High Voltage Rock'n'Roll!!!!

Qüestions sobre la grip A i la sanitat en general

Singulars. Dr. Josep-Ramon Laporte. 18-10-2010

Inspira

Curtmetratge del Marçal Solé Piqué on he tingut l'honor de col·laborar-hi.

The Passenger - Iggy Pop and The Stooges

Aprofitant que The Stooges van ser inclosos al Rck'n'Roll Hall of Fame, posem-nos dempeus (llàstima que no hi és tot, el video):



Concert a Manchester, Apollo, 1977

A qui defensi el Garzón

Això del Garzón

El fiscal general de l’Estat, a qui mai agrairem prou que es digui Cándido Conde-Pumpido, creu que Garzón no va prevaricar. Bé, Conde-Pumpido també era aquell que va afirmar que no hi havia indicis de gestió irregular en la presidència de Jaume Matas al Govern Balear, i ja veu vostè. Però bé, Conde-Pumpido afirma que “des d’una posició estrictament jurídica” (vol dir no distorsionada per cap posicionament polític: faltaria més, mai ens ho haguéssim pensat) “hem dit reiteradament que el nostre criteri no coincideix amb la idea que hi pugui haver un delicte de prevaricació” i aclareix, en plural majestàtic, que “ens hem dedicat a fer estrictament la nostra feina, que és dictaminar perquè les nostres resolucions puguin ser valorades pel Tribunal Suprem, a qui nosaltres oferim sempre el nostre màxim respecte i consideració”. És a dir, la vella escola Ponç Pilat: jo diria que no hi ha delicte però per a vosaltres va el pollastre, que jo me’n rento les mans.

El pollastre, en aquest cas, es diu Baltasar Garzón, i la prevaricació en qüestió és la que el jutge estrella hauria comès o no en la seva instrucció contra els crims de guerra del franquisme, i que finalment l’ha dut a ell al banc dels acusats, denunciat per tres entitats feixistes. Lletja estampa, en efecte, que ha elevat el magistrat estrella de l’Audiència Nacional al santoral de la progressia hispànica: sembla que el franquisme sigui més viu que mai, s’exclama, sense anar més lluny, l’artista conegut com a Paul Preston. Quina imatge d’Espanya projecta aquest afer a nivell internacional?, es pregunten, contrits, els conscienciats actors del cinema espanyol i d’altres fars de la intel·lectualitat espanyola actual.

La veritat és que no acabo d’entendre de què es planyen ni a què vénen tants escarafalls. No és que el franquisme sigui més viu que mai, sinó que mai ha mort del tot, com demostra no tan sols el procés contra Garzón, sinó la mateixa trajectòria de Garzón (aquelles ràzzies d’independentistes del 92) i la mateixa existència de l’Audiència Nacional (filla directe del franquista Tribunal d’Ordre Públic), per posar només un parell d’exemples (si en voleu un altre d’índole només una mica diferent, també teniu l’esquarterament en curs de l’Estatut a mans del TC). Per molta modernitat i prosperitat que hagi arribat a assolir Espanya, el cert és qu no deixa de ser el resultat d’una Transició que va suposar, més que cap altra cosa, la victòria definitiva del franquisme en forma de pervivència larvada dins les estructures, les institucions i els poders democràtics, molt particularment dins el poder judicial. Aquesta també és la realitat d’Espanya i del seu model de democràcia, i que a la resta del món ho comencin a conèixer potser no és tan mala idea. Almenys que sàpiguen amb qui parlen, que és una cosa que sempre convé.

Com a recomanació de lectura, un llibre que afortunadament no té res a veure amb Garzón, ni amb l’Estatut, ni amb el TC ni amb el franquisme: L’ílla de l’última veritat, una novel·la curta de Flàvia Company francament deliciosa. Que vagi de gust.

Sebastià Alzamora, El Singular Digital, 15-04-2010

L'Iraq de Pius Alibek

Lingüista i cuiner, ha escrit en català ‘Arrels nòmades’, la seva autobiografia literària de joventut: una joia

Us presento Pius Alibek (Ankawa, 1955). Com que sé, estimats lectors, que teniu una certa obsessió amb la llengua catalana, d’entrada us diré que parla i escriu el català millor que vosaltres. Ho puc dir amb coneixement de causa, perquè ahir vaig dinar amb ell i aquesta setmana he llegit el seu llibre Arrels nòmades (La Campana), una petita joia literària autobiogràfica escrita en la nostra llengua, que també és la seva. Hi narra els 26 primers anys de la seva vida, fins al 1981, a l’inici de la guerra amb l’Iran, quan va marxar de l’Iraq i es va instal·lar a Barcelona: casat amb una siriana, té dues filles –Aya Maria i Lara– i el trobareu sempre al restaurant Mesopotàmia, a Gràcia, una creació personal. Tota la decoració és feta a mà per ell. També és el mateix Pius qui cuina. I és allí on ha escrit el llibre.

Però tornem a les llengües. La materna és l’arameu –“el parlen poc més de tres milions de persones al món i va ser la porta d’entrada a la cultura grega”–. La primera llengua d’educació, el kurd. A part del català, domina amb fluïdesa l’àrab, l’anglès i el castellà. En quina llengua pensa? “Doncs depèn de en què o en qui penso; si penso en l’Espinàs, ho faig en català”. A les filles s’hi adreça en arameu i català, amb l’esposa en àrab. Lingüista de formació i polifacètic per vocació, tant et pot il·lustrar sobre els 65 milions de palmeres datileres que hi havia a l’Iraq fins no fa gaires anys, com sobre les rutes de la seda, la Bíblia –als 25 anys ja s’havia llegit més de 25 cops els Evangelis i 6 vegades l’Antic Testament–, la cria de granotes, com cuidar l’hort o la vida al desert. Però sobretot és savi a l’hora d’explicar històries.

Això és el que fa al llibre, amb una precisió poètica “concreta i reveladora”, tal com diu l’editora Isabel Martí. Són històries de joventut en un Iraq pròsper i culte, multiètnic i multireligiós. Ho fa sense nostàlgia ni mitificació, amb bones dosis d’empatia i sinceritat. Membre d’una família de la minoria assiriocaldea cristiana del nord, envoltada de kurds, de petit els seus es van traslladar al sud, a Bàssora. Va ser un nen entremaliat, que es menjava les albergínies de l’hort de la mare i a l’escola es defensava a cops de puny. Té una màgia especial quan explica l’anada als aiguamolls d’Al-Ahuar –destruïts després per Saddam– amb el seu pare, contra la voluntat del qual acabaria entrant al seminari dels jesuïtes a Bagdad. Allí es va formar intel·lectualment i va confirmar la tendència a la desobediència. Va entrar a la universitat en els primers anys de Saddam. Era un estudiant alt amb cabells llargs rossos, que mai es va fer del partit baasista. En una primera sortida d’estudis a Londres, va conèixer la Tònia, de Lleida, la primera xicota. La guerra de l’Iran va arrencar 24 dies després que acabés la mili, perdut dos anys en el desert. Poc després sortia del país. Volia tornar a Londres, però va venir a parar aquí. Arribava amb la lliçó apresa: “L’essència de la llibertat és ser tu mateix i explicar les coses com creus que són”. Per exemple: diu que les potències occidentals són les veritables causants de l’auge de l’integrisme islàmic i qualifica de “crim de la humanitat” l’embargament de 9 anys iniciat el 1991: “Van morir 5 milions de nens iraquians”.

Ignasi Aragay, Avui, 11-03-2010