Softly, As In A Morning Sunrise

High Voltage Rock'n'Roll!!!!

2011-04-07T00:12:00.003+02:00

Qüestions sobre la grip A i la sanitat en general

2010-10-20T16:29:00.002+02:00

Singulars. Dr. Josep-Ramon Laporte. 18-10-2010

Inspira

2010-10-13T20:52:00.004+02:00

Curtmetratge del Marçal Solé Piqué on he tingut l'honor de col·laborar-hi.

The Passenger - Iggy Pop and The Stooges

2010-05-20T18:50:00.002+02:00

Aprofitant que The Stooges van ser inclosos al Rck'n'Roll Hall of Fame, posem-nos dempeus (llàstima que no hi és tot, el video):

Concert a Manchester, Apollo, 1977

A qui defensi el Garzón

2010-05-04T19:07:00.001+02:00

Això del Garzón

2010-04-15T18:43:00.004+02:00

El fiscal general de l’Estat, a qui mai agrairem prou que es digui Cándido Conde-Pumpido, creu que Garzón no va prevaricar. Bé, Conde-Pumpido també era aquell que va afirmar que no hi havia indicis de gestió irregular en la presidència de Jaume Matas al Govern Balear, i ja veu vostè. Però bé, Conde-Pumpido afirma que “des d’una posició estrictament jurídica” (vol dir no distorsionada per cap posicionament polític: faltaria més, mai ens ho haguéssim pensat) “hem dit reiteradament que el nostre criteri no coincideix amb la idea que hi pugui haver un delicte de prevaricació” i aclareix, en plural majestàtic, que “ens hem dedicat a fer estrictament la nostra feina, que és dictaminar perquè les nostres resolucions puguin ser valorades pel Tribunal Suprem, a qui nosaltres oferim sempre el nostre màxim respecte i consideració”. És a dir, la vella escola Ponç Pilat: jo diria que no hi ha delicte però per a vosaltres va el pollastre, que jo me’n rento les mans.

El pollastre, en aquest cas, es diu Baltasar Garzón, i la prevaricació en qüestió és la que el jutge estrella hauria comès o no en la seva instrucció contra els crims de guerra del franquisme, i que finalment l’ha dut a ell al banc dels acusats, denunciat per tres entitats feixistes. Lletja estampa, en efecte, que ha elevat el magistrat estrella de l’Audiència Nacional al santoral de la progressia hispànica: sembla que el franquisme sigui més viu que mai, s’exclama, sense anar més lluny, l’artista conegut com a Paul Preston. Quina imatge d’Espanya projecta aquest afer a nivell internacional?, es pregunten, contrits, els conscienciats actors del cinema espanyol i d’altres fars de la intel·lectualitat espanyola actual.

La veritat és que no acabo d’entendre de què es planyen ni a què vénen tants escarafalls. No és que el franquisme sigui més viu que mai, sinó que mai ha mort del tot, com demostra no tan sols el procés contra Garzón, sinó la mateixa trajectòria de Garzón (aquelles ràzzies d’independentistes del 92) i la mateixa existència de l’Audiència Nacional (filla directe del franquista Tribunal d’Ordre Públic), per posar només un parell d’exemples (si en voleu un altre d’índole només una mica diferent, també teniu l’esquarterament en curs de l’Estatut a mans del TC). Per molta modernitat i prosperitat que hagi arribat a assolir Espanya, el cert és qu no deixa de ser el resultat d’una Transició que va suposar, més que cap altra cosa, la victòria definitiva del franquisme en forma de pervivència larvada dins les estructures, les institucions i els poders democràtics, molt particularment dins el poder judicial. Aquesta també és la realitat d’Espanya i del seu model de democràcia, i que a la resta del món ho comencin a conèixer potser no és tan mala idea. Almenys que sàpiguen amb qui parlen, que és una cosa que sempre convé.

Com a recomanació de lectura, un llibre que afortunadament no té res a veure amb Garzón, ni amb l’Estatut, ni amb el TC ni amb el franquisme: L’ílla de l’última veritat, una novel·la curta de Flàvia Company francament deliciosa. Que vagi de gust.

Sebastià Alzamora, El Singular Digital, 15-04-2010

L'Iraq de Pius Alibek

2010-03-13T17:47:00.004+01:00

Lingüista i cuiner, ha escrit en català ‘Arrels nòmades’, la seva autobiografia literària de joventut: una joia

Us presento Pius Alibek (Ankawa, 1955). Com que sé, estimats lectors, que teniu una certa obsessió amb la llengua catalana, d’entrada us diré que parla i escriu el català millor que vosaltres. Ho puc dir amb coneixement de causa, perquè ahir vaig dinar amb ell i aquesta setmana he llegit el seu llibre Arrels nòmades (La Campana), una petita joia literària autobiogràfica escrita en la nostra llengua, que també és la seva. Hi narra els 26 primers anys de la seva vida, fins al 1981, a l’inici de la guerra amb l’Iran, quan va marxar de l’Iraq i es va instal·lar a Barcelona: casat amb una siriana, té dues filles –Aya Maria i Lara– i el trobareu sempre al restaurant Mesopotàmia, a Gràcia, una creació personal. Tota la decoració és feta a mà per ell. També és el mateix Pius qui cuina. I és allí on ha escrit el llibre.

Però tornem a les llengües. La materna és l’arameu –“el parlen poc més de tres milions de persones al món i va ser la porta d’entrada a la cultura grega”–. La primera llengua d’educació, el kurd. A part del català, domina amb fluïdesa l’àrab, l’anglès i el castellà. En quina llengua pensa? “Doncs depèn de en què o en qui penso; si penso en l’Espinàs, ho faig en català”. A les filles s’hi adreça en arameu i català, amb l’esposa en àrab. Lingüista de formació i polifacètic per vocació, tant et pot il·lustrar sobre els 65 milions de palmeres datileres que hi havia a l’Iraq fins no fa gaires anys, com sobre les rutes de la seda, la Bíblia –als 25 anys ja s’havia llegit més de 25 cops els Evangelis i 6 vegades l’Antic Testament–, la cria de granotes, com cuidar l’hort o la vida al desert. Però sobretot és savi a l’hora d’explicar històries.

Això és el que fa al llibre, amb una precisió poètica “concreta i reveladora”, tal com diu l’editora Isabel Martí. Són històries de joventut en un Iraq pròsper i culte, multiètnic i multireligiós. Ho fa sense nostàlgia ni mitificació, amb bones dosis d’empatia i sinceritat. Membre d’una família de la minoria assiriocaldea cristiana del nord, envoltada de kurds, de petit els seus es van traslladar al sud, a Bàssora. Va ser un nen entremaliat, que es menjava les albergínies de l’hort de la mare i a l’escola es defensava a cops de puny. Té una màgia especial quan explica l’anada als aiguamolls d’Al-Ahuar –destruïts després per Saddam– amb el seu pare, contra la voluntat del qual acabaria entrant al seminari dels jesuïtes a Bagdad. Allí es va formar intel·lectualment i va confirmar la tendència a la desobediència. Va entrar a la universitat en els primers anys de Saddam. Era un estudiant alt amb cabells llargs rossos, que mai es va fer del partit baasista. En una primera sortida d’estudis a Londres, va conèixer la Tònia, de Lleida, la primera xicota. La guerra de l’Iran va arrencar 24 dies després que acabés la mili, perdut dos anys en el desert. Poc després sortia del país. Volia tornar a Londres, però va venir a parar aquí. Arribava amb la lliçó apresa: “L’essència de la llibertat és ser tu mateix i explicar les coses com creus que són”. Per exemple: diu que les potències occidentals són les veritables causants de l’auge de l’integrisme islàmic i qualifica de “crim de la humanitat” l’embargament de 9 anys iniciat el 1991: “Van morir 5 milions de nens iraquians”.

Ignasi Aragay, Avui, 11-03-2010

Realment són tan inútils com demostren ser?

2009-11-13T11:30:00.002+01:00

En la recent eliminatòria de la Copa del Rei el Barça ha jugat conta la Cultural y Deportiva Leonesa, equip que com el nom indicat és de Lleó. Els dos partits els va retransmetre la Televisió de Catalunya, la seva, i tant en el partit d'anada retransmès pel Bernat Soler, com en una informació esportiva del TN, vaig sentir que anomenaven la Cultural com l'equip castellà. Quan ho vaig sentir no m'ho creia. Aquests inútils no saben què és Castella? Suposo que si no saben què és Castella no deuen saber què és Lleó. Encara recordo un partit de Bàsquet que vaig veure a Lleó entre l'Elosua Lleó i el Cai Saragossa, l'any 1991, en que un dels crits de guerra de l'afició lleonesa era "Puta Castilla y Valladolid". Mentrestant ja els han batejat com a castellans. Lamentable.

El meu mur de Berlín

2009-11-09T19:39:00.003+01:00

A Berlín, el meu avi va veure per una finestra del Bendlerblock com executaven el coronel Claus von Stauffenberg per haver atemptat contra Hitler. Era el 20 de juliol de 1944, el meu avi era soldat i Berlín la capital del Tercer Reich. Vint-i-sis anys més tard, a la mateixa ciutat, jo hi vaig aprendre a pujar i baixar graons, a les escales del peu del Funkturm. El mur ja dividia la ciutat. No era encara un mur tan sofisticat com el dels anys vuitanta, però ja feia la funció de gàbia. Per a un nen de gairebé dos anys, un mur sense graons era un element mancat d'interès.

Amb els anys, vaig tornar unes quantes voltes a Berlín per visitar l’Ute i l’Elke, les dues germanes de la meva mare que encara avui hi viuen. La majoria de vegades amb avió, però alguna, més emocionant, conduint un escarabat per la Transitstrecke, el corredor que travessava l’RDA fins a arribar a Berlín, on era del tot prohibit aturar-se o parlar amb ningú, tret que superessis els 80 km/h, cosa que t’assegurava un contacte immediat amb la policia est-alemanya.

El Berlín occidental era una illa on el mur feia de mar. Els illencs eren majoritàriament joves i esquerranosos. La no-obligatorietat de fer el servei militar i les exempcions fiscals eren mesures que el govern oest-alemany s’havia empescat perquè l’illa no restés deserta. D’adolescent havia travessat alguna vegada el mur. Tot sol pel Checkpoint Charlie, el pas destinat als estrangers, segurament amb una certa por. Un cop a l’altre costat, esperava que em vinguessin a recollir els familiars, que havien de passar per un altre control.

Recordo especialment la grisor del Berlín oriental, les grans avingudes, les botigues buides, els uniformes, l’olor de carbó. Un dia, amb la meva àvia vam ser incapaços de gastar-nos els 20 marcs que t’obligaven a canviar cada dia per aconseguir divises. Al restaurant on vam anar només tenien sopa i no valia ni un marc. El bitllet de tramvia valia pocs cèntims. Vam acabar comprant uns discos inútils i regalant els diners que ens sobraven. Els marcs orientals no es podien recanviar ni treure del país.

Aleshores, l’any 1989, el mur va caure i va canviar el sempre fràgil equilibri mundial. El van fer caure els alemanys orientals, que havien perdut la paciència i la por, ajudats per Lech Walesa i Solidarnosc, la revolució de vellut txeca i l’afebliment de la frontera hongaresa durant el mes d’agost. Jo era a punt d'anar a estudiar a Amsterdam i no en tinc grans records. L’Elke em va aconseguir un tros de mur pintat i me’l va guardar en una capsa de llumins. L’Ute i el Burghard, amb la seva amiga Mercè Canela, actual directora de Cavall Fort, van anar a rebre els qui venien de l’est. “Wahnsinn”, follia, és la paraula que utilitzen per definir aquells dies. L’any 1990, pocs mesos després de l’obertura, encara hi havia mur i controls, ara amb llibertat de moviments i gran desconcert dels controladors. El meu tiet em va fer passar pel pas dels alemanys: “Ja no són tan estrictes ara, no controlen tant, no crec que et diguin res.” Vaig poder passar i va ser la confirmació que les coses anaven canviant, com cantava Bob Dylan.

Des de fa un any i mig passo cada dia per la Krausenstrasse, on una marca sobre l’asfalt indica que allà s’aixecava el mur, i faig les 92 passes que la separen de la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya. L’edifici de l’arquitecte Aldo Rossi ocupa el terreny que havia estat la terra de ningú, o franja de la mort, a tocar del Checkpoint Charlie. Els meus fills ja saben pujar i baixar escales, però aprenen una cosa més difícil: l’idioma. El meu amic Remo, advocat respectat, m’explicava l’altre dia tot anant a veure un partit de l’Union Berlin, l’equip proletari de segona divisió, que la nit que va caure el mur la va passar dalt d’un tanc en un quarter dels afores de la ciutat, esperant rebre l’ordre d’entrar-hi.

Avui, una de les peces de dòmino gegants que cauran a la vora del Brandenburger Tor per commemorar el vintè aniversari és de la Generalitat i l’ha decorat el Marc Arroyo, dissenyador manresà que fa anys que viu a Berlín amb la família, un parell de gats i una fura. Ahir era el meu aniversari i escrivia aquestes ratlles dalt d’un avió que em tornava de Barcelona cap a Berlín. Al cel no hi ha murs, al món encara en queden molts. No sembla que haguem après la lliçó.

Martí Estruch Axmacher. Mail Obert, 09-11-2009

El franquisme dels antifranquistes

2009-09-30T18:45:00.002+02:00

“Qui passa la vida lluitant contra el drac, acaba tornant-se drac”. Aquesta la va deixar dita Nietzsche. Com que és en alemany, la traduirem: “Qui va passar els anys lluitant contra el franquisme, es va tornar franquista”. I com que és una sentència intel·ligent, a fer punyetes els qui s’escandalitzin.

En el temps de la dictadura descarada, quan el cap de l’Estat era el general F. Franco, als qui no eren de la seva corda els faltaven dues coses: una, la llibertat i els seus efectes secundaris, com democràcia, llibertat d’expressió, inviolabilitat del domicili i la resta.

L’altra cosa que els faltava era la tan humana oportunitat de manar, de tenir càrrecs, d’arribar a batlle, regidor, ministre, director general, conseller amb sou, usuari de cotxe oficial, convidat oficial a les festes oficials, i entrar als casals oficials del Poder –Pardo, Moncloa, Zarzuela, Albéniz.
Un cop desaparegut, biològicament, el franquisme, una anàlisi angelical va fer que es considerés arribat el moment de la llibertat i dels seus efectes secundaris com la democràcia, la llibertat d’expressió, la inviolabilitat del domicili i la resta. L’angelicalitat de l’anàlisi va fer, també, que s’oblidés l’altra mancança de l’antifranquisme: l’oportunitat, per als antifranquistes, de manar, de tenir càrrecs, d’arribar a batlle, regidor, ministre, director general, conseller amb sou, usuari de cotxe oficial, convidat oficial a les festes oficials, i entrar als casals oficials del Poder –Pardo, Moncloa, Zarzuela, Albéniz.

Vuit anys després, és clara la grolleria de l’anàlisi de 1975: efectivament, la mort biològica del franquisme donà oportunitat als antifranquistes de manar, de tenir càrrecs, d’arribar a batlle, regidor, ministre, director general, conseller amb sou; d’usar cotxe oficial, de ser convidat i més encara, de convidar a les festes oficials: com d’entrar i més encara, de fer entrar als casals oficials del Poder.

El desencís, la desmobilització, la lluita per mantenir les cadenes del consumisme, les hores extres, l’estatalització (nacionalització en diuen, els poca-vergonyes) i la planificació cultural han substituït la llibertat i els seus efectes secundaris.

El nostre germà gran Gabriel Ferrater ens deia, als seus germans petits, que havíem tingut una educació pèssima i que a partir del moment que ens n’adonéssim ens caldrien deu anys per treure’ns-la de sobre. I que, al cap d’aquells deu anys, podríem començar a veure la llibertat i els seus efectes secundaris. Des de 1975 ençà tot el que fem és vomitar. Satisfer passions insatisfetes, aviar instints innobles, ensenyar nafres, escampar el pus amagat: exercir, al preu que sigui, el poder reprimit, accedir a càrrecs per damunt de tot.

Nets de l’horrible lepra de l’antifranquisme franquista, mort el drac antidrac, potser llavors podrem començar a viure la llibertat i els seus efectes secundaris.

Ramon Barnils, El Món, 24 de juny de 1983

Corrandes d'exili

2009-09-17T19:29:00.003+02:00

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart

Una història valenciana

2009-07-29T21:31:00.001+02:00

Una cercavila pacífica i festiva passeja la flama de la llengua. Dolçaines i tabals. Joves i no tan joves. Famílies. Sopar i concert a la fresca. De sobte, ultres. En un carreró. Protegits per la indiferència d’agents antiavalots. I comencen a escridassar. I a insultar. I amenaçar. La festa se suspèn. Però la cercavila continua. No volen caure en la provocació. Però els provocadors s'envalenteixen. I la policia espanyola que s’ho mira. Tensió. Nervis.

I aleshores, pedres. Sobre les dolçaines i els tabals. Sobre els joves i no tan joves. Sobre les famílies. Una dona d'uns quaranta anys raja sang. Queda estesa a terra. És una regidora del Bloc d’un poble proper. Una pedrada li ha obert el cap. Els ultres s'inflen. Els ànims esclaten. No serà l'única agressió. Uns altres joves són amenaçats i perseguits pels carrers de la ciutat. Finalment, la policia identifica els ultres. Però res més. I tots cap a casa.

Un any després, una jutgessa els absol i sobreseu el cas perquè, textualment, 'no se llegó a producir la perturbación del orden que tales preceptos castigan, tal y como demuestra la nula intervención policial en los hechos, pese a estar presente en todo momento en los mismos'. Un cas ocorregut a Gandia i que se suma a l’allau d’agressions que enguany ha tornat a situar el País Valencià al capdavant de la violència ultra. Un exemple més de la vergonyosa impunitat que permet tupades, pintades, incendis, trets o bombes casolanes contra persones, casals, ateneus, llibreries o universitats.

Però, mentrestant, els polítics que ens governen, i que amb la passivitat ho alimenten, denuncien aquests dies als quatre vents les terribles agressions polítiques i mediàtiques que, per quatre regalets de no res, diuen que sofreixen. Persecució, diu el president. Totalitarisme, diu l’alcaldessa. Quina barra. I quin fàstic.

Xavier Sarrià, Mail Obert, 29-07-2009

AC/DC - Rock goes to College. University of Essex, 1978

2009-07-16T01:34:00.000+02:00

Jimi Henrix - Live at Woodstock '69

2009-07-16T01:28:00.002+02:00

"Si quieres ser músico, hazte fontanero"

2009-07-16T01:00:00.007+02:00

Robert Fripp, fundador de King Crimson, músico con David Bowie, Brian Eno, The Police...

Tengo 63 años y gozo mi guitarra como nunca. Nací en Wimborne Minster (Inglaterra). Creo que la música tiene sentido en sí misma y que el dinero sólo debe ser un medio para hacerla posible. Del 24 al 31 toco con The League of Crafty Guitarist en el CAT de Gràcia, en Barcelona

Hubo un tiempo en que la música se hacía por la música y el dinero sólo servía para poder seguir haciendo música, música con la gente para la gente; música que se pagaba a sí misma en el mismo momento en que fluía en comunión entre las personas y los artistas...

¿Y qué ha pasado?

Entre la gente y el arte se interpuso una legión de mercaderes oportunistas atraídos por el dinero fácil. Al principio, esos individuos trabajaban para los artistas, pero, poco a poco, fueron convirtiendo la música popular, una forma de cultura genuina, en un mero medio para acumular dinero, y a los músicos, en siervos de su avaricia.

¿Cuándo y cómo cambió la historia?

Recuerdo haber tocado ante 750.000 personas en Hyde Park y haber sentido esa energía, igual que puedo evocar Woodstock o muchos de los conciertos de entonces como una forma de comunión. En los 60, en la música popular aún se vivía esa ingenuidad tan fresca y directa en los conciertos... Se recaudaba dinero para la música y no al revés.

Hoy también hay grupos que reúnen cientos de miles de personas.

Son meras máquinas de hacer dinero. Sólo alguno se pone las botas y transita por el fango de la banalización comercial hasta su público... Déjeme citarle a Bruce Springsteen. Respeto lo que hace y no lo hace por dinero, aunque necesite dinero para hacerlo.

Tal vez los gustos han cambiado...

Cada generación tiene sus voces, cierto: Bob Dylan, John Lennon, Jimi Hendrix... Y cada uno elige de entre ellas la suya, pero lo que no varía es la necesidad de autenticidad que tiene todo artista hasta que convierte su arte en un mero medio de hacer dinero. En ese momento se traiciona.

¿Dónde está el problema?

Tenemos poca fe en los banqueros y los políticos, y descubrir la malversación bancaria de nuestros impuestos o cómo los diputados británicos se compran sus caprichos con cargo a fondos públicos no la ha reforzado: los músicos no han sabido ser diferentes y no se han sustraído a esa lógica.

¿Cómo se negó usted a compartirla?

Cada vez que le dije a mi mánager que todo ese montaje era una locura y una estupidez, me contestaba: "Tranquilo, Robert, el año próximo vamos a ser la banda más grande de Europa y Estados Unidos...".

¿No es eso éxito?

Depende de cómo defina éxito. Lo cierto es que había una enorme presión ambiental para convertirte en una marioneta de esa lógica que ha hecho de nuestra música un negocio banal. La pregunta para mí entonces era: ¿quieres seguir siendo parte de la farsa?

¿Y qué contestó usted?

Traté de ponerme mis barreras para no convertirme en un pelele y mantener el contacto con la realidad de los demás. En 1979 yo vivía en Nueva York, entonces auténtica ciudad de moda...

¿En qué consistían esas barreras?

Cogía el metro; iba a comprar yo mismo mi fruta y mi verdura; iba yo mismo a la lavandería y, sobre todo, volvía a menudo a mi casa, mi ciudad, mi barrio; con quienes me habían quitado los mocos de pequeño. La verdad es que esa gente que te ha visto crecer sabe ponerte en tu sitio.

Higiene del ego.

Y en un momento dado, me di cuenta de que no quería ir más allá. No quería tener esa clase de éxito.

Y ahora está usted enseñando guitarra a un puñado de chavales en un convento.

Eso es éxito para mí ahora. La música es un acto compartido y a mí me llenan estas dimensiones: la música de cámara y esa comunión tan especial que pude ver en la expresión de mi jardinero y mi cocinera - mi equipo-en mi último concierto en la catedral de Covenant... A mi contable, claro, sólo le preocupa que mis empresas sean solventes.

No es el único.

Richard Branson explica en su autobiografía que sobre todo "hay que poseer los derechos de tus autores".

No es una preocupación artística.

Gente así ha conseguido que el artista no pueda decidir los términos de su propio contrato... Por eso, cuando se me acerca un chaval con clase y me pregunta cómo ser músico profesional, le digo: "Hazte fontanero, amigo: será la forma de ser más libre y creativo como músico en tus ratos libres".

¿Qué le hace ilusión ahora?

Estas clases. También tocar en iglesias: he tocado en tres y en la catedral de Covenant. Y es curioso cómo somos los ingleses...

...

¡Tan temerosos de nuestras propias emociones! Cuando le expliqué al abad que me interesaba la sonoridad del templo, lo comprendió enseguida y me ayudó. Si le hubiera dicho - sintiéndolo sinceramente-que lo que me interesaba era la comunión con los fieles y los cientos de años de energías allí acumuladas..., se habría turbado.

Aquí pasaría al revés, gracias a Dios.

La reina Isabel solucionó su cisma con Roma y la oposición de los católicos ingleses así: "Sigan creyendo en el papa en privado, pero vengan a misa los domingos". Y los ingleses la comprendieron exactamente.

¿Es usted famoso en su país?

Yo, no. Mi mujer, Toyah Wilcox, es famosa. En Worcester, nuestro pueblo, todos la saludan a ella porque la reconocen y ella sí sabe llevarlo muy bien.

Lluís Amiguet, La Vanguardia (13-07-2009)

Som un país de façana

2009-06-18T14:39:00.002+02:00

Ja es poden preparar que avui serà un dia de festa xalesta. N'acabarem tips, de la inauguració de l'aeroport i de sentir si n'és, d'important i de transcendental. Ens voldran fer creure que el món canviarà per sempre i el país, encara més. Però ens amagaran la crua realitat: que el Prat és un aeroport de fireta i ho continuarà essent mentre siga comandat per Aena. La façana és bellíssima, però no és sinó una façana. Pistes i edifici monumentals posats al servei de l'engany, tal com canten les xifres, si es volen llegir.

N'hi ha prou de fer un exercici molt simple. L'aeroport de Barcelona fa unes 300.000 operacions l'any i mou uns trenta milions de viatgers. Però solament té nou destinacions a Amèrica, quatre a l'Àsia llunyana i zero ('zero zapatero'), a l'Àfrica subsahariana.

Comparem-ho. L'aeroport de Munic no és el gran aeroport alemany i mou poc més de trenta milions de passatgers l'any. Una cosa com Barcelona, doncs. Però els avions s'envolen 19 vegades cap a Amèrica, 19 més cap a l'Àsia llunyana i 3 cap a l'Àfrica subsahariana: 19-19-3 a 9-4-0

Mirem un altre cas. Milà. Una ciutat bessona de Barcelona en gairebé tot. No pas en la capacitat de l'aeroport: 73 destinacions americanes, 23 a l'Àsia llunyana, 16 a l'Àfrica subsahariana. Gairebé fa vergonya comparar-s'hi: 73-23-16 a 9-4-0

I encara en faré una altra de comparació: amb Manchester. Manchester és després dels de Londres l'aeroport més important d'Anglaterra, que són dels principals del món, just a tres hores de carretera de Manchester. L'aeroport de Manchester fa 200.000 moviments l'any, cent mil menys que no el de Barcelona (i, ep!, a Londres, s'hi pot anar des de qualsevol part del món), però té 32 destinacions a Amèrica, 14 a l'Àsia llunyana i 4 a l'Àfrica subsahariana. 32-14-4 a 9-4-0

No crec que calga continuar oferint més exemples. No hi ha cap raó perquè l'aeroport de Barcelona siga una sucursal arregladeta del de Madrid, com ara és. Si no és que els amos de l'aeroport van contra el país on treballen i volen afavorir una companyia aèria que simplement ha abandonat Barcelona.

Si no és això, que no és poc, i que el govern espanyol continua flotant en el centralisme més ranci que ens puguem imaginar. Prova? Hi ha convenis subscrits pels governs espanyols entre 1954 i 1993 (ja feia temps que s'havia mort Franco, eh?) que imposen explícitament, en cas de vol entre aquell país i 'Espanya', que l'aeroport de destinació sigui el de Madrid. Heus-los ací, tots els convenis. Però, si no volen perdre el temps, miren el que signaren amb Corea i veuran que la ruta obligada és Madrid. O el contracte signat amb Xile, que encara és més explícit i tot.

Literalment, és un escanyament planificat, però avui estiguem tots contents que, la façana, ben lluïda que ens l'han deixada aquests poca-vergonyes!

Vicent Partal, Mail obert, 16-06-2009

AC/DC - You Shook Me All Night Long

2009-06-08T16:16:00.004+02:00

Barcelona, 7 de juny del 2009

Aquest Barça pinta molt, molt bé

2009-05-18T14:50:00.002+02:00

Aquest és el títol d'un escrit del Mestre el dia 15 de setembre del 2008, després d'haver perdut al camp del Numància i haver empatat a casa contra el Racing de Santander en els dos primers partits de lliga. No cal que us digui com ha acabat tot.

El millor de tot, però, són els comentaris dels lectors. Quasi tothom queda retratat

Ser nuclear es el mejor modo de ser ecologista

2009-05-15T20:19:00.002+02:00

Juan José Gómez Cadenas, físico atómico

Tengo 48 años. Soy de Cartagena y vivo en Valencia. Soy catedrático de Física Atómica y Nuclear y busco la materia oscura del universo en el laboratorio subterráneo de Canfranc. Estoy casado y tengo dos hijos, de 8 y 4 años. Voto a Rosa Díez y no tengo creencias religiosas

¿Qué busca bajo tierra en Canfranc?

Materia oscura.

¿Qué eso?

Partículas pesadas e inertes que no interactúan con la materia. Para lograr detectar su rastro, debemos aislarnos de las demás partículas del entorno.

¿Un laboratorio subterráneo?

Y blindado con plomo de anclas romanas.

¿He oído "anclas romanas"?

El plomo de las anclas romanas es muy inerte, no irradia: ¡ha estado más de dos mil años bajo el agua, protegido de radiaciones!

¿Qué radiaciones?

Las cósmicas y las de la propia Tierra. La Tierra es radiactiva: ¡el núcleo terrestre es un reactor nuclear! Y de ahí el calor que emite.

¿Debo temer al núcleo de la Tierra?

¡No! Y tampoco debería temer a los residuos de las centrales nucleares.

Perdone, pero sí dan miedo.

Bien aislados en plomo y cemento, ¡sólo emiten calor! Calor durante 150 años. Si fuésemos inteligentes, aprovecharíamos ese calor para calentar agua: ¡tendríamos calefacción gratis para toda una ciudad!

¿En serio?

La idea es de James Lovelock, padre del ecologismo: "Soy un verde, pero antes soy científico", dice Lovelock. Es mi mismo caso.

Usted es físico nuclear... ¿y ecologista?

Soy un ecologista nuclear. ¡No hay mejor modo de ser ecologista que ser nuclear! La energía nuclear es la única que puede proveernos de toda la electricidad que necesitamos sin costes medioambientales. No puedes ser un ecologista eficaz sin ser nuclear.

¿Alude a Greenpeace?

Condenan la energía nuclear por prejuicio, aunque uno de sus fundadores, Patrick Moorey, hoy ya la defiende. Y ha tenido que irse de Greenpeace: ha fundado Greenspirit.

Pero una central nuclear contamina...

¡Lo único que emite una central nuclear es vapor de agua! Te contaminas más si fumas un cigarrillo en la puerta de una nuclear.

Hasta que haya una fuga radiactiva.

Los actuales sistemas de seguridad, moderados por agua, hacen inviable cualquier fuga. Antes de eso, la central se detendría sola.

Pues Ascó falla.

¡Falla la turbina! No el reactor.

¿No ha oído hablar de Chernobil?

Producía plutonio para bombas, y por eso no tenía techo de hormigón armado: ¡para extraer rápido barras del reactor! Una barbaridad: por eso saltó. Ninguna nuclear para electricidad, blindadas, explosionará.

¿Seguro?

Seguro. Mire, vivimos en la histeria nuclear: hay accidentes aéreos y nadie pide prohibir los aviones. ¡Y una central nuclear es más segura que un avión!

Más segura será una central térmica.

¡Falso! Una central térmica emite partículas de elementos pesados: ¡suelta a la atmósfera más radiactividad que una nuclear!

Nunca había oído eso.

Las térmicas queman carbón y gas: cargan el aire de contaminación que agrava asmas y patologías respiratorias, genera lluvias ácidas dañinas para la vegetación... Y, encima, liberan a la atmósfera toneladas de CO₂.

Lo del efecto invernadero ¿es grave?

Si no frenamos las emisiones de CO₂ , se alterarán los ciclos climáticos, que comprometerán las cosechas: habrá hambrunas.

¿Y si sustituimos las centrales térmicas por parques eólicos?

Dos problemas: la gente se opondrá a tantos y tantos molinos; y son intermitentes.

¿Por qué "tantos y tantos"?

Una central nuclear daría electricidad a una comunidad autónoma entera. Para obtener esa misma energía necesitaríamos 2.000 aerogeneradores, a 500 metros uno del otro: una formación de Barcelona a Sevilla. ¡Y multiplicada por diecisiete comunidades!

¿Por qué dice que son intermitentes?

Lo son las energías renovables como la eólica y la fotovoltaica: ¡el viento deja de soplar, el sol se pone! Y para que la producción sea continua, se hace algo que nadie explica...

¿Qué se hace?

Se instalan pequeñas centrales térmicas junto al parque eólico o solar, y cuando se pone el sol o cesa el viento...: "¡Dale al gas, Pepe!". Y, así, ¡seguimos contaminando! Y, además, dependiendo del gas de Argelia.

¿Los parques solares tampoco son una solución con garantías, pues?

No, ¡pero investiguemos más para mejorarlos! La energía termosolar (unos espejos envían rayos solares a una torre para calentar agua) sí es eficaz a pequeña escala.

Moderemos nuestro consumo energético..., y no hará falta tanta electricidad.

Aunque nosotros dejásemos hoy de gastar tanto - quedeberíamos-,si el resto de la humanidad alcanza nuestra cota - que lo hará-,¡el consumo global de electricidad será espeluznante!

¿Y?

Que si la producen mayoritariamente centrales térmicas ¡provocará en la atmósfera una concentración de CO₂ insostenible!

¿Su conclusión contempla que sólo las nucleares evitarían este suicidio global?

Sí, integradas en lo que denomino mix eléctrico:presas hidroeléctricas + parques eólicos y termosolares + centrales nucleares. Si invertimos ahora en este mix,en veinte años los españoles seremos soberanos energéticamente. ¿Cree usted que lo haremos?

No.

Entonces, ¡a temblar!

Víctor M. Amela, La Vanguardia, 15-05-2009

George Harrison - Run of the Mill

2009-05-01T23:48:00.003+02:00

Fa un temps vaig tenir l'oportunitat d'escoltar per primer cop el disc que va treure el George Harrison un cop The Beatles es van separar. Per qui no ho sàpiga aquesta disc es titula All tinghs must pass i feu-me cas, oblideu les temptacons de gravar-lo o descarregar-lo, és un MUST HAVE definitiu!! Espero que us agradi el tastet.

Tot els Beatles

2009-04-09T16:54:00.004+02:00

La multinacional britànica EMI, juntament amb Apple, vol mantenir ben viva l'espurna dels Beatles, la banda més lucrativa de la història de la música popular. Per això llançarà de nou a partir del setembre vinent, el 9 del 9 del 2009, tot el catàleg original del quartet de Liverpool, per primera vegada remasteritzat digitalment. Seran tretze àlbums, cadascun dels quals serà una rèplica idèntica del disseny original, inclosos els llibrets de les primeres edicions amb nous textos i fotos inèdites. Cada CD, a més, comptarà amb un minidocumental sobre l'àlbum. En la mateixa data, MTV, Harmonix i The Beatles' Apple Corps. Ltd. posaran a la venda un videojoc sobre la banda de John Lennon, Ringo Starr, Paul McCartney i George Harrison, The Beatles: Rock Band.

També es distribuiran dues caixes amb les col·leccions dels cedés del grup en estèreo i en mono, i es vendrà en un sol volum Past Masters. Vol. I & II.

Els àlbums han estat remateritzats durant quatre anys per un equip d'enginyers dels estudis Abbey Road d'EMI. Els tècnics, per exemple, van decidir solucionar "fins allà on fos possible" els espetecs elèctrics, els cops d'aire produïts als micròfons en cantar, silabejos excessius i altres problemes. Això sí, sense afectar la integritat original de les cançons. La tecnologia per reduir el soroll ha estat utilitzada de manera subtil i moderada. Segons la discogràfica, aquest procés només ha afectat cinc dels 525 minuts de música dels Beatles.

Una de les curiositats de la reedició són els documentals que acompanyaran els cedés, amb imatges d'arxiu, fotografies rares i converses dels membres de la banda que mai s'havien publicat.

Drets d'autor

La maniobra comercial d'EMI apareix en un moment força oportú. Dissabte passat, Starr i McCartney, els dos únics Beatles vius, van tocar plegats a Nova York en un concert benèfic. I ja n'hi ha que es freguen les mans davant la possibilitat, si cap llei ho atura, que algunes de les cançons del quartet quedin lliures de drets cap al 2012. Temes com Love me do compliran mig segle de vida d'aquí a tres anys i, segons la legislació vigent, seran de lliure ús. McCartney continuarà cobrant pels temes composats per ell, com Yesterday, fins a 70 anys després d'haver mort.

La Unió Europea, de fet, està estudiant ampliar els drets fins als 95 anys, cosa que ha topat amb el rebuig d'algun dels Estats membres, com el govern holandès.

Avui, 08-04-2009

Cal dir les coses pel seu nom

2009-03-20T21:29:00.001+01:00

Seguiu l'enllaç

#7

2009-03-16T13:41:00.002+01:00

Murakami, Haruki. Kafka a la platja. Barcelona: Empúries, 2006 . 428 p. (Narrativa, 248). ISBN 978-84-9787-209-6

#6

2009-02-22T18:58:00.003+01:00

Dostoievski, Fiòdor. Crim i càtig. Barcelona: Proa, 2003. 602 p. (A tot vent, 108). ISBN 84-8437-600-1

Odi

2009-02-07T03:15:00.005+01:00

I hate it!

#5

2009-02-02T12:19:00.005+01:00

Rodoreda, Mercè; Ràfols Casamada, Albert. La plaça del Diamant. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2008. 235 p. ISBN 978-84-9803-278-9

El Monte-Carlo d'històrics a Barcelona

2009-01-31T17:48:00.001+01:00

#4

2009-01-27T00:16:00.002+01:00

Collins, Max Allan; Piers, Richard. Camino a la perdición. Palma de Mallorca: Dolmen, 2005. 304 p.

Benvinguts Basquetmaniatics!!

2009-01-27T00:10:00.001+01:00

Boníssim l'sketch del debat sobre qui és millor, Messi o Robben

#3

2009-01-20T22:17:00.005+01:00

Dragon, Pierre. RG. 2. Bangkok-Belleville. Bilbao: Astiberri, 2008. 112 p. (Sillón orejero). ISBN 978-8496815-58-2.

#2

2009-01-20T22:10:00.009+01:00

Dragon, Pierre. RG. 1. Riyad-sur-Seine. Bilbao: Astiberri, 2007. 112 p. (Sillón orejero). ISBN 978-84-96815-32.

#1

2009-01-20T00:30:00.005+01:00

Zweig, Stefan. Moments estel·lars de la humanitat. Barcelona: Quaderns Crema, 2004. 285 p. (D'un dia a l'altre, 19). ISBN 84-7727-421-6.

Rythm & blues del bo

2008-12-19T00:03:00.008+01:00

Em permeto fer-vos una recomanació d'un disc que he descobert a la bibliteca on treballo. Sí nois, això de treballar en una biblioteca té la seva gràcia. La tia en qüestió es diu Marie Queenie Lyons i l'àlbum Soul Fever. Es veu que només va gravar aquest disc que va passar totalment desapercebut i va desaparèixer del mapa, no se sap ni tan sols si encara és viva. Es veu que va ser corista del James Brown i del King Curtis (un altre descobriment que he fet, el seu Live at the Fillmore West val molt la pena).

Més info

Apali espero que us agradi. Continuo escoltant el Marvin Gaye

Borbons

2008-12-10T00:19:00.004+01:00

Del primer dels borbons, en van dir Felip V. En mala hora va nàixer aquell qui cremà Xàtiva i en volgué canviar el nom pel de San Felipe, el lladre roder que ens va robar les institucions, la llengua i la llibertat.

El segon volien que es diguera Lluís I, però es va morir de seguida. Si més no, va ser discret. Però, mort ell, va tornar son pare, ple de sang.

Del tercer, en van dir Ferran VI. Va morir boig. Acabat.

Del quart, en van dir Carles III. Va exigir als gitanos que deixaren de parlar romaní i de vestir com tenien costum de fer. Va expulsar els jesuïtes i els va confiscar els béns. Tota una peça.

Del cinquè, també en van dir Carles, però IV. El molt cregut va envair França amb la pretensió d'aturar una revolució que havia de canviar el món per sempre i va acabar havent d'abdicar en favor del seu fill mentre els carrers li cridaven contra. Covards, els borbons van cedir el tron a Napoleó.

Després arribà el borbó sisè, 'el Desitjat' que deien, veges tu. Com a resposta al desig va suprimir la constitució i governà com un monarca absolut. Dissolgué totes les institucions anteriors, tret d'una: la inquisició. En això de reprimir els borbons s'han equivocat poques voltes.

Continuem la llista. De la borbó que feia set, en van dir Isabel II, i la Gloriosa la va engegar al carrer, tot proclamant la república. Au.

I del borbó que feia vuit, en van dir Alfons XII, un fill bord de la d'abans. Els cubans li van alçar l'estelada i li van fer pam-i-pipa.

Després vingué el borbó que fa nou, aquell Alfons XIII que va portar la dictadura de Primo de Rivera i que la república va enviar al carrer. I darrere seu, cridat pel generalot Franco, vingué el desè. Li diuen Juan Carlos I. Va legitimar la dictadura fins que va ser impossible de fer-ho, i quan arribà la democràcia encara va jugar amb un altre cop d'estat.

Deu són, doncs, els borbons que hem hagut d'aguantar en tres-cents anys i, de cap, no en tenim una memòria agradable. La llibertat no ha estat mai la divisa d'aquell casal i cap no ha respectat els drets del nostre poble, que el primer dels seus va arrabassar per la força de les armes. Hi ha qui vol esperar a veure si l'onzè és millor, però per mi que no ho siga. Amb deu ja n'he tingut prou i massa per a entendre què volen dir quan criden 'Mori el Borbó'.

Vicent Partal, Mail Obert, 9-12-2008

El progrés i la tradició

2008-11-30T00:44:00.004+01:00

Com cada any, pel dia de la festa nacional, a la nostra ciutat s'organitzava una desfilada. El governador sortia al balcó i la població desfilava a baix. I no hi havia problemes.
Però enguany va arribar la democràcia i amb la democràcia van començar els problemes.
De fet a partir d'ara és la població que hauria de ser al balcó i el governador qui hauria de desfilar a baix. Però no podia perquè havia deixat de ser governador i formava part de la població.
Així que va sorgir el problema de qui havia de desfilar davant de la població.
D'acord amb el principis de la democràcia, la població hauria de desfilar davant de si mateixa. Però ¿com fer-ho? Només mitjançant una representació. De manera que es va acordar que desfilarien els diputats del Parlament, és a dir els representants de la població democràticament elegits.
Però el balcó va resultar ser massa petit per poder contenir la població. Així que es va decidir col·locar els representants al balcó i la població a baix. Al cap i a la fi, si els representants representen la població, tant és que la població desfili davant dels representants o els representants davant de la població.
Va arribar el dia de la festa. Els respresentants de la població es van posar al balcó. Aquells que no havien aconseguit obrir-se pas a empentes fins a situar-se a primera fila s'amuntegaven a la porta, i uns quants, de braços excepcionalment forts, penjaven dels costats. Va començar la desfilada.
I tot hauria anat bé si no s'hagués enfonsat el balcó. Ja que estava podrit. Abans aguantava, perquè només hi pujava el governador, però quan va arribar la democràcia es va enfonsar.
No es pot negar que els canvis han arribat. Però també continua la tradició. Ja que igual que no hi havia diners abans, tampoc n'hi ha ara. El que passa és que abans n'hi havia prou d'apuntalar el balcó amb qualsevol cosa i ara se n'ha de construir un de nou.

Mrozek, Slawomir. Joc d'atzar. Barcelona: Quaderns Crema, 2001. 108 p. (Biblioteca mínima; 96). ISBN 84-7727-325-1

Periodismo que se entienda

2008-11-26T00:02:00.004+01:00

El cisco lingüístico de la semana pasada (en Catalunya se produce de media, y como mínimo, una polémica lingüística por semana; sí, resulta muy pesado) se desencadenó por unas declaraciones del filólogo Joan Martí i Castells, que ocupa el cargo de presidente de la Sección Filológica del Institut d'Estudis Catalans (IEC para abreviar: se trata de un organismo más o menos paralelo a la Real Academia de la Lengua, que limpia, fija y da esplendor a la lengua de Joan Vinyoli). Se le ocurrió a Martí i Castells denunciar la pobreza lingüística que se exhibe impúdicamente en los medios de comunicación audiovisuales que se expresan en catalán (para que se hagan una idea, una pobreza comparable a la que se puede escuchar en los medios que se expresan en castellano). Sostenía Martí i Castells que resulta inconcebible que alguien ejerza de comunicador en Francia, el Reino Unido o Italia sin dominar bien el idioma correspondiente, y se hacía la siguiente reflexión: “A la persona que no tenga una competencia muy buena en la lengua que sea, en este caso la catalana, se le debe recomendar que se retire de esta función [la de comunicador] hasta que no obtenga esa competencia”. Después añadió: “Llámelo sanción económica o destinación laboral diferente”.

Tiene razón
Por supuesto, estas palabras encendieron la muy corta mecha de la susodicha polémica semanal, y en cuestión de nanosegundos ya teníamos plenamente animada la verbena de los demócratas sempiternos, entonando su canción favorita: que en Catalunya existe un totalitarismo lingüístico, que se persigue por la calles con un garrote a los hablantes de castellano y que esto se parece cada día más a la Alemania nazi. En esta ocasión, contaron con el inesperado coro de los aludidos, es decir, de los periodistas catalanes, algunos de los cuales arguyeron que los pilares del periodismo son el cumplimiento del código deontológico y la libertad de expresión. Uno se siente totalmente de acuerdo con tales observaciones, pero el caso es que no dejo de preguntarme qué libertad de expresión puede practicar un individuo que sólo alcanza a chamullar toscamente su propio idioma, ni tampoco qué rayos puede llegar a comunicar alguien que no domina ni por asomo la herramienta básica de la comunicación, que, mira por dónde, no es otra que el idioma, se trate de catalán, castellano, alemán o arameo. Dicho en otras palabras y en resumen: el pobre señor Martí i Castells, a quien le cayeron encima todas las furias, tenía más razón que un santo. El periodismo, ciertamente, debe ser veraz, contrastado e independiente, pero hay una condición necesaria e incluso previa a todo esto, y es que se entienda. Y a quien no sepa hacerse entender debidamente, hay que derivarlo hacia otras tareas. O descontarle del sueldo las clases de repaso y las sesiones del logopeda.

Sebastià Alzamora, Público, 24-11-2008

800 años no son nada

2008-11-07T11:05:00.004+01:00

No todos los días se tiene la oportunidad de conmemorar el 800 aniversario del nacimiento de un rey que a justo título puede considerarse el padre de la patria, que no es precisamente poco. El presente año se acerca a su fin y en Catalunya parece que la figura de Jaume I no interesa más que al reducido núcleo de los especialistas y al ámbito científico, que por definición es discreto y recatado. El que sin ningún género de dudas es el monarca más popular de la casa condal de Barcelona se ha quedado, pues, sin festejo. Ni el Ayuntamiento se ha querido acordar de un personaje que contribuyó con sus decisiones legisladoras al fortalecimiento del poder municipal, ni la Generalitat más catalanista de todas las Generalitats habidas hasta ahora y seguramente por haber por los siglos de los siglos ha sido capaz de organizar siquiera una exposición en el Museu d'Història de Catalunya (que, por cierto, estaba preparada, y que desde el Govern, zona ERC, se desestimó olímpicamente). Ni haber dado forma al Consell de Cent de la ciudad en 1265, ni haber puesto los cuatro palos en Mallorca y en Valencia, creando un nuevo estado después de la asfixia de Muret, deben ser méritos suficientes para nuestros ínclitos gobernantes.

En Valencia, en cambio, andan absolutamente desacomplejados, y mientras el rey da nombre a una institución de signo pancatalán, los organismos oficiales, todos en manos del partido conservador, cuya ideología sobre el tema no hace falta ni mencionar, no paran. Y además lo disfrutan. Y, lo que es mejor, ni censuran ni van con componendas. En septiembre se representó, basándose en el homenaje que rindió a Jaume I el rey Alfons el Magnànim, la cabalgata de entrada en la ciudad con 850 figurantes con trajes de época diseñados para el evento, y con participación de caballería pesada y ligera venida ex profeso de Inglaterra, que resultó espectacular y congregó en la calle, bajo una lluvia torrencial, a una sorprendida y emocionada multitud. En estos mismos días se puede contemplar una muestra titulada Jaime I, rey y caballero en el magnífico edificio del Almodí, dedicada esencialmente a las armas del siglo XIII, cristianas e islámicas, con piezas extraordinarias como la espada de san Martín, hoy en Francia en su Museo del Ejército, y que perteneció a los reyes de Aragón. En Valencia, el que no se ha enterado de que el rey cumplía años es porque además de sordo no veía tres en un jumento.

Aquí es al revés. El que se ha enterado es porque es aficionado a la historia y se ha preocupado de los coloquios y actos diversos a cargo de entidades privadas. Uno se pregunta cómo es eso posible. ¿No será porque hay un interés de fondo en hacer creer que la historia empieza con la Segunda República y la Guerra Civil, y el resto son divagaciones de erudito y zarandajas de romántico?

Anton M. Espadaler, La Vanguardia, 01-11-2008

Crisi

2008-10-12T21:35:00.005+02:00

Nick Anderson
Houston Chronicle (10 d'octubre del 2008)

Dues de les meves cançons preferides d'un dels meus grups favorits

2008-10-12T04:53:00.001+02:00

Get Off Of My Cloud

Under My Thumb

Barcelona, capital del disseny

2008-09-26T16:37:00.001+02:00

Encara no m'explico com han deixat fer això al costat de la Casa Batlló.

Frases cèlebres de ma mare

2008-09-02T00:25:00.001+02:00

"Almenys no és una pe·lícula de pim pam fuego"

Asstrio - Miquel House

2008-08-29T21:59:00.002+02:00

Que bons!!

Vol en globus per la Garrotxa

2008-07-29T14:36:00.006+02:00

Recull d'algunes de les fotos que vaig fer en el viatge en globus que vam fer el passat 20 de juliol tot celebrant un aniversari. Realment val la pena i a sobre et donen cava i coca a 1.500 metres. Que vagin de gust!!

Ayrton Senna da Silva

2008-07-16T16:23:00.004+02:00

"Se eu tiver que sofrer um acidente que eventualmente custe minha vida, eu espero que seja de uma vez. Eu não quero ficar numa cadeira de rodas. Não quero ficar num hospital sofrendo com os ferimentos. Se eu tiver que viver, eu quero viver plenamente, intensamente, porque eu sou uma pessoa intensa. Eu arruinaria minha vida se tivesse que viver parcialmente."

Quan Espanya comença a semblar Sèrbia

2008-07-11T19:07:00.001+02:00

Si durant anys el nacionalisme espanyol s'expressava d'una manera encara moderada, acceptant un cert bilingüisme i aparentant una certa imatge 'amable', la careta cau aquest 2008 tan espectacularment que haurem d'apuntar-ho als llibres d'història. El manifest contra el bilingüisme o les reaccions d'ahir al document del conseller Castells sobre l'espoli fiscal marquen un camí nou que acosta el nacionalisme espanyol a la història recent del nacionalisme serbi. Amb alguns paral·lelismes concrets que fan feredat.

Aquest manifest que reclama la superioritat de l'espanyol significa un canvi de nocions socials. Hom ja no proclama la conveniència del bilingüisme en les zones amb llengua pròpia de l'estat; allò que reclama és la reculada de les altres llengües. Deixa d'existir la preocupació formal que hi havia fins ara per la convivència, a la qual hom ja no apel·la de cap manera. Ara la crida va a la superioritat demogràfica dels parlants de l'espanyol, reclamant-ne la imposició pura i simple. Demogràfica. I en aquest sentit, el manifest recorda molt el famós Memoràndum publicat l'any 1986 per l'Acadèmia Sèrbia de les Arts i les Ciències, memoràndum que serví de base ideològica a Milosevic i que acabà portant a la guerra, a la independència de totes, però totes, les àrees no purament sèrbies de l'ex-Iugoslàvia i a l'aïllament internacional de Sèrbia. Aquell memoràndum, per exemple, afirmava, contra la realitat, que els únics que no tenien dret a usar la seua llengua eren els serbis que vivien en territoris 'bilingües' i reclamava la primacia imposada del serbo-croat sobre totes les altres llengües, i que tot allò que no fos afirmar aquesta idea era 'particularisme' i 'antidemocràtic'.

El missatge que inspirava aquell manifest i el que inspira el manifest espanyolista és el mateix: creure que hi ha cultures o llengües que són superiors a unes altres, diguen què diguen o facen què facen els parlants, i exigir la imposició de la pròpia amb mesures legals discriminatòries i, si cal, amb el recurs a la força pública.

El Memoràndum del 1986 també posava en relleu allò que els seus autors (intel·lectuals com en el cas del manifest espanyol) consideraven que era una opressió econòmica de Sèrbia per les altres repúbliques. I aquest missatge exacte es féu sentir ahir també molt als mitjans espanyols com a resposta a la presentació de les dades sobre l'espoli econòmic. És la mateixa perversió: la realitat no importa. I així ahir vam poder veure i sentir gent que la negava obertament, que capgirava les dades o, simplement, que les reconvertia en un discurs espanyolista afirmant que el problema no és que Catalunya, i la resta del país, sofresquen l'espoli fiscal d'Espanya, sinó que Espanya viu ofegada per la potència de les empreses catalanes, que la tenen colonitzada. De nou, un canvi de discurs que implica un canvi de percepcions socials notable. Fins ara ningú, tret de grupuscles aïllats, no s'havia atrevit a dir una cosa com aquesta. Ahir ho vam sentir als mitjans de masses i de boca de comentaristes molt violents que arribaven a la cridòria.

Confesse que aquesta deriva que prenen les coses em preocupa. Em preocupa, sobretot, perquè va acompanyada d'un augment notable i visible de la violència. L'actitud dels espanyolistes és cada volta més violenta i agressiva i, dels insults, ja han passat a les amenaces o als incidents, com es va veure en l'Eurocopa, malgrat el silenci de la majoria dels mitjans. Però també cal dir que la deriva sèrbia del nacionalisme espanyol és una amenaça sobretot per a ells. A diferència d'allò que passava a l'ex-Iugoslàvia, nosaltres vivim en la Unió Europea i ací no són tolerables ni es permetran de cap manera guerres ni cops d'estat militars o legislatius. I això hauria de fer pensar a algú, a Espanya. Perquè Sèrbia ha acabat sola, empobrida i aïllada. I explicar avui això és fer una pura i simple descripció d'on podrien acabar els espanyols, si continuen amb la bogeria supremacista que els ha agafat.

Vicent Partal, Vilaweb, 10-07-2008

Una il·lusió

2008-06-18T04:27:00.002+02:00

Shadowplay - Joy Division

2008-06-15T19:24:00.001+02:00

"He llegit no sé on ...

2008-05-26T22:10:00.005+02:00

que un condemnat a mort, una hora abans de l'instant fatal, diu o pensa que si hagués de viure en un indret elevat, dalt d'un penyal, en un espai tan esquifit on només pogués col·locar els peus, i al seu entorn hi hagués precipicis, l'oceà, les tenebres, la solitud, la tempestat per sempre, i que li calgués romandre d'aquesta guisa, en un espai d'una arxina, tota la vida, mil anys, una eternitat, fóra millor viure així que no pas morir tot seguit! Viure, viure, viure i res més que viure fos com fos! Senyor, i que n'és, de veritat! L'home és un brètol! I brètol aquell qui a causa d'això l'anomena així!"

Dostoievski, Fiòdor. Crim i càstig

Culerisme patològic

2008-05-23T16:09:00.004+02:00

Potser perquè vaig anar a una escola que no tenia pati, el cas és que no tinc incorporat el futbol a la meva experiència personal d'una manera agonística i dramàtica. Jugàvem a pilota amb una considerable innocència, allò de jugar per jugar, els tres o quatre dies a l'any que anàvem d'excursió, xino-xano, a la font de les Canyes, el Dijous Gras i alguna altra festivitat lectiva. I, a diferència d'altres companys que hi tenien més afició perquè hi devien jugar al carrer, la meva posició al camp era relegada als espais de poca rellevància, potser perquè no fes nosa.

VALGUI AQUESTA CONFESSIÓ D'INFÀNCIA per justificar l'estranyesa, i la fredor emocional, amb què observo el final de temporada del Barça. Estranyesa no tan sols pels resultats insòlitament dolents per a un equip de presumptes bons professionals, sinó sobretot per la carnisseria contra la direcció del club que ha provocat. Sóc, tanmateix, un culer sociològic, tal com he explicat alguna altra vegada, a l'estil d'aquells catòlics també sociològics que n'eren per, diguem-ne, influència ambiental, potser sense conviccions fortes i amb una pràctica dominical limitada a les grans festivitats socials, però alhora sense crisis de fe.

MALGRAT TOT, QUAN JOAN LAPORTA VA ACCEDIR a la presidència del club, me'n vaig fer soci. Va coincidir amb uns temps propicis a les eufòries de canvi en molts terrenys i, després d'uns anys d'estancament en les direccions de tota mena d'institucions, tot es tornava a moure. Jo estava a punt d'entrar a la cinquantena i, amb el Forever young del Bob Dylan als llavis, em vaig deixar endur il·lusament per tota una colla de transformacions que, en molts casos, han acabat anant pel pedregar. En aquest sentit, puc dir que sóc un barcelonista més formal que passional, que paga la quota de soci sense esperar-ne cap contraprestació en forma d'acumulació de victòries successives. Per a mi, el futbol només és un joc, on perdre no porta a fer saltar el tauler de joc i totes les fitxes. I d'esports, m'agraden els esports no competitius, on el desafiament és en la pròpia superació, com ara la bicicleta en solitari i l'excursionisme.

PERÒ VET AQUÍ QUE AQUESTA NO ÉS LA FORÇA que mou el món de l'esport. I tota una gestió econòmica i cívica brillant com la que han fet Joan Laporta i la seva junta es poden escolar pel forat de l'aigüera a causa d'uns mals resultats esportius, conseqüència tant de l'atzar propi de tot joc, com de la naturalesa precària d'una activitat confiada a criatures immadures que paguem a sou de banquer amb tradició familiar. Certament, Laporta no es va saber anticipar a la caiguda dels déus que tenia al camp, i, tot i que no es pot qualificar d'error, perquè no és previsible, sí que s'acaba pagant, perquè se n'és responsable.

EN ALLÒ QUE AVIAT PODREM ESTUDIAR als manuals de gestió empresarial com a cas Laporta, hi haurà pesat com una llosa el fet que el futbol, com a producte o servei empresarial, en la seva composició, hi hagi un 25 per cent de joc al camp -un 10 per cert del qual és resultat de planificació i un 15 per cent pendent de l'atzar- i un 75 per cent d'emoció a la grada -un 30 per cent derivada d'una particular psicologia de l'espectador i un 45 per cent induïda pel famós entorn, que és tot allò que viu per al Barça, amb el Barça, contra el Barça i, sobretot, del Barça. Poques activitats socials viuen sotmeses a tanta pressió informativa i tants experts espontanis. Com a molt, podria ser que, als Països Catalans, el futbol disputés la primera plaça als debats lingüístics, tema per al qual també disposem de tota una gernació d'experts sense especialització.

ESTIC CONVENÇUT, PERÒ, QUE L'ENVESTIDA a Joan Laporta no només té a veure amb la seva gestió esportiva. Ho dic perquè, molt abans que les coses acabessin malament, era evident que molts barcelonistes dels que tenen veu pública ja li desitjaven el pitjor. La successió de fracassos d'aquesta temporada no és altra cosa que un cas com un cabàs d'autocompliment de profecia. Només cal recordar quin ambient es va crear abans d'anar a jugar el darrer partit amb el Reial Madrid, convertint el passadís en una humiliació vergonyosa i, a causa d'aquesta rara psicologia culer -que hauria de figurar entre les patologies psiquiàtriques descrites al DSM4-, desitjant la derrota de l'equip propi, per castigar-lo, i per tal que una hipotètica derrota no ens pogués sorprendre. Parlo d'aquesta psicologia d'escorpí que, abans de ser derrotat, ja es clava el verí mortal al propi cos.

DEIA QUE HI HAVIA D'HAVER MÉS COSES, en el cas Laporta. Entre d'altres, no se li ha perdonat ni la seva catalanitat radical, ni que faci bandera d'una civilitat patriòtica compromesa. L'espanyolisme naturalitzat, i per tant invisible de qualsevol altre directiu, és disculpable. Però no el catalanisme desacomplexat del president. Som un país trist, desagraït. Tanmateix, com a culer anòmal que sóc, que no necessita la victòria per gaudir del joc, que no viu l'adhesió al club -ni a cap altra cosa- de manera espasmòdica i agonística, vull dir que segueixo confiant en el projecte de Joan Laporta. I estic segur que, per a bé i per a mal, les victòries del curs vinent ho esborraran tot.

Salvador Cardús, Avui, 16-05-2008

El sermó del xeic Xakir

2008-04-07T17:38:00.005+02:00

El jove Taha Aix-Xadhili volia ser oficial de policia, però no el van acceptar a l'acadèmia perquè ocultà que era fill d'un porter, del porter de l'edifici Iaqubian. Llavors, decebut, es matricula a la Facultat de Ciències Polítiques del Caire, i allà coneix un estudiant islamista que el porta a la mesquita d'Anas Bin Malik, el lloc on predica el xeic Muhammad Xakir. La mesquita, i el pati adjacent, estan plens d'estudiants, seguidors del xeic Xakir. És un matí de divendres, els estudiants reciten l'Alcorà devotament, i de sobte s'eleven crits i lloances a Déu: ha aparegut el xeic. El xeic es frega les dents ritualment amb un branquilló, ressonen encara les lloances a Déu, i comença el sermó.

QUE AQUESTA VIDA MUNDANAL no té importància, que només hem de pensar en l'altra i en el premi que ens espera. Que el veritable creient no tem la mort sinó que la desitja. Que la jihad, la lluita sagrada, és una obligació de l'Islam, igual que la pregària i el dejuni. Que quan els musulmans van abandonar la jihad es van convertir en esclaus de la vida terrenal, covards i temorosos de la mort, i els seus enemics els van derrotar i humiliar i Déu els va sentenciar al fracàs, al retrocés i a la misèria. Que els nostres governants són traïdors a l'Islam perquè permeten una legislació francesa laica, que tolera l'alcohol, la prostitució i l'homosexualitat. "I nosaltres els diem alt i clar: no volem una nació socialista ni democràtica, la volem islàmica, islàmica. Lluitarem i sacrificarem la vida fins que Egipte esdevinga islàmic. L'Islam i la democràcia són antagònics i no s'ajuntaran mai. Com és possible unir l'aigua amb foc o la llum amb la foscor? La democràcia vol dir que les persones es governen elles mateixes i l'Islam només reconeix el govern de Déu". Etcètera.

ELS JOVES S'ENTUSIASMEN, canten l'himne de la jihad, i criden "Islàmica, islàmica, ni oriental ni occidental!", i el xeic conclou el sermó: "Per Déu, que veig aquest lloc pur i beneït, envoltat d'àngels. Per Déu, que veig renàixer l'Estat de l'Islam fort i altiu a través vostre i veig els enemics de la nació tremolant de por davant la força de la vostra fe. Els nostres covards i traïdors governants, servidors de l'Occident croat, trobaran la seua justa fi a les vostres mans pures i netes, si a Déu plau". El jove Taha es commou, la paraula de Déu li arriba al fons de l'ànima, i comença a pensar que la nòvia, els estudis, qualsevol cosa, ja no té cap valor al costat de la glòria de Déu. Ja no estudia, doncs, es deixa barba, vesteix amb gel·laba, i habilita un racó, al costat de l'ascensor, per proclamar la pregària amb un company estudiant d'enginyeria.

I DIU L'AUTOR DE 'L'EDIFICI IAQUBIAN': "Es va entrenant a aprendre a estimar o a odiar la gent en relació amb Déu. Ha après del xeic que les persones són insignificants i menyspreables per estimar-les o odiar-les per les seues qualitats seculars, i que els nostres sentiments envers elles s'han de determinar d'acord amb l'observança de les lleis de Déu. Per això, la seua percepció de les coses ha canviat. Abans estimava alguns veïns perquè el tractaven bé i eren generosos; ara en canvi els odia perquè han abandonat la pregària i alguns beuen alcohol". Ja poden imaginar com acaba el jove Taha: el detenen després d'una manifestació, el torturen, i jura que es venjarà dels seus torturadors. S'entrena en un camp clandestí prop del Caire, els germans musulmans el casen amb la viuda d'un jihadista mort, i ell mateix acaba morint en un atemptat.

LA DOCTRINA DEL XEIC ÉS inexpugnable: la ideologia política, l'antiamericanisme, l'odi a Occident i als jueus, la visió de la història, del món, de l'opressió, de la lluita, de la vida personal, emocional, quotidiana, són part d'un tot rigorosament teològic i formen un cos compacte, indissoluble. Hi ha la llei de Déu, la paraula de Déu, la voluntat de Déu, i fora d'això no hi ha res ni compta res. I ací, en aquest "Occident" tan odiat, encara pensem que tot això és només una reacció comprensible contra els nostres grans pecats històrics o presents, que Al·là no hi entra per res. Per a ells, però, Al·là és la base i la raó de tot el que fan i el que pensen: ho diuen, ho repeteixen, no se'n cansen, i ací no els volem creure.

'L'EDIFICI IAQUBIAN' (EDICIONS DEL 1984) és una novel·la deliciosa, o, més ben dit, un conjunt de narracions en paral·lel, on la vida del Caire apareix crua i despullada, i els vicis d'Egipte, la corrupció profunda, la brutalitat del govern, la misèria, els antics rics decaiguts i els nous rics prepotents, i el xoc implacable de maneres de pensar i de viure. Una comèdia tràgica. I un bestseller en àrab, potser el primer del seu gènere. L'estudiant Taha és un dels molts personatges del llibre, i a mi em sembla el més tràgic de tots: la víctima terrible de la paraula sagrada, de la doctrina del xeic, d'això que ací no volem comprendre perquè no encaixa en cap esquema nostre, i ens continuem enganyant. Ells, però, no s'enganyen, ni els botxins ni les víctimes, ni els xeics ni els estudiants. Ells saben que Déu és gran, i la resta no compta.

Joan F. Mira, Avui, 05-04-2008

transvasament

2008-03-29T12:31:00.002+01:00

Pas artificial d'aigües entre dos cursos naturals d'aigua. ENCICLOPÈDIA.CAT

Més clar, l'aigua (neta)

Final d'etapa

2008-03-13T23:01:00.002+01:00

Demà s'acaba una etapa i en començarà una altra que no sé on em portarà. De moment vull una mica de tranquil·litat i intentaré no precipitar-me agafant el primer que se m'ofereixi. Després d'uns quants anys de treballar crec que em mereixo ser una mica sangonera i mirar de preparar el camí. També m'ho puc permetre, no tinc lletres ni lligams excessius, però em fa por d'apalancar-me i tirar per la borda el temps que se mofereix. Em conec i de vegades em faig por.

La ruta de diumenge, 9 de març del 2008

2008-03-11T19:41:00.004+01:00

You Know I'm No Good - Amy Winehouse

2008-01-30T13:33:00.001+01:00

Cama nua

2008-01-28T22:16:00.001+01:00

Voldria desteixir
la teva pell de seda
per fer-me'n un coixí
de somni, en la nit freda.

Josep Palau i Fabre. Epigrames daurats (Tardor del 1936)

We're Gonna Groove

2008-01-21T23:21:00.001+01:00

Led Zeppelin

Nou Hampshire, la llibertat ben entesa

2008-01-11T10:50:00.000+01:00

Aquests dies es parlarà molt dels resultats de les primàries a Nou Hampshire; jo no els vull avorrir amb més interpretacions sobre la dinàmica electoral al cor de Nova Anglaterra. No obstant, sí que m’agradaria donar-los una perspectiva personal sobre el model de civilització existent al conegut com a “Estat de Granit”.

A les acaballes de la segona guerra mundial, el govern dels EUA va triar Bretton Woods, a Nou Hampshire, com a seu de la cimera que va crear el nou ordre monetari i comercial internacional. És així com l’Estat de Granit va esdevenir el bressol del sistema de liberalització comercial que, en els darrers seixanta anys, ha aconseguit reduir la pobresa primer al món capitalista i, després de la derrota del sistema socialista, a molts altres indrets del planeta.

L’elecció de Nou Hampshire no fou una casualitat ja que Franklin Roosevelt va voler impressionar els delegats de tot el món portant-los a un dels nuclis de la sofisticació de la costa Est dels EUA. Aquest passat estiu Sarkozy i, molt abans, generacions i generacions de la burgesia bostoniana, han triat aquest privilegiat Estat per a gaudir de les seves vacances. Emprant mots de Salvador Espriu, es pot afirmar que la gent hi és “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. S’estimen tant la seva llibertat que reflecteixen la seva determinació en el lema de les seves matrícules d’automòbil: “live free or die” (viu lliure o mor). De fet, a Nou Hampshire no és obligatori portar cordat el cinturó de seguretat ja que s’hi pressuposa el seny dels conductors; no cal el “papà” Estat obligant-los a fer allò que és pur sentit comú.

Aquesta aferrissada defensa de la llibertat es manifesta en el rebuig a l’intervencionisme estatal, la preferència per un govern tant petit com sigui possible, la confiança en la iniciativa privada, la valoració per la cultura de l’esforç personal i, també, en el voluntariat i les denses xarxes comunitàries de recolzament social (ja siguin religioses, maçòniques o culturals).

En definitiva, Nou Hampshire gaudeix d’un nivell de civilització modèlic i una organització administrativa tan eficient que ha portat, entre altres avantatges, a la no existència de l’IVA en les compres minoristes.

Durant el període que vaig passar a la Universitat d’Estocolm, a Suècia, vaig adonar-me dels múltiples desavantatges que provoca un estat intervencionista, una estructura governamental feixuga i el quasi anihilament de la iniciativa individual. No vull pas trencar els mites prevalents a la societat europea però, abans de triar un model social per a la Catalunya del futur (la Catalunya en competència oberta amb la resta del món), els recomanaria mantenir una actitud oberta envers models socials alternatius com el de l’Estat de Granit. Només així podrem comprendre la necessària complementarietat entre llibertat i responsabilitat per aconseguir el progrés social.

Agustí Bordas i Cuscó és conseller de polítiques del Govern Federal Canadenc

El Singular Digital

Simplement el millor

2007-12-14T15:55:00.000+01:00

Spa-Francorchamps. 1964. Mike Hailwood

La crosta i la barra

2007-12-12T23:09:00.000+01:00

Els partits polítics, tots els partits polítics, tenen personatges com Joan Ferran a les seves files. L’engalten pel broc gros, sense filtre, i juguen deliberadament al blanc o negre i a provocar. Sempre he pensat que aquesta mena de personatges tenen una gran part de culpa de l’actual desprestigi de la política. Amb les seves declaracions mig obliguen l’altre a situar-se al mateix nivell i converteixen el debat polític en un vulgar combat per veure qui la diu més grossa. Ara bordo jo, ara bordes tu.

Joan Ferran no és un qualsevol: és diputat portaveu adjunt del PSC al Parlament, membre de l’Executiva Nacional i primer secretari del partit a Barcelona. Del partit que acumula més poder des del restabliment de la democràcia: gairebé tot el poder disponible. Però ja se sap que com més tens, més vols, i els darrers comentaris públics de Joan Ferran fan pensar que la seva ambició és de les de 'sense aturador', que diu el seu company ministre.

L’endemà d’una manifestació multitudinària que hauria de fer reflexionar qualsevol polític mínimament assenyat, Ferran es va despenjar dient que la marxa havia estat un 'totum revolutum' i que tampoc no n’hi havia per a tant: fet i fet, 6.900.000 ciutadans no hi havien assistit. Que això ho digui algú que es qualifica d’esquerres i que pertany a un partit que proclama la seva proximitat a les lluites del carrer, em sembla una autèntica vergonya. El diari El País, abans independent i ara global, va fer un editorial trinxant la manifestació i qualificant-la de 'frau polític' i, a Joan Ferran, li va faltar temps per a subscriure’l. Hi ha nervis, hi ha nervis a can PSC-PSOE.

La festa va continuar. Potser per distreure una mica el debat públic sobre la manifestació i l’augment de gent que reclama el dret de decidir, a banda els qui reclamen directament la independència, Joan Ferran va tornar a la càrrega amb una entrevista que duia per títol 'Cal arrencar la crosta nacionalista de Catalunya Ràdio i TV3'. Una crosta nacionalista amb noms i cognoms: Antoni Bassas, Miquel Calçada i els homes i dones del temps. Senyor Ferran: es va oblidar vostè de la Mònica Terribas! A McCarthy, això no li hauria passat mai.

El tema de la crosta és d’una barra impressionant. És vox populi que el PSC sempre ha estat molt més hàbil que no pas CiU a l’hora d’intervenir en els mitjans de comunicació, tant públics com privats. Intervenir, controlar, manipular, supervisar, aconsellar..., que cadascú utilitzi el verb que més li plagui. David Madí va plegar perquè, suposadament, se li van cremar unes enquestes mentre les cuinava. Toni Bolaño continua de responsable de Comunicació del president Montilla, malgrat haver amenaçat d'una manera escandalosa el cap de política de La Vanguardia.

A Joan Ferran, el molesta que les emissores de la Generalitat siguin antigovernamentals (sic), que es dediquessin a atiar la manifestació de l'altre dia (sic), que no hi aparegui la paraula Espanya, que el mapa del temps mostri el país sencer i que hi hagi massa tertulians sobiranistes. Als qui formem part del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ens molesten els entrevistadors que es passen al castellà, que quan ho fan no hi hagi subtítols, ni que sigui per respecte als espectadors de la Catalunya Nord, que es qualifiqui el govern de Madrid de 'central' quan el nostre centre no és allà, que el 3/24 no transmetés la manifestació en directe i que la manera de mirar el món dels telenotícies cada cop sigui més espanyola. El got mig ple, el got mig buit, mentre el CAC diu que són emissores plurals, creïbles i ben valorades.

Les declaracions de Joan Ferran arriben, a més, en un moment especialment inoportú, tot just aprovada la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i quan els partits estan començant a negociar-ne el desenvolupament i els noms que l’hauran de liderar. Si la idea que té el PSC del pluralisme i la independència dels mitjans és la de Joan Ferran, anem ben servits. De moment, la part de crosta corresponent a TV3 ja no arriba al sud del país, del país que ensenyen els homes del temps i que no és el del portaveu adjunt del PSC.

Martí Estruch Axmacher, Mail Obert, 12-12-2007

Herz und Mund und Tat und Leben - BWV 147 - 1

2007-11-12T23:33:00.000+01:00

Voz do Vento

2007-11-12T22:45:00.000+01:00

Era tarde e já morria
Na distancia o teu olhar
Era tarde e eu já sabia
Que nunca irias voltar
Era tarde e eu já sabia
Que nunca irias voltar

Mas não te quero de volta
Nem quero pensar que um dia
Doeu tanto a tua falta
Que eu julguei que endoidecia
Doeu tanto a tua falta
que eu julguei que endoidecia

Lutei então como louca
Chorei mágoas, chorei danos
A minha voz faz-se rouca
Sofri tantos desenganos
A minha voz faz-se rouca
Sofri tantos desenganos

Hoje és só recordação
Que não me traz sofrimento
Foste uma linda ilusão
Que partiu na voz do vento
Foste uma linda ilusão
Que partiu na voz do vento

Maria Luísa Baptista
Interpretada per Katia Guerreiro

Ja m'agradaria que no s'inaugurés mai el TGV cap a Madrid a canvi que ens fessin el de València

2007-11-12T22:17:00.000+01:00

L'arquitecte Oriol Bohigas reflexiona sobre la crisi de les infrastructures en una entrevista amb VilaWeb

L'arquitecte Oriol Bohigas, president reelegit de l'Ateneu Barcelonès, va contribuir a la transformació urbanística de Barcelona els anys vuitanta com a delegat d'urbanisme de l'Ajuntament. Ara observa amb atenció els canvis que afronta la ciutat, sobretot amb l'arribada de l'alta velocitat. En una entrevista amb VilaWeb Bohigas es mostra desencisat per la crisi ferroviària i d'infrastructures actual, i l'explica per dues causes: un mal traçat del TGV i un menyspreu repetit des de Madrid. També reivindica un TGV que cobreixi el corredor mediterrani.

Com i per què s'ha arribat a la situació actual?
No hi ha absolutament cap dubte que Catalunya té una insuficiència d'infrastructures: aeroportuàries, de carreteres, de ferrocarril ... I s'ha arribat a un moment de col·lapse total, per una manca de programació, que és l'excusa per no parlar de la manca de participació econòmica. Si no hi ha programació és perquè ningú ha volgut fer programes que comportaven inversions importants. I des de Madrid les inversions no les han volgut fer. Claríssimament estem maltractats per Madrid. Tot el que ve de Madrid ens va malament i ens fa nosa. I com a conseqüència d'això, l'única cosa que es pot deduir és que Espanya ens fa nosa i que tot el que passa per Espanya dificulta el progrés i la comfortabilitat de la vida a Catalunya. La raó fonamental és aquesta.

Se'l veu indignat.
No sé si la paraula adequada és indignat o simplement desencisat... Perquè hi ha altres aspectes importants: El traçat del TGV no és el correcte. Però no perquè passi per la ciutat, sinó que el problema és fer-lo passar per Sants. En les propostes inicials, el TGV no passava per Sants, passava per l'aeroport directament i després per la Sagrera. Aquesta era una de les propostes intel·ligents. Perquè una ciutat que té la gran sort de tenir un aeroport tan pròxim, ha de poder fer servir l'estació de l'aeroport com una de les estacions urbanes.

Per què no havia de passar per Sants?
Perquè no hi cap. No hi ha espai. S'han hagut d'eliminar vies, perquè l'estació no les pot abarcar totes (les de rodalies, les que no són de rodalies, les del TGV...). Però un dia es van reunir uns polítics i van decidir canviar el traçat. I em penso que la culpa és de tots: del govern espanyol, de la Generalitat, de l'ajuntament de Barcelona i dels ajuntaments del Baix Llobregat. I tothom ha anat decidint, sense un cap clar que ho abordés. L'única persona que es va manifestar en contra del traçat per Sants fou Josep Antoni Acebillo, arquitecte en cap de l’ajuntament de Barcelona. Però malgrat el càrrec, no li van fer cas.

Era previsible, doncs, que passés el què ha passat?
Home, hi havia un informe d'alguns tècnics, entre els quals el de l'Acebillo, que deia que passar per Sants era un disbarat tècnic.

Es pot dir que van perdre els tècnics i van guanyar els polítics?
És massa difícil dir això. Alguns altres tècnics devien aconsellar fer el traçat que fan ara. Els tècnics són molt responsables. És massa fàcil dir que els polítics van decidir i que els tècnics no van guanyar. Jo crec que els tècnics haurien de tenir suficient capacitat de decisió per oposar-se a les coses que són un disbarat. Però alguns alcaldes del Baix Llobregat hi van intervenir. A més, aquí hi ha hagut canvis de criteri radicals d'alguns partits polítics, que primer pensaven una cosa i després en van pensar una altra.

A què ho atribueix?
A raons d'èxit immediat, de temps, perquè es pensaven que passaria molt de temps fins que el tren arribés a la Sagrera i si arribava a Sants ja es podia dir que arribava a Barcelona...

L'opció de l'aeroport, de la qual parlava abans, hauria evitat el túnel pel centre de Barcelona?
Això no té res a veure amb el problema del túnel. El túnel d'una manera o altra s'havia de fer. Això d'estar espantat pel túnel és una cosa de ciutat provinciana, antiquada i reaccionària. Un túnel no ha d'espantar ningú! A totes les ciutats del món es fan túnels i a Barcelona ara se'n fan quatre o cinc. Em fa molta angúnia que una ciutat moderna com aquesta s'oposi a la creació d'un túnel transversal, només perquè està mal explicat i perquè hi ha experiències dolentes. Aquest és el resultat més negatiu.

Tot plegat, però, no li genera desconfiança?
Molta. I no només a mi, sinó a tots els ciutadans. Per la mala organització dels serveis estatals i per la resposta dels polítics del país, que no han sabut imposar un ordre adequat. Tota l'oposició al túnel s'explica per la manca de confiança provocada pels fracassos que hi ha hagut fins ara. Però entremig hi ha una altra anècdota, i és que tot això de la Sagrada Família és una gran enredada. Diuen que caurà, però el túnel afecta a una part de la Sagrada Família que encara no és feta. Doncs que la facin ben feta perquè no caigui! La Sagrada Família no és de Gaudí és d'uns arquitectes molt experimentats que saben construir bé. Si s'ha de construir un túnel ho han de preveure: On s'ha vist que una persona faci un edifici en un solar i que l'edifici prohibeixi edificar en un solar del costat, i més quan aquest solar és un espai públic?

Però el túnel podria posar en risc la Sagrada Família?
En risc? No existeix allò que s'ha de posar en risc. És exactament al revés: el que han de fer és no fer la façana o fer-la d'una altra manera. Però no vull entrar ara en el detall arquitectònic de la Sagrada Família. I jo no crec que una persona estigui autoritzada a fer una cosa tal que en el solar del costat no es pugui construir un túnel. Si és així no s'han de donar els permisos a la Sagrada Família. Ara que tampoc en tenen i tan se'ls hi en dóna. Tampoc no crec que sigui un problema de l'equip d'arquitectes i estructuristes, són gent molt solvent, sinó que el problema ve dels administradors de la Sagrada Família, que porten unes altres intencions, que són les d'envair el carrer Mallorca. Aquest és el problema.

Tanmateix vostè ha manifestat dubtes sobre la resistència de La Pedrera, un altre edifici emblemàtic de Gaudí
És molt diferent el problema de la Pedrera. Crec que amb la Pedrera no passarà res, però aquí sí que hi hauria motiu de discussió. Perquè la Pedrera és de Gaudí i la Sagrada Família no. A més, la Pedrera és un edifici de fa cent anys, època en què no es podia preveure que per allí passaria un túnel.

Caixa Catalunya ha encarregat al seu despatx d'arquitectes, MBM, la reforma de l'auditori de la Pedrera, situat al soterrani. Deu tenir càlculs d'estructura.
Això ho porta un equip d'arquitectes i enginyers que en saben molt. Estan fent unes petites intervencions en els fonaments d'uns pilars per assegurar, no cara al túnel sinó cara al propi edifici (que és molt vell i fet amb materials antics) i s'està reforçant una mica, però ho fem molt tranquils. Però jo crec que no n'hi ha cap de risc.

No cal, doncs, replantejar altra vegada el TGV pel Litoral?
Ara no hi ha temps. I el túnel del centre de la ciutat si està ben planificat no ha de portar problemes.

I l'opció que passi pel Vallès?
Això és una barbaritat. Com es pot dir que una ciutat com Barcelona renunciï al pas del TGV i que aquest passi pel Vallès? Perquè vagi directament de Madrid a França?

Barcelona es pot permetre més retards en l'arribada del TGV?
Home, molta urgència perquè el TGV arribi a Barcelona no la tenim. Per què? Per anar a Madrid? Si fos per anar a París... Jo no tinc gaire necessitat d'anar a Madrid. Al revés, com menys anem a Madrid més tranquils estarem a Catalunya. En canvi, el traçat del TGV més important i que no fan és el que ha d'anar a València. Ja m'agradaria que el de Madrid no s'inaugurés mai a canvi que ens fessin el Barcelona - València. Per nosaltres és molt més important, és la línia de l'arc mediterrà, i té transcendència a tota Europa. El de Madrid no serveix per a res. Només per anar a gestionar la manca d'inversions.

Quina responsabilitat tenen els polítics catalans en tot plegat i també en la manca de pressió per fer un TGV entre Barcelona i València?
És una manca de visió política dels nostres polítics i una visió política de Madrid perquè l'eix Barcelona - València no funcioni i, en canvi, que funcioni el Madrid - València i el Madrid - Barcelona. És una acció contra Catalunya claríssima.

Els governs de la Generalitat han estat massa tous?
És evident que amb el problema bàsic no se n'han sortit.

A un noucentista com vostè no se li posen els pèls de punta?
Home, potser parlo massa apassionadament... El TGV tampoc és el problema més gran que té el país. N'hi ha d'altres més importants: el de l'habitatge, que crec ara per primera vegada es va pel bon camí. I també hi ha el problema de l'aeroport. No tenir vols transoceànics ni un 'hub' és un problema pel futur econòmic de Catalunya i deixa Barcelona amb el futur molt retallat. Sortosament, és una ciutat que creix en molts aspectes, no és una ciutat esmorteïda.

Eugènia Riera i Montserrat Serra. Vilaweb, 12/11/2007

El fracàs de la fraternitat

2007-10-16T02:47:00.000+02:00

L'èxit de la cultura catalana a Frankfurt ha propiciat un esclat de fúria mal dissimulada en molts ambients intel·lectuals espanyols, el darrer dels quals un editorial, impagable de tan paranoic i ridícul que era, publicat ahir pel diari 'El País'. Ara, més enllà de l'anècdota, allò que s'ha manifestat aquests dies és un altre gran fracàs de la transició: trenta anys després, tot allò de la 'fraternitat dels pobles d'Espanya' se n'ha anat en orris. I això significa que és Espanya, i no nosaltres, qui ha perdut una gran oportunitat. Potser la darrera.

El 1975 els independentistes eren quatre gats, literalment. Potser perquè molts no enteníem allò que de debò passava, però sobretot perquè l'oposició antifranquista havia posat pertot com a divisa secundària després del famós 'llibertat, amnistia i estatut d'autonomia', la fraternitat dels 'pobles d'Espanya', dels 'pobles ibèrics', dels 'pobles de l'estat' i tot de variants semblants. L'anàlisi que quasi tothom compartia era que l'opressió nacional era una conseqüència del franquisme i que, mort el règim, era possible d'imaginar un estat en què la convivència entre les nacions fos fraternal i diferent, sense subordinació ni oposició.

És cert que era sobretot des del nostre país que es posava l'èmfasi en això. Hi ha un miler d'anècdotes que expliquen que a Madrid no ho veien igual. En recorde una que conta Eliseu Climent: en el famós concert de Raimon a Madrid un dirigent de l'oposició clandestina li va dir amb desgana que ja ens donarien l'autonomia, als valencians... Encara es movien en la clandestinitat, però ja es pensaven que eren ells qui havien de donar l'autonomia i que els altres hauríem d'estar-los agraïts!

El cas és que han passat trenta anys i, si deixem de banda la descentralització administrativa, no hem avançat gaire. Els espanyols s'irriten per cada pas endavant que fem, per cada acte de normalitat; molts tenim fins i tot la sensació que cada volta s'irriten més. I que s'irriten els espanyol de dreta i els espanyols d'esquerra. I que no hi ha res a fer.

La fraternitat és impossible, si l'altre no sap fer res tret de protestar, renegar i maleir. La fraternitat és cosa de dos; ha de ser cosa de dos, si vol ser. I de fraternals, entre ells no se'n veu ni un, ni mig, ni cap. Aquests dies a Frankfurt podrien haver-se alegrat, els espanyols, del fet que una cultura 'espanyola' (fraternalment, si més no) acaparés l'atenció de tot el món, que un escriptor 'espanyol' (fraternalment, si més no) com és Quim Monzó triomfara en el discurs inaugural, o que un altre escriptor 'espanyol' (fraternalment, si més no) com és Jaume Cabré tinguera el llibre de la Fira, reconegut pels crítics alemanys. No solament no ho han fet, no solament no han expressat gens de satisfacció, sinó que ens han maltractat, ens han insultat, han fet pallassades com ara escriure una columna en turc, han manipulat els fets convertint una sola pregunta d'un sol periodista en una mena de clam contra el català, han amagat tot aspecte positius i han realçat fins a l'exageració qualsevol coseta que no acabara d'anar bé...

Sincerament, ells hi perden. Llegir els diaris nacionalistes espanyols (de Barcelona o de Madrid) ha estat aquests dies una lliçó. Als anys setanta molta gent va mirar de bastir un pont, molta gent des d'ací va creure que una altra Espanya era possible, però avui, i vist com les gasten, tot això és simplement una monumental pèrdua de temps. Ells no tenen gens de ganes ni de ser fraternals ni de ser amables, ni tan sols de ser educats, ni de res de res. I no sé si saben on ens van portant, però cada volta que ensenyen aquesta cara seua, tan visceral, rabiosa i intolerant, també ens allunyen més d'una fraternitat que segurament ells mai no han ni acabat d'entendre. Ja s'ho faran.

Vicent Partal, Mail obert
15 d'octubre de 2007

Jo hi era

2007-06-02T17:53:00.001+02:00

4 de 9 amb folre descarregat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls a la diada de Santa Úrsula, el 25 d'octubre de 1981

Democràcia

2007-05-18T13:08:00.000+02:00

L'assassinat de Guillem Agulló no sols va ser el d'un jove valencià. També va clavar un punyal al cor de molta gent que vam viure el dolor dels seus amics i dels seus familiars com a nostre, propi i directe. Guillem se'ns va fer un amic pòstum, el vam plorar i l'hem recordat; no és tan sols un nom. I ara resulta que el seu assassí no sols és lliure sinó que es presenta a les eleccions per un partit d'extrema dreta. A les mateixes eleccions a què el poder judicial impedeix a molts bascos de presentar-se i de participar-hi únicament perquè s'imagina que tenen alguna relació amb ETA. Àdhuc si és tan llunyana que Conde-Pumpido mateix ha arribat a dir que potser n'havien fet un gra massa, però que 'havia colat'. Caram, quin nivell. Caram, quina democràcia...

Que la democràcia espanyola, nascuda del franquisme, té una qualitat molt baixa no és cap novetat. Ja ho sabem. Ho suportem, de fet, des de fa dècades. Però a vegades arriba a extrems grotescos. Com va passar ahir. Per una banda, hi ha el contrast impune i insultant entre el nazi assassí de Guillem Agulló i els partidaris de Batasuna. A mi, que no sóc partidari de prohibir cap opció política, m'agradaria que algú m'explicara per quin motiu un nazi assassí no té dificultats per a participar en unes eleccions en què no poden participar milers de bascos que no han comès cap assassinat, per més que puguen donar suport a una organització que sí que n'ha comès. Si qui mata és l'extrema dreta espanyola, no passa res, però, si mata l'extrema esquerra basca, sí? Caram, si és així, tenim davant els ulls una lliçó magistral d'allò que va constituir la transició espanyola. Una lliçó tenebrosa i més que preocupant.

Per si calia res més, també el fiscal general de l'estat, Cándido Conde-Pumpido, ens diu que potser la Fiscalia ha 'anat massa lluny' anul·lant 386 llistes de les agrupacions d'Abertzale Sozialistak (AS) i del partit Acció Nacionalista Basca (ANB), però que la cosa 'ha colat'. Mira què bé. I ja està? Ningú no ha de rectificar? Ningú no ha de dimitir? Ningú no ha de donar explicacions? Ningú no ha de fer mans i mànigues per desfer el mal ja fet? Ningú no ha de fer res, ben res? Conde-Pumpido mateix diu que aquesta forma d'actuar contra l'esquerra independentista basca pretén crear un 'Guantánamo' legal i reconeix que allunya la pau. I dit això, què? Farà res sobre el cas? Es conformarà a ser partícip d'aquesta curiosa democràcia vigilada que vam heretar de la incapacitat dels demòcrates de derrotar el llegat del general Franco?

Vicent Partal, Mail obert, 18-05-2007

"¿De verdad cree que hemos progresado?"

2007-05-07T19:21:00.000+02:00

JOHN GRAY · PENSADOR Y POLITÓLOGO: ´PERROS DE PAJA´

LLUÍS AMIGUET - LA VANGUARDIA - 07/05/2007

Tengo 58 años: lo mejor de envejecer es comprobar lo genial que fue Proust. Nací en Inglaterra. No trato de cambiar el mundo sino de asumirlo. La religión empieza siendo un chaleco antibalas y acaba siendo una pistola. El papanatismo progre nos debilita ante los tiranos. Acepte que es un animal: se relajará. Colaboro con el CCCB

- Estoy de acuerdo con mi amigo Lovelock: el calentamiento global es irreversible. Es ingenuo pensar que con unos cuantos molinos de viento vamos a detenerlo...

- Es mejor que no hacer nada.

- Eso cree el ecologismo buenista: si podemos destruir la Tierra, también podemos detener su destrucción con unas plaquitas solares. Me temo que les falta humildad.

-...

- Y mientras, Putin ignora los cuentos verdes y hace realpolitik despiadada. Energía: ésa es la clave geopolítica. Rusia controla Europa porque controla su energía, ya que los progres se opusieron a las nucleares. Por eso hoy dependemos de la energía rusa.

- A lo mejor los rusos no son tan malos.

- Tienen su propia agenda, y nuestro bienestar no es su prioridad.

- Aprenderé ruso después del inglés.

- ¿Sabe por qué hemos llegado a esta situación de deterioro de nuestro planeta?

- ¿. ..?

- Porque creemos en el progreso: esa utopía nefasta. Quienes han querido cambiar el mundo son quienes lo han degradado.

- Explíquese.

- Éramos los reyes de la creación: "Tomad la Tierra y sometedla". ¿Recuerda? El cristianismo puso la semilla del desastre ecológico.

- ¿Antes no se hablaba de progreso?

- Los griegos hubieran denostado esa idea absurda. ¿Progreso...? ¿Hacia dónde? Ellos creían en el equilibrio dentro del eterno y cíclico retorno. No trataban de cambiar el mundo, sino de contemplarlo hasta entenderlo para llegar a la armonía en él.

- ¿No querían progresar?

- Aceptaban nuestros límites y desconfiaban de las utopías. El progreso es un mito lanzado por los ilustrados hace apenas dos siglos. Los ilustrados prometían que con la acción guiada por la razón el hombre podía mejorar el mundo más y más hasta el infinito.

- Lo lograron: hoy vivimos más y mejor.

- Cuando oiga la palabra infinito es que alguien le está engañando. Hemos conseguido avance tecnológico y vidas más largas, sí, pero a costa de depredar el planeta, como si no formáramos parte de él. El progreso moral no existe: la tortura, la guerra, la esclavitud, se repiten hoy bajo otras formas.

- El mundo es hoy mejor pese a todo.

- ¿De verdad? Duérmase en su buenismo y verá: la lucha continúa, procure no perderla.

- Podríamos ser todos hermanos...

- Acepte que no somos mejores que los demás animales. Se sentirá mejor.

- Lo acepto encantado, señor animal.

- No habrá un mundo mejor. Habrá éste y se acabará. Libérese de tanta inútil esperanza y de utopías progresistas. Descansará.

- Lo intentaré.

- Esa soberbia ilustrada la heredaron los marxistas: el nuevo hombre comunista dominaría la Tierra; pero en realidad lo que consiguieron fue una hecatombe ecológica mucho peor que la de los países capitalistas.

- Hubo gulags, cierto, muy progresistas.

- Y hoy el neodesarrollismo globalizado nos promete otro fin de la historia: todos demócratas en un libremercado universal.

- Eso no es tan progre.

- Es igual de utópico que el marxismo... Promete un final feliz que nunca llega, pero la gran pregunta es: ¿y mientras tanto?

- ¿Qué pasa mientras tanto?

- Pues lo de siempre, la historia sin fin. Rusia que vuelve a querer dominar Europa; India y China que necesitan más y más energía. Conflictos étnicos, religiosos, luchas por los recursos, guerra, explotación, esclavitud, hambre. Lo que vemos y veremos hasta que acaben nuestros días y los de la especie.

- El hombre es un lobo para el hombre.

- Es un animal. Por eso es mucho menos desgraciado cuando renuncia a cambiar el mundo y se limita a tratar de comprenderlo y aceptarlo porque forma parte de él. Y mientras el buenismo y las utopías entontecen a nuestros dirigentes, la historia real decide cada día quién gana y quién pierde.

- ¿En qué sentido?

- Tipos como Putin, militares, terroristas y estadistas muy poco democráticos como los que controlan las energías del planeta: Rusia, Irán, Venezuela, Libia, Argelia... Hacen sus planes. Y no son buenos para nosotros.

- ¿Y nosotros?

- Un estadista inteligente trata de pactar con la realidad, no con sus utopías ni con sus buenas intenciones. La realidad es que la energía es un bien finito y que se ha abierto un gran juego mundial por controlarla: de ese juego depende nuestro futuro.

- ¿Y...?

- Los combustibles fósiles están en manos de regímenes ambiciosos y muy poco democráticos, y los renovables no son suficientes.

- ¿Y el biofuel?

- Curioso. Bush lo defiende ahora tras haberlo despreciado, porque él y los neocon han descubierto que es imposible dominar Oriente Medio y lograr su gas y su petróleo por la fuerza. Ahora espera sacar biocombustible del cinturón del maíz americano.

- ¿El biofuel es ecológico?

- Nefasto, pero conveniente para EE. UU.

- No es usted optimista.

- Acepto la realidad, empezando por asumir mi propio fin y el de mi especie. Mire, las utopías nos llevan a los desastres. No hay soluciones mágicas: los problemas realmente importantes del ser humano no tienen solución. Sólo podemos gestionarlos día a día.

- ¿Y la patria no será la humanidad?

- Salve su trasero. Los seres humanos no podemos controlar la Tierra más de lo que controlamos nuestras propias vidas. Pero al menos podríamos ser más humildes.

Frívola manipulació de Déu

2007-03-21T16:38:00.000+01:00

Als manaments de la llei de Déu, que naturalment han de seguir els fidels, n'hi ha uns quants amb una base ètica que ha de ser compartida per tots els humans, creients o no creients. Honraràs el pare i la mare, no mataràs, no robaràs, no aixecaràs falsos testimonis ni mentiràs, no desitjaràs els béns aliens... Que un nombre no comptabilitzable de cristians hagin participat en matances horribles al llarg de la història --també en la contemporània--, que hagin robat, si convé a gran escala, i hagin mentit sense cap escrúpol no invalida la bondat universal d'aquests manaments.

Però hi ha un manament, el segon, que els creients infringeixen amb una frivolitat que no puc entendre. Diu el següent: "No prendràs el nom de Déu en va". Tinc la impressió que ja n'he parlat alguna altra vegada, però és que el menyspreu d'aquest manament és constant i el practica públicament gent famosa.

Si un fidel roba, i n'hi ha alguns que ho fan, el que fa és procurar amagar-ho, però no s'avergonyeix de pecar contra el segon manament quan parla en un esdeveniment polític o en els mitjans de comunicació. I l'últim exemple d'això és el d'Angela Merkel.

La cancellera alemanya ha dit: "Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns...". I ho lligava amb el desig que polonesos i alemanys compartissin una relació pacífica.

I jo penso: quina idea tan curiosa de Déu, que el fa creador de les entitats polítiques, que juga a posar les peces del puzle mundial, que dibuixa fronteres i en un moment de la història decideix que Alemanya ha d'apoderar-se d'un tros de Polònia i, en un altre moment, diu que els alemanys es retirin uns quants quilòmetres; que vol que Nàpols, Gènova i Pisa siguin independents fins que, al cap dels segles, vol que s'uneixin per formar Itàlia.

Vostè, senyora Merkel, no hauria de convertir Déu en un fabricant de fronteres, que són realitats canviants i causa, sovint, de guerres lamentables.

Si Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns, també devia decidir que Portugal se separés de Castella i que aparegués la petita Andorra als Pirineus.

És cert que sant Lluc va dir que "res no és impossible per a Déu". Però jo goso dir que sí, que hi ha una cosa que li és impossible: evitar que el facin servir per fer frases o justificar accions interessades.

Josep Maria Espinàs, El Periódico, 21/03/2007

Els del cava, que ens aixequen la camisa?

2007-03-21T16:36:00.000+01:00

Em sap greu de dir-ho així, però m'indigna. Ara resulta que la patronal del cava ens explica que el 2006 es va vendre més cava (català) a Espanya (allí) que mai. Ni la nit d'entrada al 2000 no se'n va beure tant a les espanyes. Hi insistesc: des del 1974, que és quan comença a haver-hi estadístiques fiables, mai no s'havia begut i venut tant de cava. Aleshores, demane, com és que es passen el dia tocant-nos el nas amb el boicot? Els cavistes, vull dir.

Ja ho vaig escriure en un 'mail obert', el 16 de desembre de 2005. Vaig dir llavors que no em fiava de la gent del cava: 'No em puc estar de demanar-me si determinats productors de cava (bàsicament, els més grans) no en volen traure profit, de la situació. Em demane si juguen net o no. Hi ha massa declaracions, xifres i dades que no em quadren. Hi insistesc: no voldria ser frívol. Però no puc deixar de sorprendre'm quan sent alguna empresa que admet que els beneficis li pugen i alhora es queixa del boicot perquè... les vendes no arriben a les previsions que havia fet.'

Ara tenim una constatació matemàtica, ves. Amb les dades ofertes fa unes quantes hores pel Consell Regulador del Cava no solament no hi ha boicot enlloc (ai, ai, ai...), sinó que venen més cava que mai. No pas més que l'any anterior o l'altre, no. Més que mai en la història.

I aleshores, demane, com és que el 17 d'octubre de 2006 (llisc el retall de diari que tinc a la pantalla) 'representants d'empreses com Freixenet i Codorniu, i de les patronals Institut del Cava i Pimecava van demanar a Montilla, durant la seva visita a l'Escola de Viticultura i Enologia Mercè Rossell, que ningú cridara contra Espanya', argumentant que això els feia perdre molts diners i motivava boicots enormes. No és l'únic retall. En tinc un altre en què els cavistes afirmen que el 2005 havien venut un 6,6 % menys de cava que no l'any abans, 'fet' que aprofitaven per clamar contra les reivindicacions nacionalistes, acusant-les de motivar un boicot, que, curiosament, afecta el cava i no el vi blanc, per exemple. Però és que la sorpresa que m'emporte és que ara mire les gràfiques que ensenyaven ahir i la caiguda del 2005 que esgrimien no apareix a les gràfiques que ens mostren avui. Els cavistes diuen ara que el 2005 es van vendre un milió més d'ampolles que no el 2004. En canvi, el 2006 deien que l'any 2005 havien perdut un 6% de les vendes respecte del 2004. I jo, quina de les dues dades m'hauria de creure?

Resulta curiós, ben curiós. Per no dir una altra cosa.

Vicent Partal, Mail obert

Las tribulaciones del oso Yogi

2007-02-26T17:22:00.000+01:00

Nos hallamos en el tranquilo y apacible Parque Yellystone, donde el pícaro Oso Yogi y su inseparable compinche de aventuras Bubú tienen instalada su morada. Ambos se disponen a emprender su habitual paseo matutino anterior al almuerzo, y de paso, inspeccionar las inmediaciones del paraje en el que tienen previsto perpetrar su próxima fechoría en el menor tiempo posible, con la mayor eficacia, al margen de la estrecha vigilancia a la que les tiene sometidos la autoridad del lugar. Todo va como de costumbre, y llegan los primeros turistas provistos de las típicas cestas repletas de exquisitos y suculentos manjares, en los que seguramente ya habrán reparado los golosos ojos de nuestros dos simpáticos amigos. Mas, noticias llegadas de muy lejos, darán al traste con la secuencia lógica de los acontecimientos por todos conocida, sumiendo en la incertidumbre el despreocupado Carpe Diem, y el Beatus Ille en el que trascurren sus plácidos días.

¡Huohohoyyy! ¡Búbú! Acabo de darme una vuelta por la cabaña del guardabosques y no me he podido resistir: le he afanado este teletipo. ¡Oso que está informado nunca será cazado! Veamos qué dice su titular: "El rey de España mata un oso borracho". ¡He! ¡He! ¡He! ¡Heyyy! Veo la sorpresa en tu gesto Búbú. Yo también he entendido lo mismo. ¡Craso error! Por esta vez, el rey de copas no es quien nosotros pensamos, sino nuestro congénere, el bueno de Mitrofan, otrora alegre y dicharachero colega del osito Misha, a la sazón, mascota oficial de las Olimpiadas de Moscú.

No sé a ti, ¡Búbú! ¡Pero me da en la nariz que no ha sido limpia la lid! Nuestro camarada apenas contaba con tres añitos de edad, pesaba sólo 150 kg, y a fe mía que era goloso y glotón como todo hijo de vecino, pero nunca probaba el alcohol de no ser obligado a ello, pues era abstemio. Veamos qué más dice: Bla, bla, bla, un periódico ruso, el "Kammersant", se hizo eco del suceso, hará cosa de una semana, gracias a la denuncia interpuesta por el vicedirector del departamento para la protección y el desarrollo de los recursos naturales de Vologda. ¡Hey! ¡Ahí es nada! Llamado Sergei Starostin. Bla, bla, bla. Este alto funcionario ruso destapó la lamentable y bochornosa práctica con la que su Gobierno tiene a bien agasajar a los más ilustres mandatarios extranjeros que les visitan, cuál es ¡Huohohoyyy! ¡Búbú! ¡Agárrate fuerte las orejas! Organizar cacerías amañadas donde los animales somos debidamente drogados momentos antes de ser puestos a tiro en el coto de caza, negándosenos así toda oportunidad. ¿Qué te decía? ¡Habráse visto! Pero continuemos con la lectura ¡Búbú!, de ello podría depender nuestras vidas. ¡Si no dejas de leer nada dejarás de saber! ¿Te lo puedes creer? Aquí se refieren a Mitrofan como la «pobre bestia» ¿quién es el bestia? Más abajo dice que antes de dar comienzo la cacería, nuestro correligionario disfrutaba de su dichosa existencia en su veraniega residencia de Novlenske, donde de buenas a primeras fue capturado, metido en un deplorable cajón-jaula y trasladado sin miramientos a tan fatídica farsa. ¡He! ¡He! ¡He! ¡Heyyy! ¡aquí lo dice bien claro: durante el penoso trayecto se le suministró un colosal mejunje de rica miel, aderezada con abundante vodka de la peor calidad. ¿Te das cuenta? ¡Esta es la nueva treta que han ideado para darnos caza y captura! ¡Pero yo soy un oso muy listo! De ahora en adelante, nos abstendremos de sustraer a los turistas cesta alguna, por si un agente secreto al servicio de su majestad, deseara tendernos una trampa.

Huelga decirte ¡Búbú! lo piripi que salió de su triste habitáculo el pobre Mitrofan. Por supuesto, la Casa Real ha desmentido rotundamente el incidente. Pero fuera de las fronteras, de su coto mediático, sus palabras no deben gozar de mucho crédito, pues a la creciente repercusión diplomática, a la carta abierta que la actriz francesa Brigitte Bardott le ha remitido publicada a su Alteza en los distintos medios europeos, a la enérgica protesta de repulsa expresada por distintas organizaciones internacionales, ahora se ha sumado el propio presidente de la región de Vologda, V. Pozgalve, quien superado por los acontecimientos, se ha visto forzado a abrir una investigación para esclarecer los hechos por los que el mismísimo Putin, desde el Kremlin, ha mostrado su interés, no en vano es presidente de una vasta nación, conocida en todo el orbe, como el Gran Oso Ruso. Pero no te hagas ilusiones ¡Búbú!, no seas iluso. Mientras ande suelto tan soberano irresponsable, tú, yo y todos los de nuestra especie estaremos en peligro. Por ello, ya podemos ir advirtiendo a Ricitos de Oro, para que a su vez, dé el parte a los Tres Ositos, y que éstos pasen la bola al Osito Misha, a Balú, en la India, a Yakie el osito, a Ben, en las Montañas Rocosas, hasta, no estaría de más, que se diera la voz de alarma a los ositos de peluche, incluidos, los de Froilán y toda la cuchipanda, todo sea que el mequetrefe de su abuelo, despechado por no encontrar ejemplares en la fauna, la emprenda a tiro limpio con ellos.

¡Hey! ¡Búbú! No creas que he empleado la expresión «soberano irresponsable» de modo coloquial y arbitrario, ¡muy al contrario!, resulta que este individuo está sancionado por la Constitución española como un auténtico y genuino irresponsable. Es decir, que carece de responsabilidad. Y por consiguiente, haga lo que haga, diga lo que diga, no puede ser juzgado ni llevado ante tribunal alguno, pues Su Majestad, en esto, como en todo lo demás, parece estar por encima de la ley, cuando con idénticos hechos otros ya se encontrarían al margen de ella, o en la cárcel. Y claro está, ¡Bubú! él, sin vergüenza, trapisondista donde los haya, se jacta de sus trofeos obtenidos ora en Tanzania, ora en Tailandia, sin ser tenido por ello como sanguinario turista reincidente. Pues ahí donde lo ves, la tiene tomada con los de nuestra preciada piel. Al menos así lo deduzco yo de otro turbio asunto acaecido allá por la primavera de 2004 en Rumanía, donde también pereció un colega en oscuras y etílicas circunstancias andando el susodicho por medio.

Sin que sirva de precedente, he perdido el apetito ¡Búbú! Será mejor recogernos e invernar antes de tiempo, dando por finalizada la temporada estival. No deseo acabar mi disoluta y feliz existencia de alfombra en la Zarzuela. Según nos vaya entrando el sueño, hagamos por recordar tiempos más propicios, en los que los reyes acababan sus días de cacería, como el visigodo Fabila, hijo de Pelayo, devorado por un ancestro nuestro y de Mitrofan.

Nicola Lococo
Gara

Barcelona's right-back philosopher out to make world a better place

2007-02-24T12:14:00.000+01:00

A crowd gathers in the sunshine at the Camp Nou, hoping for a glimpse of their heroes - a fleet of luxury cars pulling away to cheering and applause. A BMW here, a Mercedes there, a Hummer, a Ferrari, a Porsche or two ... and a van. Yes, a van. It is not your typical footballer's car, but then the driver is not your typical footballer.

Oleguer Presas rejects suggestions that he's different and is uncomfortable with labels. Sitting in the bowels of the Camp Nou while he explains his beliefs in a soft, thoughtful voice, it is apparent that facile descriptions do him little justice, but there's no escaping the fact that he stands out - and not just because of the beard. Instead, Oleguer stands out because he speaks out.

The Barça right-back is a committed campaigner, an economics graduate who contributes to cultural and political journals with carefully elaborated articles, he supports Catalan literacy crusades and Catalan independence, and dedicated the only goal of his career to a fourteen year old from Sabadell who had been arrested for protesting against the mayor. He is the author of a book called Camí d'Itaca (The Road to Ithaca), which deals with everything from the Franco years to the war on terror and even anorexia.

He is also the author of an article entitled De Bona Fe (In Good Faith), which was published in Directa, a Catalan social journal, and then in the Basque newspaper Berria. In the article, Oleguer questions the independence of the Spanish judiciary, using the ETA terrorist Ignacio De Juana Chaos as an example of the hypocrisy of the system. It is a system he distrusts, right down to its party political representatives, insisting: "No party represents me. I feel closer to civil society than political parties; the only thing they really want from the people is a vote every four years. That's not the democracy I believe in."

Oleguer's article was a reflection on the state of law and De Juana was just one example, but the fall-out was intense. He was portrayed as supporting a convicted terrorist with 25 deaths on his hands. The press attacked him, the former Bolton striker Salva Ballesta said he deserved "less respect than a dog turd", and boot sponsors Kelme dumped him. When Barça visited Valencia, he was whistled and booed with every touch.

Wouldn't it have been easier to keep his mouth shut? "Yes," he says softly, "but life isn't easy. If we want a better world, we all need to roll up our sleeves. It's easy to moan to your friends and then do nothing. The consequences I suffer are nothing compared to what many people go through. What did sadden me, though, was that most didn't actually read the piece. If people engaged in dialogue with intelligence and disagreed, then fine, but they didn't."

And yet Oleguer is realistic enough to recognise that snap judgements are inevitable, that the headlines would focus on De Juana. It is a product, he believes, of a world where superficial imagery triumphs over analysis in wave after wave of information. "I often ask myself why we went to war in Iraq, why people weren't more scandalised by it, why they didn't do more when polls said they were anti-war. That's one of the great questions. But we live in a society where the news is voracious," he says. "There are stories that are hugely important but within a week they're forgotten.

"For me, it's shameful that [Iraq] was destroyed. And now they say: 'Oh, actually, no, there weren't any Weapons of Mass Destruction after all but we're going to stay here a while because there's such disorder'. But, that disorder was created by you! It's clear that there are imperialistic, economic and strategic interests behind the war but the news moves on and everyone focuses on something else. We have to stop and reflect a bit on where we are going, about imposing a more sustainable type of development, with genuine cooperation."

But doesn't football serve the same function, could it not be seen as a modern day opium of the masses? One to which Oleguer contributes? "It is helpful to rationalise the game, but football does matter," he says. "Because people give it importance."

And for Oleguer, nowhere is that more significant than at Barcelona, the club that presents itself as a Catalan flagship, an anti-Francoist resistance force. Oleguer writes in his book that: "When Barcelona win the league, we become the Army of joy finally able to face up to [Franco's troops]. We imagine ourselves halting that pack of tanks, responding to their bullets with song, laughing in the face of the fascist ire."

It might sound far fetched, and Barça's history is far less clear-cut than the official version would have it, but at least with Oleguer there's no shallow lip service to the legend, no ¡Visca Barça, Visca Catalunya! Now, where's my cheque?. "For me, Barcelona is genuinely special," he says. "It is the invocation of a country, representing Catalan identity and culture. Barça was a conduit for a feeling when people could not express themselves and for me it's a dream to be here at such a successful time."

In Good Faith, by Oleguer Presas (translated by Sid Lowe)

Ignacio De Juana Chaos has spent the last twenty years in jail. Reduced according to the penitentiary rules put in place by the previous government, he had been condemned to an 18-year sentence for the crimes he committed. However he remains in jail on remand, pending the final resolution of the case which has been opened against him because of two articles published in the newspaper Gara. The high court [Tribunal de Audiencia Nacional] judged that in those articles, De Juana Chaos committed the crime of making terrorist threats and condemned him to 12 and a half years in jail. De Juana Chaos has decided to go on hunger strike in protest against that ruling and is prepared to take his protest to the ultimate conclusion [his death].

The State of Law [estado de derecho] - that phrase that has been repeated so many times you would think it was an advertising campaign - does not permit the death sentence nor life imprisonment. Likewise, there is no room for euthanasia. I will allow myself to be guided by good faith and will therefore presuppose that the State of Law has not stopped trusting in its own laws and still does not want to impose the death sentence or life imprisonment. Guided by that same good faith, I will assume that there is no political intention to make euthanasia legal. I will suppose, again guided by good faith, that the content of De Juana Chaos's articles is sufficiently explicit and unambiguous as to keep a man in jail, despite the risk that he may die there. I would like to believe that in the State of Law freedom of expression exists and that in this case, just as in the Egunkaria case or in the case of the actor Pepe Rubianes (to cite just two examples), there is sufficient evidence to try those involved. If that were not so, everyone would be protesting long and loud like they do when freedom of expression is denied in other countries, such as Morocco, Cuba or Turkey. Good faith obliges me to believe that in the State of Law, justice is equal for everyone, that political pressure has no part to play and that judicial independence really does exist; that when the Minister of Justice Lopez Aguilar announces, in reference to the De Juana case, that "the government will construct new punishments and sanctions to avoid such releases", those words have no influence on the judicial sentence.

Actions speak louder than words, they say. Well, David Fernàndez in his book Crónicas del 6 y otros detalles de la cloaca policial, informs us of the following events: the ex-Civil Guard General and the man responsible for the horrors of Intaxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, was condemned to 75 years in jail for the assassination of Lasa and Zabala but served just over four years, claiming health problems. Julen Elorriaga was also released for health reasons: condemned to almost 80 years in jail, he served just 3% of his sentence. After conning the whole of Spain, De la Rosa is able to enjoy a generous house arrest because of depression. Rafael Vera, condemned to 10 years in jail for the GAL-led kidnap of Segundo Marey, spent just eight years in jail for the same reason ...

David, in his book, talks mainly about torture and torturers; about how the justice system seems to see different degrees of severity based not on the crime but the perpetrator of the crime; about how the media machine works so as to criminalize certain forms of dissidence and not others; of how the police create the evidence necessary to implicate people according to their political interests; of how the government does not want to know about the reports put together by the United Nations' special investigators on torture or even hear about organisations like Amnesty International, who have claimed that in this [Spain's] State of Law, torturing does take place.

But now, on top of all that, it turns out that the attorney's office from the Audiencia Nacional has asked for the Egunkaria case to be dropped because, they allege, there is no proof. It turns out that, in November 2004, a court in Strasbourg condemned the Spanish state for "not investigating" the tortures denounced some twelve years earlier by 17 supporters of Catalan independence - it was necessary to silence discordant voices during the Olympic Games. It turns out that, in November 2005, Zapatero pardoned four policemen from Vigo who had been suspended and sentenced to 2-4 years for beating, insulting and humiliating the Senegalese citizen, Mamadou Kane. It turns out that Aznar had done the same in December 2000: 14 policemen convicted for torture were pardoned. One of them was a reoffender. It turns out ...

... that I do not know what to think. Too often the State of Law has dark spots which make me doubt. It smells of hypocrisy. And too much hypocrisy can make you lose that good faith.

Sid Lowe
Wednesday February 21, 2007
Guardian

Miquel Calçada a TV3, tant de bo!

2007-02-16T13:41:00.000+01:00

L'altre dia, un article de Quim Monzó oferia una solució al director de TV3 per remuntar el telenotícies vespre: fitxar Miquel Calçada. Tenint en compte la trajectòria de l'articulista, convé d'aclarir que la proposta era seriosa. I tot i que hi ha una norma no escrita que diu que la millor manera d'aconseguir que algú no arribi a un càrrec és de publicar-ho als diaris, seria una excel·lent notícia que aquesta fos una excepció. Parlo, és clar, pels qui voldríem que la nostra televisió ens expliqués el nostre país i la resta del món des d'una perspectiva nacional, i no pas anacional, o postnacional, o encara pitjor, importada.

TV3 necessita de manera urgent no pas un Miquel Calçada, sinó uns quants. I no pas per remuntar el telenotícies vespre, que també, sinó per recuperar la raó de ser de la cadena. Certament, als serveis informatius, hi calen periodistes, caps de secció, editors i presentadors que siguin conscients que treballen a la televisió nacional de Catalunya i no a la televisió nacional a Catalunya. Vet aquí el petit matís d'una preposició. En l'àmbit radiofònic, aquesta ha estat la diferència històrica entre Catalunya Ràdio i Ràdio 4, tal com queda patent als respectius eslògans. El de Catalunya Ràdio, per cert, va sobreviure al pas de Montserrat Minobis per l'emissora, que el va voler suprimir.

Miquel Calçada i alguns altres periodistes saben que el govern central no és el de Madrid, perquè saben també que el dia que el centre del nostre país sigui realment Madrid, ja no ens caldrà TV3. I saben que València i Palma són més a la vora de Sant Joan Despí que no Terol i Sevilla. I creuen que els ciutadans d'aquest país també tenen dret de saber què passa a París i a Berlín, fins i tot si és en detriment de la darrera batalleta política de la capital del regne. I parlant de regnes, saben també que quan una infanta borbònica es casa, o es passeja pel món, o plora, la infanta no és nostra, sinó d'ells, i per tant potser no cal que TV3, la nostra, se'n faci ressò com si ho fos.

Com més va, més TV3 fa igual que la resta de cadenes, però en català i, si molt convé, en castellà, per assemblar-s'hi del tot. L'any 1983, quan va començar a emetre, TV3 va ser una eina indiscutible d'inclusió social i lingüística. Actualment, la qualitat de l'idioma va de baixa i la presència del castellà va en augment. Algú hauria d'explicar a Júlia Otero, per exemple, que no serà pas menys ciutadana del món si convida algun personatge catalanoparlant al seu programa, i que l'Ondas segurament que li donaran igual. Però, sobretot, hauria de saber que entrevistant els Estopa en espanyol, quan ells fan l'esforç inicial de respondre en català, es carrega de cop la tasca de totes les campanyes de conscienciació hagudes i per haver. Això, no ho salva ni la Queta! Ja poden anar pagant campanyes els mateixos que paguen TV3 i el sou de la Sra. Otero. El missatge és clar: el català, cosa de pocs. I si ets nouvingut, no cal que l'aprenguis, perquè, si un dia et conviden a TV3, tampoc no te'l deixaran parlar.

Però no és sols amb la llengua que TV3 va de mal borràs. Salvador Cardús ha insistit sovint en la importància de TV3 i de la resta de mitjans de la CCRTV a l'hora de construir el marc de referència nacional. El nostre imaginari col·lectiu, els herois de la quitxalla i els ídols dels adolescents, la qualitat de la nostra parla, els nostres referents esportius i les nostres actituds i opinions són determinats en bona part, aquí i a tot arreu, pels grans mitjans de comunicació nacionals. Doncs bé: ara i aquí, la crua realitat és que TV3 ha degenerat, o l'han fet degenerar, fins a convertir-se en un instrument més d'espanyolització. Una espanyolització a voltes subliminal i sovint descarada, a voltes producte de la inèrcia i sovint induïda.

D'exemples, n'hi ha cada dia. Víctor Alexandre hi ha reflexionat i va tenir la paciència d'aplegar-ne alguns al llibre 'TV3 a traïció', però n'hi ha prou d'engegar el televisor per a fer-ne una nova llista. De debò necessitem un enviat especial a Jaca per informar de l'assassinat de l'alcalde de Fago? Les picabaralles entre Zapatero i Rajoy han de passar al davant de les de Montilla i Mas? El punt de referència sempre ha de ser Madrid? No pot ser mai París, Londres o Berlín? Després de la inevitable informació diària sobre el Barça ens han d'explicar també com ha anat l'entrenament del Reial Madrid? El 3/24 ens ha d'obsequiar cada setmana amb la transmissió en directe de la conferència de premsa posterior al consell de ministres del govern espanyol? No podríem reduir una mica la sobredosi de sang i fetge limitant-nos a les carnisseries autòctones? I gira i tomba. Dels darrers mesos, la meva perla preferida és una que porta per títol 'CDC s'expandeix per primer cop fora d'Espanya constituint una seu a la Catalunya Nord'. La tinc guardada: és del 3 de desembre de l'any passat.

Si hi hagués alternativa, la solució seria canviar de canal, però la persecució a la qual sotmetem el castellà al nostre país fa que les alternatives siguin majoritàriament en aquest idioma. No defallim, però. Mentre hi hagi debat, hi ha esperança. Sempre ens queda el consol de considerar-nos afortunats en comparació amb els nostres compatriotes que han de sofrir IB3 i Canal 9. O bé podem veure el got mig ple i pensar en la Mònica Terribas, el mapa del temps i programes com 'Caçadors de paraules'. I potser fins i tot, algun dia, la pluja fina arribarà als despatxos de la CCRTV i de Sant Joan Despí.

Martí Estruch Axmacher, Mail obert

Filosofías catalanas

2007-02-16T13:32:00.000+01:00

Desplazándome por uno de esos antros de confusión y fastidio en que se han convertido los aeropuertos, en el caso el barcelonés, leo en un quiosco este titular en la portada de nuestro periódico: "Barcelona vive atenazada, tiene miedo al riesgo". Y en letras menores capto el nombre de Madrid. Por lo que imagino de inmediato, de acuerdo con el registro tópico referencial catalán, que los Acebes, Aguirre, Umbral, cabalgan de nuevo.

Pero leo mejor y ¡asombro!, ¡quien lo dice es Joan Clos a un toro disecado contertulio de Enric Juliana!

A veces he oído que Clos era médico, pero ¿cuánto tiempo hace, y tuvo que buscarse trabajo, pagar el piso, el coche y la canguro? Si fue así, acaso sufra ausencias emocionales y ya no recuerda que el mejor o peor nivel de bienestar - y dejo aparte la angustia- de muchos barceloneses o el negocio abierto que algunos tengan se deben al trabajo y sacrificio de cada vecino, por lo que desean conservarlo, en especial a partir de una cierta edad y cuando se les ha ido la vida en ello, y entonces rechazan la suciedad y la violencia callejeras, los okupas, los inquilinos que no pagan, los ruidos, las incontroladas bandas juveniles inmigrantes e indígenas...

Pero todo ello, ni la sufrida losa del mileurista, no ha sido al parecer experimentado por Joan Clos, que además ha agravado la situación con sus largos años de alcalde indeciso, impreciso y bullanguero, cuando no envuelto en la inane y carísima palabrería de su Fòrum, el mayor fracaso cultural masivo europeo de los amenes del siglo XX.

Clos se alimenta, viaja y es ovacionado desde hace una eternidad de y por el carburante del socialismo, ¿ya tuvo su puesto médico gracias a ello? Es una pregunta, no una afirmación, y no resulta extraña pues es notorio que ese partido - y otros, también muy sociales y políticamente correctos- es muy dadivoso con el dinero y los cargos públicos para su militancia y sus currutacos y sicarios, sin que influyan para nada los méritos de trabajo de cada cual. Entonces no es raro que Clos, ministro ahora de lo que fuere, ¿qué es?, ignore o le importe un pito la existencia entre aperreada y nacionalizada de tantos barceloneses, y aspire a pasárselo más entretenido contemplando cómo, por ejemplo, se les cae el balcón, cagan en la plaza de la Mercè o felicitan a los atracadores de su tienda, a fin de asumir los riesgos ésos que deleitan la filosofía de Clos.

Constatado pues lo precedente, se revela de una lógica incluso eufórica que los jóvenes catalanes aspiren sobre todo, como ha constatado una encuesta, a ingresar en la Administración, y a manifestarse, según expone la praxis, con las políticas progres.

Baltasar Porcel, La Vanguardia, 14-02-2007

Servizi

2007-01-31T12:42:00.000+01:00

Oh! You Pretty Things

2007-01-04T17:05:00.000+01:00

Periodisme d’investigació? És que n’hi ha d’altre?

2006-12-19T11:55:00.000+01:00

Això solia dir en Ramon Barnils, quan li parlaven de gèneres i classificacions de l’ofici. Barnils escrivia, ensenyava i vivia el periodisme de veritat, sense límits: entès com a reducte indispensable del pensament crític, com a denúncia del frau, el cinisme, l’estupidesa i els abusos del poder. Per ell, a banda la curiositat, el sentit comú i les ganes de saber (d’investigar, comunicar, denunciar o fotre-se’n) la base primera del bon periodisme era escriure correctament. Subjecte, verb i predicat. Tenia tota la raó.

És a través del llenguatge que expliquem la realitat, i han de ser les nostres paraules les que han d'expressar allò que entenem o descobrim del món. Fer l’esforç d’escriure correctament vol dir pensar, raonar, argumentar. Quantes vegades estem convençuts d’un pensament i, en escriure’l, ens adonem de com és d'inconsistent! Estripa el paper i torna a començar. Esborrar, corregir, estripar: un activitat necessària que ens ajuda a ser precisos, rigorosos, i a llençar molts paràgrafs idiotes a la paperera. En això també era un mestre.

Per ell fer de periodista volia dir posar-t’hi en cos i ànima. Deixar-te anar, amb sinceritat. Implicar-te fins a les entranyes en allò que dius. Ell ho feia, amb una energia vital, una alegria, una mala jeia quan convenia, i una immensa honestedat, a cara descoberta. Sempre. Potser per això mai no es va estar gaire en una mateixa empresa. Per poder continuar essent independent. O bé perquè no el volien gaire a prop. Un independent sempre fa nosa. 'Si fos un objecte seria objectiu, però com que sóc un subjecte sóc subjectiu', va escriure José Bergamín en un dels seus aforismes. L’objectivitat no existeix. És la bandera dels grans manipuladors. Però sí que hi ha, contràriament, un concepte inviolable: el rigor. És sagrat. Si no, tot seria una farsa. Carles Serrat, arran del recull d’articles de Ramon Barnils que va fer ('Articles', la Magrana, 2001), ha dit molt encertadament que sota l’aparença d’una escriptura impertinent, provocativa i, a vegades, plena de 'boutades', s’amagaven moltes lectures, moltíssimes, i una documentació seriosa, rigorosa, sobre els fets que tractava. Una altra de les grans lliçons de Barnils: llegir, llegir, documentar-se, analitzar, tornar a documentar-se i escoltar opinions de gent diversa sobre la matèria. Quan no li tocava de parlar, a ell, en Ramon escoltava, i molt, totes les opinions. I llegia, llegia, sense descans. De vegades, no és tan important allò que es diu sinó com es diu. Com sovint és més eloqüent el silenci que no les paraules.

Em costa molt d’escriure sobre ell. Era un amic. Suposo que les idees desordenades que apunto en aquest paper són algunes de les coses que vaig aprendre d’ell. Suposo. Ni tan sols sé si les va formular amb paraules explícites de professor. No era un mestretites, però va ser l’únic periodista de la facultat de qui vam aprendre coses importants. Sobretot vam aprendre la pràctica de l’ofici, i a llegir literatura, i a llegir periodisme, sovint llegint-lo a ell. Un dia, sota la seva direcció, un grup d’alumnes vam poder fer de periodistes. Resultat: el llibre 'La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL', publicat per Empúries, ara ja fa vint anys, el 1985. Quan molts no en volien ni sentir parlar, quan encara hi havia por, silenci i molta mala consciència. Gràcies a Ramon Barnils, vam explicar qui era en Puig Antich i, sobretot, quin era el rerefons social i ideològic del MIL. Em sembla que ens vam prendre aquell treball com un deute amb el revolucionari executat i una assignatura pendent contra el franquisme i el cinisme de l’oposició antifranquista. Es va publicar i va ser polèmic. Ara ja no es troba. A més de periodisme, en aquella ocasió vam aprendre oportunitat i discreció. És important saber triar un tema en el moment adequat i posar-lo sobre la taula. Cal dir la veritat tan aviat com sigui possible, quan incomoda, quan molesta, quan encara serveix d’alguna cosa.

'Nosaltres vam fer el llibre que hauria agradat al Salvador; ara faran la versió de les germanes', ens va dir al Carles i a mi un dels últims dies que ens vam veure. I la va encertar. Com tantes altres vegades. La va deixar anar, discretament i distreta, com allunyant-se del tema, amb la serenitat d’aquell qui sap que ho ha fet bé, honestament, i quan tocava. Sense xarxa. Sense moralina, ni vernissos políticament correctes i comercials. Sense mentir, ni posar-se medalles. Sense grandiloqüències. Sense copiar. Amb rigor i respecte al mort. Sense llagrimetes. Amb una mena de solidaritat revolucionària sincera i visceral, però mesurada, basada en els fets i en les paraules exactes. Si el van matar per uns ideals, la primera cosa, la més justa, era de conèixer-los i de fer-los públics. Subjecte, verb i predicat. Periodisme. Han passat vint anys. Si miro el panorama, em sembla que hagi passat una eternitat.

Xavier Montanyà, Mail obert.

Veritats com a temples (II)

2006-12-11T10:08:00.000+01:00

"Jeunet es el director de ese engendro, película para algunos (estaban equivocados), ladrillo para otro (estábamos en lo cierto) que fue Amelie"

Antonio Gasset

El rancio cosmopolitismo

2006-11-30T10:01:00.000+01:00

A pesar de que en catalán el vocablo pregon es sinónimo de profundo, los pregones son un género ornamental. Se suelen ventilar con una declaración, más o menos afortunada, de amor cortés a la ciudad anfitriona y listos. Algunas poblaciones (como Vilanova i la Geltrú) sólo invitan a escritores como pregoneros de fiesta mayor, pero la gran mayoría opta por deportistas locales, folklóricas en apuros, cómicos lenguaraces, actores, actrices, astros mediáticos varios o gente del famoseo. El agrio debate sobre la idoneidad de Elvira Lindo como pregonera de la Barcelona gobernada por los rescoldos del tripartito merece tres adjetivos tres: triste, trillado y, sobre todo, trivial. Habiendo temas mucho más pregons, esforzarse por combatir un pregón es una jugada absurda.

Francesc Foguet y Núria Santamaria son profesores de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre otras actividades, el curso pasado coordinaron las II Jornades de Debat sobre el Repertori Teatral Català, centradas esta vez en los dramaturgos de los años setenta. Cuando preparaban el proyecto, solicitaron una de las ayudas económicas que otorga el Ministerio de Educación y Ciencia a eventos de este tipo. Se lo denegaron. Ahora han recibido el informe justificativo de la decisión ministerial. Leamos: "La propuesta tiene como objeto la realización de unas jornadas sobre la historia de la escena teatral española en los años setenta. El interés científico viene dado por el tema y por ser un intento de acercamiento entre investigadores y profesionales de las artes escénicas. Sin embargo, tanto los organizadores como los ponentes están todos circunscritos al ámbito catalán, lo cual va en detrimento del interés del tema mismo y del atractivo de una iniciativa que se propone conectar universidad y sociedad". Vaya por Dios. Ahora resulta que universidad y sociedad son palabras mayores, que requieren de lenguas mayores para conectarse debidamente. En cuanto a los coordinadores, el informe nos informa de que "sus publicaciones son de marcado carácter local, lo cual es en cierto modo muy lógico y razonable dada su área de conocimiento, Filología Catalana". He aquí la idea más interesante. Lo catalán es local. Lo español, universal. Foguet y Santamaría explican que no es la primera vez que les deniegan las ayudas ministeriales con este argumento. Cuando en el año 2005 organizaron unas jornadas sobre el escritor Ramon Vinyes, tan amado por García Márquez, en colaboración con la Universidad del Norte de Barranquilla (Colombia), en el informe se justificaba el no porque se trataba de "un oscuro escritor catalán". Supongo que, en esa ocasión, el cambio de local por oscuro lo inspiró la conexión colombiana.

No hace falta ser un Einstein para darse cuenta de que boicotear a una pregonera en Barcelona por razones lingüísticas provocará una corriente de simpatía hacia ella. En cambio, hace falta ser todo un Eisenstein para apreciar los claroscuros del rancio cosmopolitismo que destilan quienes dicen ser no nacionalistas desde un paradigma nacional español irrenunciable. Si el señor Hereu se mantiene como alcalde por la Mercè del 2007 y quiere lucirse en el próximo pregón, le sugiero que se lo proponga a Victoria Prego, otra gran dama cosmopolita. A ver si le echa el resto.

Màrius Serra
La Vanguardia, 26-09-2006

La sabata

2006-11-29T10:11:00.000+01:00

He donat el meu cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en el fems.

Josep Palau i Fabre

Araceli vanguardista

2006-11-28T10:32:00.000+01:00

MARISA MONTE
Intérpretes: Marisa Monte (voz, guitarra); Dadi (bajo); Marcus Ribeiro (cello); Maico Lopes (trompeta); Juliano Barbosa (fagot); Pedro Mibelli (violín); Mauro Dniz (cavaquinho); Marcelo Costa (batería); Marlos Trilha (teclados); Pedro Baby Gomes (batería)
Lugar y fecha: Auditori (16/ IX/ 2006)

Carioca de 1967, la cantante y compositora Maria Monte pasó por Barcelona para dar a conocer el contenido de los dos discos que acaba de alumbrar de modo simultáneo: Infinito particular y Universo ao meu rededor, trabajos consagrados al pop y a la samba, respectivamente.

Su anterior convivencia con gentes de la Velha Guarda, amén de un nuevo trabajo de campo buscando más referencias y génesis, le impulsó a elaborar el álbum sambista.

De la digitalización de quince años de archivo personal en formato casete vino la otra idea. Actuó en compañía de un conjunto extraordinario: una alineación en la que junto a instrumentos como el fagot, el chelo y el violín, también ha incluido -al parecer, por consejo de Philip Glass- una espléndida trompeta.

Marisa Monte interpretó el primer tema de la noche (Meu universo particular) a oscuras. Sólo muy de vez en cuando algún flash revelaba que la cantante estaba efectivamente allí, al vislumbrarse su cara en un punto elevado del escenario. Éste fue el primer impacto visual de una noche donde la sofisticación -que es cosa bendita y escasa- gobernó por babor y estribor. En lo musical, pero también en lo visual: de hecho, puede convenirse que elementos como las piezas móviles que iban transformando la escena, o una peculiar, humana iluminación -coreográfica casi- interactuaban con el repertorio preparado por la artista.

La mayor parte del tiempo, Marisa Monte cantó en una plataforma elevada, sentada y manejando cuatro guitarras de distinto sonido. No tardó en asemejarse a una especie de Araceli vanguardista, siempre camino del cielo. Hubo más momentos para el recuerdo de los que podemos consignar en este espacio, de las Três letrinhas a las Quatro paredes, pasando por Meu canário, tema que un espectador le reclamó a primerísima hora, pero que llegó que en un espectáculo como aquél hay poco lugar para improvisaciones.

Pero acaso nada puntuó tan alto como Lágrimas e tormentos, un diamante en limpio mediante el que Marisa Monte desplegó con orgullo todos sus ases, empezando por esa factura cool de irresistible tirón intelectual, y siguiendo, entre otros, por la radical modernidad de quien mira atrás para dibujar el porvenir.

Donat Putx - La Vanguardia, 20/09/2006

Veritats com a temples

2006-11-27T09:46:00.000+01:00

Eneas, damunt l'alta popa, decidit ja a anar-se'n, gaudia del son després de deixar-ho tot degudament preparat. Se li presentà en somnis la imatge del déu, que tornava amb el mateix posat d'abans, semblant en tot a Mercuri, en la veu, el color, els cabells rossos, els membres radiants de joventut, i li semblà que l'advertia novament així: "Fill d’una deessa, ¿com pots estar dormint en unes circumstàncies com aquestes, sense veure els perills que t’envolten encara, insensat, sense sentir els Zèfirs que bufen favorables? Dido medita enganys en el seu cor i un crim espantós, decidida del tot a morir, i fluctua entre onades tempestuoses de ressentiment. ¿Per què no fuges ràpidament d’aquí mentre tens possibilitat d’apressar-te? Veuràs com aviat el mar és un remolí de naus, com brillen les torxes cruels, com aviat la costa s’omple de focs, si l’Aurora t’arreplega retardant-te en aquestes terres. Apa, doncs, no t’entretinguis! La dona és sempre un ésser variable i canviant." Després de parlar així, es barrejà amb la fosca de la nit.

L'Eneida. Llibre IV. Versos 541-556

Wish You Were Here

2006-11-26T19:57:00.000+01:00

So, so you think you can tell heaven from hell, blue skys from pain.
Can you tell a green field from a cold steel rail? A smile from a veil?
Do you think you can tell?

And did they get you to trade your heros for ghosts? Hot ashes for trees?
Hot air for a cool breeze? Cold comfort for change?
And did you exchange a walk on part in the war for a lead role in a cage?

How I wish, how I wish you were here.
We're just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year,
Running over the same old ground. What have we found? The same old fears.
Wish you were here.

Waters, Gilmour

Veles e vents

2006-11-24T11:19:00.000+01:00

Veles e vents han mos desigs complir,
ffahent camins duptosos per la mar.
Mestre y ponent contra d'ells veig armar;
xaloch, levant los deuen subvenir
ab lurs amichs lo grech e lo migjorn,
ffent humils prechs al vent tremuntanal
qu·en son bufar los sia parcial
e que tots cinch complesquen mon retorn.

Bullirà·l mar com la caçola·n forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur hun punt al jorn;
grans e pochs peixs a recors correran
e cerquaran amaguatalls secrets:
ffugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remey en terra exiran.

Los pelegrins tots ensemps votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà·l lum los secrets
que al confés descuberts no seran.
En lo perill no·m caureu de l'esment,
ans votaré hal Déu qui·ns ha ligats,
de no minvar mes fermes voluntants
e que tots temps me sereu de present.

Yo tem la mort per no sser-vos absent,
perquè Amor per mort és anul.lats;
mas yo no creu que mon voler sobrats
pusqua esser per tal departiment.
Yo só gelós de vostre escás voler,
que yo morint, no meta mi·n oblit;
sol est penssar me tol del món delit
-car nós vivint, no creu se pusqua fer-:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit,
e, yo forçat d'aquest món ser exit,
tot lo meu mal serà vós no veher.
O Déu!, ¿per qué terme no y à·n amor,
car prop d'aquell yo·m trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l'avenidor.

Yo son aquell pus estrem amador,
aprés d'aquell a qui Déu vida tol:
puys yo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort per sa strema dolor.
A bé o mal d'amor yo só dispost,
mas per mon fat Fortuna cas no·m porta;
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Yo desig ço que·m porà sser gran cost,
y aquest esper de molts mals m'aconorta;
a mi no plau ma vida sser estorta
d'un cas molt fér, qual prech Déu sia tost.
Ladonchs les gents no·ls calrrà donar fe
al que Amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte·s mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós yo·n sent més que no·n sé,
de qué la part pijor me'n romandrà;
e de vós sab lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.

Ausiàs Marc

Per l'article 29

2006-11-23T11:33:00.000+01:00

Llegeixo les columnes dels amics Jordi Cortada i Salvador Sostres, que alerten de l'última, sòrdida maniobra del nuñisme residual per descavalcar l'actual junta directiva del FCB i el seu president, i no puc sinó afegir-me al seu diagnòstic: l'odi mal dissimulat a l'adversari, el ressentiment per haver perdut la possibilitat d'aconseguir el control de la institució amb més projecció pública i mediàtica del país, han tornat a posar el FCB en l'ull de l'huracà i amenacen de convertir-lo, una vegada més, en el barret de rialles de tothom. No fa gaire, el barcelonista de cor assistia complagut a l'esperpent en què s'ha acabat convertint el procés electoral del seu gran rival esportiu, el Reial Madrid C F. ¿Qui hauria dit que, pocs dies després, la presidència interina del senyor Calderón podia tenir el seu correlat blaugrana? Una vegada més, el pare Saturn devora els seus fills, i uns socis anònims (al servei de qui?; al servei de què?) han posat el seu número de carnet en una denúncia per incompliment dels estatuts en matèria electoral. És obvi que no n'hi ha prou que el club estigui vivint, des del 15 de juny de 2003, un dels períodes més feliços de la seva història. Perquè si bé en tot mandat hi ha llums i ombres, l'acció de govern de Joan Laporta i la seva junta ha estat exemplar. El bon criteri, la responsabilitat, la gestió eficaç s'han vist recompensats per una allau de títols que el més optimista no s'hauria pogut ni imaginar. Ara, la interpretació "extrema" de l'article 29 dels estatuts amenaça de posar fi a aquest insòlit període de bonança i, si un soci presenta demanda d'inhabilitació al TEC, junta i president podrien afrontar una sanció d'entre un any i a perpetuïtat i no es podrien presentar a les eleccions que, a instàncies del jutge, han de convocar.

Curiosament, l'article 29. El mateix que va servir la llengua popular per designar el rigorós compliment d'una insensatesa, d'un disbarat. No altra cosa vol dir fer fer a algú una cosa "per l'article 29". Que no es pensi el lector que darrere la "interpretació extrema" d'aquest article 29 hi ha la voluntat de servir la democràcia, de defensar l'esperit dels estatuts. No. Darrere d'aquesta acció abjecta no hi ha altra voluntat que derrotar als despatxos qui va guanyar netament, aclaparadorament, unes eleccions. Com diu Cortada, aquí l'únic que val és fer fora l'enemic, i no importa el mal que es faci al club. Tant és que la institució funcioni, que sigui respectada, que hagi recuperat el prestigi i l'elegància, que la seva llengua torni a ser el català. Una vegada més, la fi justifica els mitjans.

A l'horitzó es perfilen novament els tenebrosos personatges que van fer la llarga nit del nuñisme equiparable als anys més negres de la dictadura franquista. Quanta raó té Sostres quan diu que torna el malson d'aquella indecència, d'aquella mediocritat. Tornen l'opacitat, la misèria moral. Torna la prepotència, torna la ignorància. Torna la violència dels morenos, dels energúmens que van amenaçar de mort el president Laporta i la seva família. Ara, la caverna aprofita l'ambigüitat d'uns estatuts per invocar-ne el compliment escrupolós, i vol convertir un error, o una lleugeresa, de l'actual junta en la interpretació d'aquests estatuts en una falta greu per expulsar-los del club i impedir-los portar a bon port el seu projecte. Sostres l'encerta de ple quan diu que allò que el nuñisme o els seus nostàlgics reclamen "no és justícia, sinó que es valen dels equívocs de la justícia per aconseguir els seus propòsits sinistres". I encara més quan afirma que "no hi ha en joc unes eleccions o una candidatura, sinó una manera d'entendre el futbol i sobretot el món".

Jo tinc l'honor d'haver treballat -d'una manera modesta, però entusiasta- en la candidatura de Joan Laporta i la seva junta perquè creia en la il·lusió i en l'alegria, perquè creia en la intel·ligència i en la generositat, perquè creia en una nova manera d'entendre l'esport i el món. I tornaré a posar-hi el coll, si cal. No en va la seva victòria electoral va representar per a mi la primera vegada que una opció que jo votava guanyava unes eleccions. Que el lector no vegi en aquesta defensa pública del president i la seva junta una adhesió incondicional, tant del gust dels qui ara es postulen per ocupar la poltrona. Però és que és molt dur pensar que, una altra vegada, l'opacitat i la hipocresia poden passar per davant de la decència i la vergonya.

Josep Maria Fulquet. Professor de la Universitat Ramon Llull
(Avui, 24-07-2006)

The Letter

2006-11-22T10:55:00.000+01:00

Macy Gray

All I ever wanted was some love and peace and harmony
I could dance in the raw in the sun underneath the stars
When I walk over to my money tree ain't nobody there
Trying to take from me
When they ask "Are you truly free?" I'd say "Yes, truly"
But down here in really everybody knows there ain't
No such thing
And It's clear
It's obviously this is not the place I'm supposed to be
On and on and on I've searched
What I'm looking for is not here on earth
I can't stand I can't take no more
So I know that I goota go
So long everybody
Mama don't be sad for me
Life was a heartache and now I am finally free
Don't know where I'm headed
Hope I see you someday soon
So long everybody
I have gone beyond the moon

All I ever wanted was some love and peace and harmony
Just to be live and shine
When I get ready I up and fly
And I can't remember none of the things that I want
To forget
It's the best - satisfaction no less
Ask if I'm free and I'll say "Oh yes"
But down here in really everybody knows there ain't
No such thing
And It's clear
It's obviously this is not the place I'm supposed to be
On and on and on I've searched
What I'm looking for is not here on earth
I can't stand I can't take no more
So I know that I goota go
So long everybody
Mama don't be sad for me
Life was a heartache and now I am finally free
Don't know where I'm headed
Hope I see you someday soon
So long everybody

El error persistente

2006-11-21T09:55:00.000+01:00

Durante tantos años Europa ha estado acostumbrada a sus judíos humillados, vilipendiados, torturados y finalmente asesinados, que ahora que éstos se defienden con uñas y dientes ante los persistentes ataques de sus enemigos -cercanos y lejanos-, ahora les reconoce su derecho a defenderse pero no demasiado. Les concede, sí, que asuman la protección de su propio destino, pero, como se dice en catalán, fent bondat.

Y no, no, señores míos, buenas conciencias de la prensa y de la Iglesia, profesionales de las vestiduras rasgadas por causas remotas y nobles, Israel no sólo hace lo que debe hacer, sino que no le dejan otra opción. La guerra, qué duda cabe, no le gusta a nadie, como no le gusta a nadie que atenten en trenes o metros aquellos cuya misión es el negro califato de Occidente.

El enfrentamiento entre el islam más furibundo y la cultura occidental es inevitable no porque Europa y Estados Unidos lo quieran así. Que quede claro: miles de musulmanes norteamericanos y de musulmanes europeos viven entre nosotros en éste y en el otro lado del Atlántico sin que se los moleste, pero cada vez menos cristianos, para no hablar de judíos, pueden vivir tranquilos bajo la media luna.

La radicalización de los sectores más duros del islam es producto de sus propios fracasos, de su incompetencia técnica y, muy especialmente, de una ideología -la chií- que ve en la muerte violenta una alegría, la apertura hacia un mundo mejor.
Sin embargo, como es difícil, y hasta duro, asumir que uno es un fracaso, un despropósito demográfico, y vive en sociedades que desprecian a la mujer y mantienen a sus masas en la ignorancia mientras los jeques y los señores de siempre se reparten los beneficios del oro negro sin soltar prenda, hete aquí que es mejor culpar a los otros: judíos o cruzados cristianos, el imperialismo, el capitalismo, la trilateral y la ostra en rama. Es menos doloroso y salvaguarda el honor. Al revés que el islam, cada vez que Occidente ha querido avanzar en su camino ha comenzado por criticarse a sí mismo.

Cuando un error persiste demasiado tiempo, es difícil erradicarlo. Liberado el Líbano ocupado por los israelíes, desocupada parte de la franja de Gaza, ¿qué hicieron sus pobladores? Armarse hasta los dientes y continuar la lucha armada bajo la errónea creencia de que el enemigo sionista se iba a casa ¡derrotado! No entienden, no comprenden que Israel no puede permitirse perder una sola batalla y que hará lo posible, una y otra vez, por hacerles pagar muy caro a sus detractores y aniquiladores potenciales la estúpida osadía de intentar, por enésima vez, destruir a quien defiende su milenaria casa.

Porque ahí estriba parte del error: el ignorar que los judíos están en esa tierra por razones históricas profundas y reales, y no por que sí, como meros colonizadores. Si ya es difícil que dos personas normales vean lo mismo, imaginemos cuanto más lo es que un vidente y un miope tengan la misma percepción de la realidad. Lo que Herzl (fundador del sionismo político) vio salvó y produjo vida; lo que fantaseó Jomeiny no ha traído al mundo más que opresión, sufrimiento y muerte.

El pueblo de Israel vive y su eternidad no será desmentida, reza un antiguo dicho. Lo demás es la dolorosa, triste, inevitable anécdota de los muertos inocentes, un día tuyos y al siguiente míos. Lo demás son las buenas intenciones que tapizan el camino hacia ninguna parte.

MARIO SATZ , filólogo
La Vanguardia, 24-07-2006

Antes muerta que sencilla

2006-11-20T09:47:00.000+01:00

Ya tenemos aquí el carnet por puntos, la solución mágica al problema de los accidentes de tráfico. El secreto de la iniciativa no es que retire el permiso de conducir a quien comete infracciones gravísimas. Eso ya ocurre desde hace años. La novedad es que lo retira también a quien comete un cúmulo de ilegalidades menores que van restando puntos. Mi primera reacción cuando oí la noticia fue la de preguntar si los que ponían las normas también perdían puntos. Lo digo porque da la impresión de que muchos alcaldes ponen límites de velocidad que no se corresponden con el sentido común, sino con su afán recaudatorio. Y eso no está bien, porque las multas son para regular el tráfico y no para que el alcalde financie sus pipi-canes.

Desde aquel día, he pensado que se podría introducir un carnet por puntos para todos los políticos. Como en el caso de la conducción, el secreto no es que los ciudadanos pudiéramos echar a los mandarines que hacen grandes travesuras. Eso lo podemos hacer desde que hay elecciones y, de hecho, se hizo con el PSOE en 1996 a raíz del caso GAL y con el PP en el 2004 por las mentiras del 11-M. El truco del carnet por puntos para políticos es que también los podríamos echar individual o colectivamente cuando cometieran un cúmulo de irregularidades menores, infracciones que restarían puntos en función de su gravedad. Aquí va mi propuesta de posibles castigos.

Las faltas más graves comportan la pérdida de todos los puntos. Eso pasa, por ejemplo, cuando uno niega la legitimidad de un gobierno democráticamente elegido para representar al Estado. Si, además, uno adopta esa postura inconstitucional e ilegal después de haberse autoproclamado defensor único de la Constitución y la ley, entonces pierde tres puntos adicionales por hipócrita y otro de propina por creerse que los ciudadanos somos bobos. Incumplir promesas electorales importantes como aquello de "aprobaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya" para acabar pasando "el cepillo de carpintero" o de "plantarem cara al PP" para acabar gobernando con ese partido, también se castiga con 12 puntos.

En la categoría de 6 puntos está la incapacidad de gestionar un simple agujero (repito, ¡un simple agujero!) en las obras del metro. Si encima, los culpables intentan eludir sus responsabilidades acusando a la oposición de cobrar el 3%, se pierden 6 puntos adicionales. Los mismos puntos vale la incapacidad de parar los pies a una pandilla de okupas borrachos después de erigirse en rey (o reina) de la tolerancia cero.Salir después en televisión diciendo que no se detuvo a nadie "porque es preferible no tener una ciudad policial" conlleva la pérdida de 6 puntos adicionales.

Pasearse en helicóptero con la familia cuesta 3 puntos. Intentar explicar ese abuso con el rollo de la conciliación de la vida laboral y familiar, 3 puntos más por intento fallido de tomadura de pelo. Colocar en la Generalitat a todos los hermanos, primos, amigos y mascotas después de criticar a Jordi Pujol porque su hijo tenía no sé qué cargo insignificante, 3 puntos.

Los mismos que vale prometer la reducción del número de altos funcionarios para acabar multiplicándolos o fardar de manos limpias para acabar extorsionando a los empleados. También cuesta 3 puntos el presentarse a las elecciones denunciando la falta de independencia de los medios de comunicación y acabar haciendo listas negras de periodistas sospechosos, expulsar a tertulianos no afines o poner a ex ministros socialistas (competentes, sin duda, pero claramente no independientes) en los puestos más altos de la radio y la televisión.

Dos puntos valen las coronas de espinas, la presentación de mociones de censura que se retiran el día antes de la votación y los intentos de obligar al president a celebrar las elecciones en día laborable (con el consiguiente coste de 190 millones de euros pagados con dinero ajeno), con el objetivo sectario de favorecer al candidato del PSOE. Claro que si el president hace ver que acepta esa imposición y luego hace la cama a sus correligionarios convocándolas un día festivo, pierde dos puntos por utilizar al país para realizar ajustes de cuentas personales.

Dos puntos vale votar sí, no, abstención, nulo, blanco y negro en un mismo referéndum, aunque si eres capaz de explicarlo sin que se te escape la risa se te perdona uno. Finalmente, crear un centro pseudouniversitario de intoxicación progresista que acaba convirtiéndose en símbolo de todo lo que no debe ser una universidad cuesta 2 puntos, y si encima pones al Chupacabras de rector, 2 puntos más por no prever el desastre que siempre va asociado a ese personaje.

Si las autoridades creen que el carnet de conducir por puntos va a solucionar los problemas de tráfico, me pregunto por qué no piensan que el mismo sistema serviría para solucionar el problema del descrédito de la clase política. Una explicación es que saben que para merecer ser nuestros líderes, el carnet les obligaría a dejar de engañar a los ciudadanos, a evitar hacer falsas promesas, a no manipular la prensa, a abstenerse de salir a diario en los medios de comunicación diciendo tonterías y a administrar competentemente nuestros recursos. Y eso les sería demasiado costoso.

Otra posible explicación es que los políticos saben que, quince días después de introducir el carnet por puntos, no quedaría ni uno de ellos en activo. Y todos sabemos lo que cuesta dejar el coche oficial.

Como decía sabiamente la canción de la niña María Isabel, "Antes Muerta Que Sin Silla".

XAVIER SALA I MARTÍN, Fundació Umbele, Columbia University y UPF

Raimon y el veto del PP

2006-11-19T03:45:00.000+01:00

Raimon ha regresado al bulevar de los Capuchinos de París cuarenta años después de que su aullido hiciera crujir la caja torácica del Olympia por primera vez. Entonces Ausiàs March era un poeta mediocre, como promulgaban los escasos libros de texto que consignaban su existencia, y Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella o Joan Timoneda simplemente no existían porque todavía no habían sido modulados por su voz ni su guitarra. Raimon, igual que ahora, no contaba con ninguna ayuda para cantar en el templo musical de Francia, donde oficiaban con asiduidad Jacques Brel, Léo Ferré, Juliette Gréco, Georges Brassens o Édith Piaf. Llegó por su talento y por la casualidad de que el propietario del local, Bruno Coquatrix, hubiese visto en televisión unas imágenes de sus actuaciones en La Sorbona o en la pista de mítines La Mutualité y le ofreciese un contrato. Cuando Raimon cantó en el Olympia aquel 7 de junio de 1966 sobre el escenario todavía estaba suspendida la nube de humo de marihuana que había dejado Bob Dylan y en el patio de butacas flotaba la impostura de un público que presumía al unísono de hablar inglés y sin embargo no reía los chistes del mito de Minnesota. La mayor parte de los que acudieron a escuchar al cantante de Xàtiva no había oído nunca cantar en valenciano, pero ese no fue un obstáculo para que la prensa francesa valorara más a Raimon que a Dylan. Raimon es desde entonces un clásico que ha cantado en valenciano en Alemania, Suiza, Holanda, México, Rusia, Japón, los Estados Unidos o Inglaterra, y que además ha difundido por el mundo a los desconocidos poetas de nuestro siglo de oro, como acaba de hacer en el Olympia con los versos del Espill de Jaume Roig sobre el restaurante de París que servía sabrosa carne humana. Sin embargo, esos no son méritos suficientes para que pueda cantar en los espacios públicos de Valencia, la ciudad en la que debutó en 1961 y de la que ha sido proscrito. Porque en el odio a Raimon es donde mejor se sustancia el eslabón perdido entre el PP y la dictadura. Es la prueba del algodón para que Franco emerja de debajo del maquillaje liberal. Hoy se da la paradoja de que al PP se le llena la boca con el nombre del edificio de invitados de la Copa del América (Veles e Vents), que es el título de la canción con la que rescató al poeta de Beniarjó del limbo, y sin embargo le cierra las puertas de la ciudad.

Miquel Alberola, El País, 21-06-2006

La cua de palla: el retorn

2006-11-16T11:36:00.000+01:00

Durant la II Trobada de Novel·la Negra i de Misteri de Barcelona, que es fa aquesta setmana, Ed. 62 presenta la col·lecció la Nova Cua de Palla. Propòsit: recuperar clàssics ja publicats i editar autors contemporanis. La Cua de Palla, creada els anys seixanta sota la direcció de Manuel de Pedrolo, continuada per Xavier Coma i dissenyada per Jordi Fornas, va ser la col·lecció de novel·la negra insígnia en català, que va marcar època.

El primer títol de la Nova Cua de Palla és un clàssic del gènere, El falcó maltès de Dashiell Hammett, coincidint amb els setanta-cinc anys de la publicació original. El segon títol, a punt de sortir, serà de la nord-americana que viu a Venècia, Donna Leon, Noblesa obliga, una nova aventura del comissari Brunetti. L'editora Pilar Beltran, responsable de la col·lecció, ha explicat a VilaWeb que la idea de recuperar la col·lecció ha estat recurrent a l'editorial. Alhora, 'en aquests darrers anys ha crescut molt el nombre de lectors interessats en novel·la negra en català. Tot això ens ha fet veure que era el moment de rellançar la col·lecció'.

Coincidint amb l'aparició de la Nova Cua de Palla, la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona inaugura dimarts una exposició homenatge a la històrica Cua de Palla, on es mostraran, entre més materials, tots els títols de la col·lecció. L'exposició arriba, doncs, al 1963.

La dècada dels seixanta: Pedrolo i Fornas

L'any 1962 naixia Edicions 62, amb la publicació d'un títol: Nosaltres els valencians de Joan Fuster. L'any següent, el 1963, l'editorial obria un seguit de col·leccions, entre les quals la Cua de Palla, dedicada a la novel·la negra. Dirigia la col·lecció l'escriptor Manuel de Pedrolo. Per primera vegada es publicaven en català grans autors internacionals d'aquest gènere. A més, eren llibres que sortien a un preu molt barat i la col·lecció de seguida va tenir una acollida molt bona. És per això que, segons Pilar Beltran, la Cua de Palla va marcar una fita històrica.

Paco Camarasa, responsable de la llibreria Negra i Criminal de Barcelona i comissari de la II Trobada de Novel·la Negra i de Misteri recorda que 'la intenció de Pedrolo era de traduir títols que llavors només es podien llegir en francès o anglès. D'aquesta manera la col·lecció anava adreçada als amants del gènere, però també hi havia lectors que s'acostaven al gènere perquè llegien aquests llibres en català. De fet, Pedrolo tenia la voluntat de fer normalització lingüística.

Pedrolo va dirigir la col·lecció del 1963 al 1970, i va publicar setanta-un títol (consulteu tots els títols), la majoria traduccions, però dos els va escriure ell mateix: Joc brut i Mossegar-se la cua. Van aparèixer, entre més autors, Dashiell Hammett, Georges Simenon, Patricia Highsmith, John Le Carré... 'Donada la formació francesa de Pedrolo, explica Camarasa, es van traduir molts títols francesos. El primer llibre publicat a la col·lecció va ser Parany per a una noia de Sébastien Japrisot, i quanta gent no va conèixer Simenon gràcies a la Cua de Palla!'

El disseny de les cobertes de la Cua de Palla també va ser una de les claus de l'èxit de la col·lecció. El dissenyador gràfic Jordi Fornas en va ser el creador. Fornas els anys seixanta dissenyava les cobertes de totes les col·leccions d'Edicions 62. També eren seves les cobertes dels discs d'Edigsa, el disseny de la revista "Serra d'Or"... Sobre la Cua de Palla, Fornas ha explicat a VilaWeb: 'Sí, aquest disseny va marcar un estil. El groc i el negre, amb fotos molt cremades, molt contrastades... Vaig tenir relació amb Pedrolo, ell m'explicava de què anava cada títol i em donava confiança perquè fes allò que volgués. Però, vaja, era un estil molt marcat'. Continua: 'El groc i el negre, els vaig triar perquè són dos colors que fan un contrast molt violent, que es veuen molt i, això és important, perquè una coberta no deixa de ser un disseny publicitari, ha de cridar l'atenció i fer vendre el llibre. El resultat va ser un disseny trencador i que va marcar una època. Perquè llavors les cobertes que es feien eren una mica avorrides, i el disseny que vaig proposar era nou i modern'. Fornas es va inspirar en el disseny suís i el dels nord-americans, 'que, en algunes coses no, però en publicitat són uns mestres'.

La Nova Cua de Palla manté el groc i el negre, però no és la col·lecció dels llibres grocs ni tampoc una coberta d'autor. Pilar Beltran explica:'Hi vam pensar molt. El groc i el negre havien de ser-hi, però tractats amb un aire més modern'. Tanmateix, a diferència de la primera Cua de Palla, aquesta nova proposta estètica no és signada per ningú, ha estat un 'disseny intern' de l'editorial.

Anys vuitanta: segona època protagonitzada pels nord-americans

L'any 1983 la Cua de Palla vivia una segona època que va allargar-se fins el 1995, amb el nom de Seleccions de la Cua de Palla. La direcció de la col·lecció era responsabilitat de Xavier Coma, especialista en jazz, cinema, còmic i novel·la negra. La voluntat era de recuperar els millors títols publicats durant la dècada dels seixanta i oferir els millors títols que anaven apareixent. Sota la direcció de Coma es van editar cent seixanta-quatre títols. Paco Camarasa recorda: 'Coma tenia una formació més nord-americana i, en aquesta línia, va triar els millors autors de l'època. Hem de pensar que encara ara el 40% del catàleg de la segona època no es troba en espanyol, sols en català. La Cua de Palla ha estat sempre una col·lecció de prestigi, perquè tot allò que s'ha publicat en aquesta col·lecció és bo i el lector hi ha confiat'.

La Nova Cua de Palla publicarà quatre títols l'any i combinarà la recuperació de clàssics amb la publicació d'autors contemporanis, perquè, segons Pilar Beltran, 'el gènere ha evolucionat i els lectors també'. Paco Camarasa assessora la tria de títols de la Nova Cua de Palla. La finalitat és de normalitzar les traduccions d'autors actuals, més enllà de Camilleri, Leon i Mankel.

Vilaweb, 06-02-2006

Marisa Monte reaparece con dos discos diferentes de samba y pop

2006-11-15T09:47:00.000+01:00

El regreso de Marisa Monte a la escena musical se produce por partida doble, al editar simultáneamente esta misma semana dos discos inéditos e independientes, Infinito particular y Universo ao meu redor, ambos publicados por su propio sello Phonomotor y distribuidos por Emi.

En la, sin duda, decisión artística más arriesgada de sus casi veinte años de carrera, saldada con espléndida nota, y que viene a demostrar que a pesar de los seis años de alejamiento de la escena (con la gira de Memories, chronicles amd declarations of love) y de los cuatro de los estudios de grabación (cuando registró Tribalistas), su sensibilidad e inspiración siguen afinadas. Otra cuestión son los hipotéticos beneficios comerciales del lanzamiento: "Cuando publico no lo hago pensando si va a vender o no, sino porque necesito darlo a conocer, y además tengo la libertad para hacerlo".

"Infinito particular y Universo ao meu redor son dos proyectos musicales totalmente diferentes", comenta Marisa Monte al otro del teléfono desde su casa de Río de Janeiro. "Universo es como mi particular indagación en lo más tradicional de la música popular carioca; yo ya sabía algo del tema porque hace unos años produje Tudo azul con la Velha Guardia Portelha, pero ahora quería profundizar, y así me puse a buscar repertorios antiguos o inéditos en el mismo ambiente donde nació la samba, tratando a aquellos creadores que ahora tienen ochenta años que no tenían ni idea de música y que eran pescadores o mecánicos". El resultado de todo ello es un ajustado y luminoso equilibrio entre aquelllas piezas añejas como Meu canário, Três letrinhas, Perdoa, meu amor o Pétalas esquecidas y composiciones actuales de la propia Monte, del excelso Paulinho da Viola o de sus inseparables Carlinhos Brown y Arnaldo Antunes. El resultado es, también, "un intento por captar la atmósfera de la samba, que es la celebración de la vida, y no tanto un disco de samba".

Todo esto ocurría a medidados del pasado año en Río y, mientras tanto, "a mí me dio por recuperar mis más de quince años de canciones que tenía por allí, unas empezadas, otras simples borradores y muchas tachadas y dejadas en el olvido, es decir, un infinito particular". Todo ello devino "un material inmenso de etapas muy diferentes y ello me empujó a poner en contacto este material con algunos de los nuevos compositores que más me gustan, como Seu Jorge, Leonardo Reis o Marcelo Yuka". Infinito particular presenta trece canciones propias e inéditas llenas de ese trip-pop que la ha hecho inmensamente popular, apelativo que "me parece halagador pero muy incierto, porque mi música es muy difícil de calificar".

Una de las características que orlan habitualmente las producciones de Marisa es la entidad de los músicos colaboradores, ya sean locales o foráneos. Entre aquéllos, desde el citado Paulinho da Viola (que le regala la samba Para mais ninguém) hasta Eumir Deodato pasando por Carlinhos Brown, Jacques Morelembaum, Jair do Cavaquinho o Daniel Jobim. De los internacionales llama la atención la presencia de Philip Glass en tarea de arreglista o del escocés-estadounidense David Byrne, que pone su irónica voz al servicio de la samba Statue of Liberty.

La estrella carioca presentará sus dos nuevas joyas en Barcelona los próximos 16 y 17 de septiembre al frente de su numerosa troupe.

La Vanguardia, 17-03-2006

Aquí teniu un petit tastet

El País, diari de Madrid, a Catalunya

2006-11-14T09:56:00.000+01:00

Sobre el diari El País i Catalunya s'ha escrit poc, i ben mesuradament, però verbalment, a la conversa col·loquial se n'ha parlat molt més, i les tendències, segons la ideologia de l'interlocutor, han esdevingut polèmiques; és a dir, s'ha pres partit, fins i tot la indiferència s'ha convertit, en ambients intel·lectuals, en el partit pres. Veritablement, la trajectòria, especialment política del diari, no ha ajudat que des de Catalunya hom el pugui entendre com un pont de comprensió o bé una plataforma de debat ideològic. A Catalunya no li agrada que es malparli d'ella, sigui amb fonament o sense. Han estat, però, les absències de contingut el que han validat precisament les informacions crítiques d'El País més que els atacs directes habituals a la premsa de Madrid, d'El Progreso a ABC passant per El Imparcial.

Quan, per posar un exemple de mitjan anys vuitanta, l'Avui no esmenta els atacs populars, per l'afer de les presons, al conseller de Governació, i en canvi, el diari El País hi dedica la informació central d'una pàgina sencera, hom pot entendre-ho de moltes maneres, però difícilment es pensarà que a l'Avui se li ha "escapat" la notícia o que El País ho fa per atacar Catalunya.

És des d'aquí estant, que convé ja situar els esdeveniments per arribar a entendre, per una banda, el predicament del diari madrileny a Catalunya, i per una altra, el dubte que es plantegen els lectors que accepten el diari per seccions com ara les de política espanyola i internacional, etcètera, però que discrepen del tractament que tot sovint es dóna als fets de Catalunya.

Per aquesta raó quan el ministre d'Interior ataca el diari, des de Catalunya poques reaccions d'adhesió suscita l'agressió, mentre que l'enjudiciament d'Els Joglars a València esdevé un crit per la llibertat d'expressió. Sigui en grans editorials, com veurem amb detall més avall, o en simples notes breus, hom contempla sovint com el diari és fet massa asèpticament i des d'una posició que "distorsiona" la realitat per manca de lligams, de vertebració social, de penetració ideològica, allò que potser l'Avui té en excés.

Des d'una posició nacionalista s'entén, lògicament des d'una fórmula ben esquematitzada, que el diari El País no combrega amb els valors "tradicionals" de la identitat de Catalunya. Des de les pàgines redaccionals o de col·laboradors el que predomina en el diari és un criticisme sense alternatives catalanes, considerant, òbviament des d'un àmbit polític, el partit socialista català com un simple epígon del PSOE. Es converteix, doncs, l'edició catalana d'El País respecte de l'edició central, en el mateix símil que el partit socialista català (PSC) amb el partit socialista estatal (PSOE). Des de la banda del diari i sectors afins s'entén com es produeix una identificació per part del partit majoritari en la coalició governamental en virtut del següent esquema: Catalunya és igual a la Generalitat, aquesta és igual a CiU, per tant, el que sigui una crítica contra qualsevol element de la terna, és injustificable per a un autèntic nacionalista. I l'edició catalana d'El País mai no es traurà el llast de ser centralista, com ho és l'edició de Madrid o la general.

Certament, l'absència d'un contrapunt -per exemple d'un Avui crític, no hipercrític, envers el poder central, autonòmic, provincial i municipal- o millor, d'un segon diari en català alternatiu, és de doldre per evitar que el paper del dolent recaigui en El País. Quan l'Avui denuncia, posem per cas, un catàleg de llibres catalans amb errades i el conseller, en aquella època, Max Cahner, guillotina l'edició, tret del malestar conjuntural, aquesta iniciativa periodística és perfectament legítima, socialment necessària i políticament convenient. Que en comptes del diari Avui sigui el diari El País qui l'efectuï, és quan es produeix el problema de la doble lectura, o lectura distorsionada en funció de la ideologia del lector. Quan el diari El País denuncia qualsevol fet hom ja hi veu una jugada política d'intent de destrucció de Catalunya seguint l'esquema anterior. S'ataca CiU, per tant, s'ataca la Generalitat i, finalment, per tant, s'ataca la nació catalana. El diari té però responsabilitat en la creació d'aquesta imatge en els ambients nacionalistes. No tot és tan senzill com opinar que és un diari de Madrid i, naturalment, contrari als interessos nacionals de Catalunya. Hi ha una política de desconeixement del substrat ideològic català que els redactors, sovint joves, espanyolitzats, progressistes i amb esperit crític ultrasensibilitzat, no han sabut copsar pel predomini d'una línia de model periodístic més afí a un diari, modern, de combat, polític, que a un diari de cohesió grupal d'ajuda a la reconstrucció nacional de Catalunya després de la desfeta produïda pel franquisme. Han considerat que es començava des de zero.

Quan El País escriu sobre institucions o entitats de Catalunya ho fa com a notícia escandalosa, amb corrupcions subterrànies que cal que aflorin, i immers en un ambient en què la "màfia" catalana sembla imperar. Tan se val que es tracti de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), que només apareix quan hi ha un conflicte amb el diccionari Fabra i les filles del mestre amb l'editorial Edhasa, oblidant el grandiós esforç, l'enorme utilitat i els seus valors útils, que de tot hi ha a la GEC, o bé que es parli de l'Hospital General de Catalunya; seran només els problemes conjunturals, millor si són financers o laborals amb, idealment, implicacions polítiques de lligams amb CiU, els que s'esbombaran sense tenir present, per exemple, que l'esmentat hospital és un model d'hospital popular, amb un nombrós percentatge d'accionistes atípics que paguen a terminis mensuals la seva única acció.

Aquesta actitud del diari ha fet forat, i sembla que senzillament fer glossa, divulgació i visió de la realitat catalana seria retornar a l'època del Tele-estel, de "l'entre tots ho farem tot", que amb cultureta i victimisme no lliga en un ambient d'anys vuitanta, de professionalitat eminentment crítica. El País, amb aquesta actitud, ha fet un salt a Catalunya en un buit que li ha tret el suport de les capes mitjanes i l'ha reduït als lectors de caire intel·lectual (estudiants, professors, funcionaris, polítics, professionals liberals, etc.); i, per tant, la composició demogràfica dels seus lectors és molt afí amb els quadres dirigents del partit socialista. És evident que la situació ideològica té tots els elements per a ser explosiva, i atès el perill de la qüestió, qui s'enfronta a El País s'ha mantingut en una prudent hivernada permanent del debat dels papers periodístics.

En el cas del diari Avui, la polarització ideològica de la propietat amb CiU, al marge del paper de directors, sotsdirectors, caps o redactors, ha fet concentrar el contingut en una fàcil identificació: allò que no és bo per a CiU no és bo per a Catalunya, i sigui la LOAPA, la llei d'aigües, de sanitat o els problemes de TVE, es posa en el mateix sac amb situacions com la gestió sanitària, la gestió esportiva o la gestió avalística, que han estat tabú en el diari català d'abast general. Sembla clar, doncs, que per a un sector de catalans, el diari de Madrid és la cobertura ideològica del centralisme crític, i una falca, un degoteig, en la imposició d'una mentalitat en què s'identifica mimèticament la modernitat i el futur amb la marginació del nacionalisme. I aquí podem incloure les tongades d'articles sectorials, el reguitzell d'editorials profundament crítics amb la gestió convergent, etc. Així, el 1984, any de l'esclatant victòria de Pujol al Parlament, en el diari de Madrid es publiquen diversos editorials sobre Catalunya dels quals destaquem quatre: "Elecciones en Catalunya" (6-III-1984), "La victoria de Pujol" (30-IV-1984), "Por las sendas del populismo catalán" (31-V-1984) i "La financiación de las autonomías" (27-IX-1985), que sintetitzem en els seus eixos ideològics centrals.

Partint d'una indiscutible validesa democràtica, en el vot majoritari es reconeix l'èxit polític ("más del 47% de los votantes") però es deixen sense demostrar una sèrie d'afirmacions que exposem, sense ordre d'importància: "mayoría conservadora (CiU, AP, CDS... i ERC)", "[...] populismo (de Pujol) siempre rentable [...] y siempre peligroso", "ambigüedad programática de CiU", "distorsiones afectivas respecto al mapa genérico de España, por cuanto se superpone a la dicotomía derecha-izquierda la que se deriva del fenómeno nacionalista".

En definitiva, el que combat el diari El País és una concepció del nacionalisme diferenciador. L'ús d'expressions amb valors afegits, com "La Generalitat Catalana, un Estado dentro del Estado" implica, sense altre comentari, uns valors de visió deformadora de la realitat quan s'analitzen amb tota cura els poders reals (economia, ordre públic, justícia...) d'una autonomia que està al nivell d'un estricte regionalisme, d'una descentralització amb singularitats específiques.

Arribem, aleshores, al punt central de la polèmica. Què entén per nacionalisme la direcció d'El País:

"Siempre he pensado que los nacionalismos como tal han sido una lacra de las sociedades. Su capacidad de separación y de agresión está probada por la historia. Cada nacionalismo es la cuna de un militarismo y cada militarismo la base de una guerra. Los nacionalismos no son, por lo demás, fenómenos aislados, se construyen por referencia a otros nacionalismos y late en ellos un enfrentamiento fruto de su deseo diferenciador. Cuanto más poderoso es el aparato administrativo y la organización de poder que tienen a su alcance, más peligrosos resultan, como es obvio, para los otros nacionalismos. El imperialismo no es, en definitiva, sino un nacionalismo en expansión."

Posteriorment, el director del diari confon la unitat de la llengua en tots els Països Catalans amb la demostració que el primer pas, la vinculació lingüística, és el preàmbul de "que todo nacionalismo tiende a ser expansivo y a convertirse en instrumento de dominación".

En el diari El País, com escriu Ymbert, trobem un gènere híbrid entre el periòdic populista i la premsa d'elit; això és, la conjunció d'elements que el fan eina imprescindible, per la documentació aportada (qualitativament i quantitativament), per la seva funció essencialment ideològica (pàgines d'opinió), etc., i per la tonalitat d'intencionalitat popular (llenguatge, cartes al director, entreteniments, etc.), essent construït com un diari anomenat de referència. És des d'aquesta perspectiva que cal entendre els comentaris d'Amando de Miguel, Vidal-Beneyto, Pep Subirós, Aranguren... en contestar el paper de caire dominant que ocupa i intenta d'extendre el periòdic. Des d'aquestes coordenades és des d'on cal veure que la definició de nacionalisme que té El País combrega amb la majoritària de l'Estat i divergeix de la majoritària en les nacionalitats històriques com Catalunya.

En tots els noms esmentats es palesa un reguitzell d'elements que conformen un denominador comú: la constatació de la força d'El País com a resultat d'una qualitat triomfant en vendes i l'ús que té la ideologia com a motor d'unió quan és compartida amb una posició d'identificació. J. L. Aranguren arriba a insinuar la possibilitat que el diari pugui ser el germen d'un futur partit polític.

Per tant, amb el cas Banca Catalana i l'inici d'una crítica sistemàtica contra determinades iniciatives lligades al nacionalisme català, és quan el lector pot situar el corpus informatiu dins d'un periòdic amb alguna de les característiques esmentades -qualitat, prestigi, solvència, independència...- i que el lector encuriosit pot augmentar acudint a les referències citades a peu de pàgina. Cabana, vinculat del 1959 al 1982 a Banca Catalana amb càrrecs directius, publicà un llibre, Banca Catalana. Un capítol de la seva història, que es podia titular molt bé "Com el diari 'El País' atacà i destruí Banca Catalana", ateses les explicacions que atorga en la propagació de rumors, en una primera fase, per la divulgació dels pactes entre Suárez-Pujol -crèdits a Banca Catalana a canvi de suport polític-, informació aquesta facilitada per altres diaris després de l'inici de la campanya desenvolupada per Alfons Quintà; i en segona fase, el ressò al comunicat d'Europa Press anunciant la suspensió de pagaments del banc. De la lectura d'aquest llibre queda perfectament clara la situació d'un banc que és hostilitzat en allò que li és més preuat, com és la confiança dels impositors, i que no pot respondre -periodísticament, judicialment...- com qualsevol empresa, atès que la continuïtat en els titulars de premsa, per motius no econòmics, és una invitació a l'especulació i la retirada de fons si s'anuncien problemes financers. El diner és molt poruc...

Curiosament, en un darrer llibre sobre aquesta qüestió, pràcticament no s'esmenta aquest diari i es comenta com fou Europa Press, el circuit català de TVE, etc. i no El País, els qui encetaren el tema. Es reconeix això sí, el gran mèrit de Quintà al servei d'un diari que ataca el catalanisme convergent:

"Desde su puesto de delegado en Catalunya -Alfons Quintà- del influyente rotativo El País publicó más de veinte artículos durante el año 1980, después de la elección de Pujol como presidente de la Generalitat, vinculándole a Banca Catalana y especialmente a sus numerosos problemas."

És possible que el diari, com s'ha afirmat, deixés discrecionalitat als seus redactors, en aquests cas el delegat de Catalunya, per escriure allò que volgués, però que després d'impulsar les fugides de dipòsits dels clients, el diari arribés a guanyar mercat i poder a Catalunya, és una doble iniciativa que molts sectors polítics i socials del nacionalisme convergent mai no li perdonaran.

Aquesta acció del diari amb relació a Banca Catalana significà una declaració de guerra entre uns col·lectius ben singularitzats. Darrere el diari El País hi ha uns elements que representen tot allò de més dinàmic del centralisme espanyolista en les estructures industrials de la cultura, sigui la indústria editorial, d'ensenyament, etc., així com allò de més viu i inquiet dels intel·lectuals aposentats, com diu Amando de Miguel.

L'estudi financer del control del periòdic és analitzat profusament per Enrique Bustamante; els noms catalans hi són pràcticament absents (germans Salvat Dalmau és l'excepció) i el percentatge que tenen és insignificant. En el desenvolupament del que es coneix com "La querella" el diari continua prodigant editorials sobre el tema arran les preses de posició de Jordi Pujol, que fan exclamar a El País: "No ha estado a la altura que cabe exigir a un presidente de Gobierno en un Estado de derecho" (5-IX-1984), i manifesta també la seva preocupació per la "lentitud y trabajosidad con que se lleva a cabo el procedimiento (jurídico)" (23-V-1985); i finalment, en el balanç d'un any després reconeix la importància que tindrà per a l'esdevenidor de l'Estat aquest enfrontament, tot fent constar que: "El diálogo entre Madrid y Catalunya se deterioró gravemente, y puede decirse que nunca, desde el final de la dictadura, se habían producido tensiones tan graves entre ambas administraciones" (23-V-1985).

Amb aquests antecedents, sembla conseqüent que puguem afirmar que és contradictori que un diari que aspira a ser un model d'opinió no sigui ponderat informativament en una zona en la qual la ideologia dominant és precisament la que ataca amb més incidència, amb tocs constants a tot el teixit social que l'envolta, precisament, el coixí popular de suport d'aquesta ideologia. El criticisme, comprensible des d'una visió de normalitat política, per exemple amb transferències fetes d'anys i un funcionament de dècades que garantís el desenvolupament normal, seria observat també com més legítim i útil pels valors que arreu del món té la premsa; però en un context de lluita constant amb el centralisme per la reivindicació d'una identitat amenaçada i atacada des del mateix Estat central, és perfectament comprensible que el col·lectiu intel·lectual, en aquesta situació, no arribi a fer que a Catalunya en venguin, proporcionalment, els mateixos exemplars que en altres zones de l'Estat, tenint present la xifra total de diaris venuts així com la població absoluta.

Ediciones El País publicà el 1984 el volum 300 primeras páginas, en el qual es pretén reproduir les cobertes més "interessants" al llarg dels vuit primers anys de vida del diari. A la taula que podem veure a continuació, hem observat el nombre de vegades que apareix alguna notícia referida a Catalunya, així com la seva temàtica. Fem una diferenciació cronològica l'octubre del 1982, data de l'inici de l'edició catalana. Com indicava el director del diari, les 300 pàgines que l'editorial reprodueix són "las más significativas de El País en sus primeros ocho años de vida" i, per tant, ens possibiliten observar quina és la presència de Catalunya en la primera pàgina del diari.

El gruix de les notícies de portada són de política internacional o estatal. Per comprovar si Catalunya hi és ben reflectida, caldria fer l'acarament amb un altre diari, de Barcelona, o bé amb publicacions com el Llibre de l'any (Edicions 62), que ofereixen una visió més representativa de la realitat catalana. Per contemplar també quina és la tipologia extrema d'altres notícies aparegudes, podem veure algun títol de portada: "Se gestiona un indulto para 'El Lute'" (26-IV-77); "Fallece el Tte. Gral. Fernández" (29-IV-77); "Las tarifas de los taxis de Madrid suben" (7-IX-78); "Ha muerto en Madrid el pintor Palencia" (17-I-80); "Cesa el entrenador del Atlético de Madrid" (12-VIII-81), o "La grúa madrileña reducirá su actuación [...]" (4-V-82).

9-IX-1976 "El Consell dispuesto a negociar" 1 col.
9-XII-1976 "Contactos oficiosos entre el Gobierno y el presidente de la Generalitat" 2 col.
11-XII-1976 "Tierno y Pujol pedirán hoy audiencia" 2 col.
20-I-1977 "Ha muerto el Dr. Trueta" 1 col.
4-VIII-1977 "Nuevo proyecto para restablecer la Generalitat" 1 col.
18-VIII-1977 "Parlamentarios catalanes aceptan los acuerdos Tarradellas-Gobierno" 1 col.
3-XI-1977 "Acuerdo Tarradellas-Gobierno" 1 col.
13-IX-1977 "Millón y medio de personas" [Diada] foto + 3 col.
30-IX-1977 "Restablecida la Generalitat" foto + 4 col.
25-X-1977 "Tarradellas juró ante Suárez" foto + 3 col.
26-1-1978 "Unánime condena [...] asesinato ex-alcalde de Barcelona" foto + 3 col.
12-VII-1978 "Cerca de 140 personas mueren en Tarragona" foto + 4 col.
27-VII-1978 "Nuevas transferencias a la Generalitat" 2 col.
18-II-1979 "J. Pau niega haber participado en el incendio de la refinería" 1 col.
21-III-1980 "Los nacionalistas de Jordi Pujol vencen en las elecciones del Parlamento" foto + 4 col.
10-III-1981 "Homenaje a Quini" 1 col.
26-III-1981 "Quini fue liberado" foto + 3 col.
25-V-1981 "[...] asaltantes del Banco Central [...] ultra derechas" foto + 5 col.
8-IX-1981 "Posible dimisión de Heribert Barrera" 1 col.
15-XII-1981 "Detenido [...] del Banco Central" 1 col.
29-V-1982 "Exigencias [...] traspaso de Maradona" 2 col.
9-VI-1982 "La editorial Bruguera suspende pagos" 1 col.
5-VIII-1982 "Admitidos a trámite cinco recursos de inconstitucionalidad contra la LOAPA" 1 col.
5-XI-1982 "Continúa la retirada de depósitos de Banca Catalana" 2 col.
26-XII-1983 "Joan Miró muere" foto + 3 col.
25-1-1984 "E. Salomó teme que el asesinato [...]" foto + 3 col.
24-II-1984 "Detenido un ex militante anarquista" 1 col.
24-II-1984 "Jordi Pujol obtiene la mayoría absoluta" 4 col.
10-V-1984 "Dos cirujanos barceloneses realizan el segundo trasplante de corazón" foto + 3 col.
24-V-1984 "Conmoción en Cataluña por la acusación de apropiación indebida contra Jordi Pujol" foto + 4 col.
Nota: El 6-X-1982 apareix l'edició catalana.

Font: 300 primeras páginas, Ediciones El País, Madrid, 1984

Josep. M. Figueras, professor d'història del periodisme a la UAB. Text extret del llibre Premsa i nacionalisme (Pòrtic, 2002)

Sir Isaiah Berlin (Riga 1909 - Londres 1997)

2006-11-13T12:03:00.000+01:00

Sir Isaiah Berlin, un dels pensadors més importants de l'Europa d'aquest segle (va néixer el 1909), tot just si ara comença a treure el nas de sota la catifa on els "nostres" intel·lectuals el van escombrar ja de bell principi. Pecat imperdonable de Berlin: haver escrit alguns dels llibres de pensament més ben articulats sobre les idees contemporànies sense cap més guia superior que el -seu- pensament lliure; sense adscripció a cap ideologia. El seu Karl Marx, dos centenars de pàgines, publicat el 1939, ha estat reeditat i reimprès dotzenes de vegades, la darrera el 1995. La Saturday Review encara el considera "el millor estudi curt de la vida i l'obra de Karl Marx".

Ara s'acaba de publicar Nacionalisme. No l'hem llegit, no sabem doncs què ni per què hi diu el que hi digui. Sabem segur que farà mal. Sobretot als antinacionalistes teològics -als nacionalistes que s'ignoren-. Mal dit: no se'l llegiran.

Ramon Barnils. "El Temps", núm. 679, 23 de juny de 1997

Homage to Catalonia. When Europe's top teams clashed, an American fan confronted a painful choice

2006-11-10T10:14:00.000+01:00

By FRANKLIN FOER
(Time, 21-05-2006)

In Europe and Latin America, your fate as a soccer fan is predetermined. Your father's team tends to become your team, end of story. We Americans are blissfully liberated from the weight of such history. When we become passionate about international football, we have the luxury of choosing our allegiances, of falling in love with whichever club suits us best. This freedom means that you will never tether yourself to an eternally hopeless bottom-dwelling club--unless that's your masochistic bent. You can pick a club that squares with your identity--be it gritty and hardworking, or champagne flash.

This was, indeed, a beautiful freedom--until this month. I had adopted two European clubs as my own, watched their games every weekend, wasted work hours reading blogs about them, emotionally invested myself in their travails. But last week my two beloved teams, Barcelona and Arsenal, played each other in the final of the UEFA Champions League in Paris. What glory! What pain! This was the sporting equivalent of those thought experiments about desert-island cannibalism. Which of my loves would I be forced to eat.

I have, over the years, constructed a theory that linked Arsenal and Barcelona in an alliance of virtue. Like the cartoon superheroes that reside together in the Hall of Justice, Arsenal and Barcelona had, in my mind, joined to battle the game's bad guys--namely, Chelsea and Real Madrid, the Yankees of European football.

My teams share the same essential strengths. They eschew boring defensive security for the pleasures of relentless attack. Both exude an irresistible cosmopolitanism. Or rather, Barcelona, founded by a Swiss man, has always exuded cosmopolitanism, and Arsenal learned to do so under the stewardship of Arsène Wenger, its urbane French manager. Both combine their exciting international style with a heavy dose of localism. Arsenal coupled the Frenchman Thierry Henry and Dutch genius Dennis Bergkamp with an English-dominated back line. Barcelona fields true Catalan heroes such as Carles Puyol.

I adore Arsenal too much to concoct reasons for turning against it. But Barça, as the team is known, is nearer and dearer to my heart, ever so slightly. My love for the team sprang from my love of the city. A cousin of mine had fought for the republic in the Spanish Civil War. Why would a Polish Jew, who had never before set foot in Spain, journey across Europe to take up arms with the Catalans? As a boy, I began reading about Barcelona's resistance to Franco and developed a romance with the city. During my teens, I finally made a pilgrimage to Catalonia. It was the week before the New Year, and Barça had no matches scheduled. But to celebrate the holiday season, the club had opened the doors of its stadium, the Nou Camp, to the public, gratis. I sat in a line in the parking lot with young kids, eager to catch a glimpse of the pitch, and old men, eager to visit the trophy case--and I converted.

While, over the years, my view of the Spanish Civil War has grown more nuanced, my view of Barça has grown ever more romantic. During the era of the Franco dictatorship, Barça was the lone place where the Catalans could shout in their own language and denounce the authoritarian regime. No government would dare challenge 100,000 men in the throes of fandom. Franco understood that the Catalan people needed a place to vent their frustration, and Barça provided just that.

No soccer team is going to be a perfect reflection of your politics--and it may even be perverse to think of the game that way. But Barça represents a liberal nationalist spirit that makes for a powerful reprimand to both ethnic chauvinism and facile criticisms of the nation-state. Barça is the ultimate symbol of the Catalan people--one of their most glorious achievements, a monument to their language, history and struggle. But, at the same, it is a bastion of pluralism. Its anthem explicitly welcomes immigrants, and over time it has served as a powerful instrument for assimilating newcomers into Catalan society.

So when Barcelona and Arsenal finally met last week, I had to make my choice. For a week leading up to the game, I dressed my 14-month-old baby in her Barça tracksuit, earning her approving cheers from my Latino neighbors in Washington as she waddled down the street. (O.K., some Americans do inherit their fandom.) I nodded, proudly and smugly. But there was no way for me to fully enjoy this game, to root against the Arsenal players I love. Even though Barça won, 2-1, I fear that a part of me lost.

Franklin Foer is editor of the "New Republic" and author of How Soccer Explains the World: An Unlikely Theory of Globalization

All The Young Dudes

2006-11-09T10:30:00.000+01:00

David Bowie

Billy rapped all night 'bout his suicide
How he'd kick it in the head when he was 25
Don't wanna stay alive when you're 25

Wendy's stealing clothes from unlocked cars
Freddy's got spots from ripping off stars from his face
Funky little boat race
The television man is crazy
Saying we're juvenile delinquent wrecks
Man I need a TV when I've got T. Rex
Hey brother you guessed
I'm a dude

CHORUS (twice)
All the young dudes
Carry the news
Boogaloo dudes
Carry the news

Now Jimmy looking sweet though he dresses like a queen
He can kick like a mule
It's a real mean team
We can love
Oh we can love
And my brother's back at home
With his Beatles and his Stones
We never got if off on that revolution stuff
What a drag
Too many snags
Well I drunk a lot of wine
And I'm feeling fine
Gonna race some cat to bed
Is this concrete all around
Or is it in my head
Oh brother you guessed
I'm a dude

CHORUS (repeat ad inf.)

Bons nois

2006-11-08T10:14:00.000+01:00

Bons nois, es veu que eren bons nois. Aquesta és la sensació que es té llegint Oriol Solé, el Che català (Edicions 62) , biografia escrita pel periodista Joaquim Roglan sobre Oriol Solé Sugranyes, un dels militants del Movimiento Ibérico de Liberación (M.I.L). Aquest grup d’agitació armada va actuar durant els anys setanta. Atracaven bancs per finançar el moviment obrer. Els "bons nois" anaven armats. Per sort, la sensació angelical desapareix a la part final de l'obra. És quan escriuen els germans i familiars del biografiat. Ells no el tracten de "bon noi" i les paraules més dures sobre el biografiat es diuen aquí. Sembla com si la família prengués més distància respecte a Oriol que l'autor.

"No han entès res", ens deia precisament un familiar, també exMIL, davant una Moritz. "A part de retratar-lo com si no hagués trencat un plat se segueix insistint en què érem un grup anrifranquista. I no. A Franco el teníem superat. Nosaltres lluitàvem contra la socialdemocràcia aquesta que s'ha acabat imposant. L'arribada de la democràcia, per a nosaltres, no va ser cap victòria. Per a Joaquim Roglan, sí. Ni bons nois, ni demòcrates".

Si s'ha de dir tot, la veritat és que el llibre està documentat, i aporta noves dades sobre Oriol Solé Sugranyes. Concretament ens mostra un Solé nacionalista a través de cartes enviades a amics i familiars. Fins ara el MIL s'havia enquadrat en la òrbita àcrata. Una visió nova, per tant, i no serem nosaltres els qui defenestrem aquesta nova aportació al gènere de la literatura del jo. I més sabent que, segons Pere Gimferrer, la literatura del jo és el denominador comú de la literatura catalana des de fa segles, començant per les 4 grans cròniques i arribant a Josep Pla. Benvinguda una baula més. Recomanem, això sí, lectures on els bons nois del MIL se'ns presenten com a revolucionaris: "Odio a las mañanas" (Llaüt) de Jean Marc Rouillan es va llegir fa un any i el regust a autèntic encara dura. Militant del MIL, Rouillan està empresonat a França per delictes de sang i el seu llibre, ara sí, ajuda a posar-se a la pell de qui agafa les armes. No és un pamflet, i ara que ve Sant Jordi ens atrevim a dir que és líric i tot.

I acabem. Tenen feina, els exMIL. No només per matisar aquest llibre sobre Oriol Solé, sinó també, i sobretot, per la pel·lícula "Salvador", basada en el llibre de Francesc Escribano Compte enrere: la història de Salvador Puig Antich (Edicions 62) que narra la vida del MIL més famós. Molts d'ells s'han llegit el guió i estan indignats. Ho escriuen allà on poden. Diuen que en el film el bon noi es multiplica fins arribar a màrtir, l'arribada de la democràcia com a sinònim d'èxit s'engrandeix i, a més, un carceller especialment dur amb ells apareix com a antifranquista. "Aquest encara fa de carceller, a una de les Illes, i presentar-lo com antifranquista és massa fort per a nosaltres" ens deia, serè, un exMIL de barba blanca a la recomanable llibreria anglesa del Poble Sec de Barcelona, English Elephant. La pel·lícula no s'ha estrenat, encara. Quan es faci, diu el senyor de barba blanca, la faran grossa. Fem de bons nois, i ens ho creiem.

per Andreu Barnils
(Vilaweb, 20-04-2006)

Jo em donaria a qui em volgués

2006-11-07T10:43:00.000+01:00

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

Josep Palau i Fabre

Aforismes de Zürau

2006-11-06T10:13:00.000+01:00

El veritable camí passa per una corda que no és tensada a una certa altura sinó gairebé arran de terra. Sembla més destinada a fer ensopegar que no a ser recorreguda.

A partir d'un cert punt ja no hi ha retorn. A aquest punt cal arribar-hi.

El moment decisiu de l'evolució humana és permanent. Per això els moviments intel·lectuals revolucionaris, que declaren irrellevant tot el que ha passat abans, tenen raó, perquè encara no ha passat res.

Com un camí a la tardor: així que l'acaben d'escombrar, es torna a cobrir de fulles.

Una gàbia va anar a buscar un ocell.

Comprendre la felicitat que suposa que el terra que et sosté no pot ser més gran que els dos peus que el cobreixen.

El bé és, en un cert sentit, desolador.

No aspiro a l'autodomini. L'autodomini significa: voler influir en un sector casual de les infinites irradiacions de la meva existència intel·lectual. Però si haig de traçar uns cercles semblants al meu entorn, ho faré millor si em mantinc inactiu, si em limito a contemplar admirat l'enorme complex i m'emporto tan sols el reforçament que aquesta visió dóna e contrario.

El seu defalliment és el del gladiador després del combat, la seva feina era emblanquinar un racó de l'oficina d'un funcionari públic.

Abans no entenia per què la meva pregunta no obtenia resposta, avui no entenc com podia creure que podia preguntar. Però jo no creia gens ni mica, jo només preguntava.

N'hi havia un que s'estranyava de la facilitat amb què feia el camí de l'eternitat; de fet, s'hi llançava en picat.

El mal no es pot pagar a terminis... i ho intentem contínuament.

Kafka, Franz. Aforismes de Zürau. Barcelona: Arcàdia, 2005.

La Casa Batlló

2006-11-02T13:42:00.000+01:00

Més fotos

Barcellona Pozzo di Gotto. De cómo el lío italiano tiene huella catalana

2006-11-02T09:55:00.000+01:00

Barcellona tiene uno de los monumentos más grandes de Sicilia. Frente a la estación del tren, una semilla de naranja alcanza la altura de una casa de tres pisos en homenaje a los beneficios que el más sabroso de los cítricos ha reportado a la población siciliana que menos puede disimular el dominio que los catalanes ejercieron sobre la isla. Cuando el Mediterráneo, vírgen todavía América, era el mar de todas las intrigas. Agazapada en la llanura de Milazzo, Barcellona-Pozzo de Gotto se halla a cincuenta kilómetros del estrecho de Mesina y a muy poca distancia de la costa del mar Tirreno, allí donde se intuyen las islas Eólicas, humea el volcán de Stromboli y Ulises resistió al canto de las sirenas.

La huella de los catalanes en Sicilia tiene menos arte que la de griegos, árabes y normandos, pero políticamente fue importante. Sicilia sería de otra manera sin los catalanes; palabra de Benedetto Croce. El gran intelectual italiano de los años veinte escribió que el dominio catalano-aragonés estranguló la posibilidad de una Sicilia comunal y burguesa. Croce fue el Ortega y Gasset italiano, aunque con mayor pasión política y con una nítida línea antifascista después del asesinato de Giacomo Matteotti, el primer gran error de Mussolini. Moldeado por la dialéctica de Hegel, creó un cuadro intelectual de vastas dimensiones que el Partido Liberal, condenado pronto a la pequeñez, no pudo transformar en programa de gobierno. Desde el flanco marxista, de un marxismo turinés perplejo ante el fenómeno ruso, Antonio Gramsci le discutió, confluyendo ambos en la avenida principal del historicismo. Sin Croce y Gramsci - y sin el Vaticano- la Italia contemporánea no se entiende.

Sostiene Croce que las vísperas sicilianas fueron un levantamiento protoburgués que no logró cuajar como revolución; que no consiguió transformar Palermo y Mesina en la Florencia y la Pisa del sur del Mediterráneo. La noche del 30 de marzo de 1282, las campanas de Palermo llamaron a la rebelión. Cuenta la leyenda que todo explotó después de que un soldado francés de los Anjou ofendiese a la joven esposa de un noble local: la manoseó buscando armas escondidas. En pocas semanas no quedó ni un solo francés vivo en la isla. Un fermento antifeudal había explotado, pero los hilos de la alta política se habían movido desde Barcelona, donde vivía exiliada una parte de la nobleza normanda, recién expulsada de Sicilia por los Anjou. El dominio de la isla, pieza clave del Mediterráneo, era de gran importancia estratégica para los catalanes, pero también para el Papa de Roma, a su vez enfrentado con las fuerzas imperiales germánicas. El rey Pere II el Gran tomó posesión de Sicilia y con ello metió el pie en el avispero de los güelfos (papistas) y los gibelinos (imperiales). Previsor, mantuvo Sicilia como reino confederado, pero sus hijos acabaron litigando por ello. Agobiado por el Papa, Jaume II pactó en 1295 la devolución a los Anjou, ante lo cual su hermano Frederic, lugarteniente de la isla, le respondió que naranjas de la China; mejor dicho, de Barcellona-Pozzo di Gotto. "La conselleria de Sicília és meva",vino a decirle el hermano autonomista al rey trovador. Allí cristalizó Sicilia como sociedad sin Estado; como laberinto sin fin. Allí comenzó a fraguar la gran escisión entre el sur itálico, opaco, feudal y enredado, y el centro-norte, comunal y burgués (y no menos enredado). Allí comenzó a dibujarse la Italia de hoy.

Y de las vísperas sicilianas, cuenta la leyenda, surgió la palabra mafia (Morte Ai Francesi Independenza Anela). Otras versiones sostienen que el origen de la palabra es árabe (muffia), pero lo cierto es que el fenómeno mafioso no se explica sin el reiterado fracaso del poder burgués en Sicilia. La mafia nació como brazo armado de la nobleza local: para mantener el orden y para regular las relaciones de poder con quienes vinieron después de los catalanes (borbones, garibaldinos, saboyas, fascistas, anglo-norteamericanos en 1945, democristianos, berlusconianos...).

En Barcellona lo saben bien. Bepe Alfano, un periodista local que metió las narices donde no convenía cuando fueron adjudicadas las obras de la autopista Mesina-Palermo, fue acribillado a balazos en enero de 1993. Meses antes, él mismo había advertido a su familia con una frase terriblemente siciliana: "Soy un muerto que vive".

Enric Juliana
(La Vanguardia, 07/04/2006)

Manifestantes mal orientados

2006-11-01T21:20:00.000+01:00

Por segunda vez en cuatro meses las calles francesas se han llenado de policía antidisturbios, gases lacrimógenos y juventud saqueadora. Pero la similitud es engañosa. El pasado noviembre, eran los hijos de los inmigrantes del norte de África en sus tristes suburbios quienes estallaban por la frustración de no tener trabajo ni futuro. Era difícil no sentir simpatía por su causa. Esta vez, los privilegiados estudiantes universitarios están protestando por lo que ellos consideran que es una agresión a la seguridad del empleo, que ellos consideran un derecho de nacimiento. Pero la reforma laboral a la que ellos se oponen es necesaria.

Sin embargo, el jefe de Gobierno francés, Dominique Villepin, al hacer oídos sordos a las protestas, está actuando equivocadamente, al no saber vender la ley a los estudiantes, a los sindicatos y a la sociedad. Los sindicatos amenazan con huelgas si Villepin no negocia, aunque su ley sea una tentativa razonable para remediar el serio problema. La resistencia a la ley se basa en una férrea defensa de la seguridad del puesto de trabajo, que los franceses, al menos los que tienen uno, juzgan sagrado. Ello ha creado un apoyo muy amplio a las protestas.

Sin embargo, son dramáticas las imágenes de los disturbios y de los enfrentamientos localizados y relativamente breves. Antes de que vaya a peor, los estudiantes deberán cesar en concentrarse sobre sus privilegios y observar el llamamiento de Jacques Chirac para un diálogo creativo sobre cómo pueden ayudar a resolver el problema real que se plantea a su generación.

The New York Times (27/03/ 2006)

La Vanguardia (29/03/2006)

A casa, tants de tants

2006-10-31T23:41:00.000+01:00

A la guerra jo no hi vaig
ni tampoc a la teràpia
i de concursos no en faig,
no vaig per la via Àpia

ni pujo cap al despatx,
vaig on em guia la nàpia
rebent trompades a raig
i sentint-me dir ganàpia.

El meu bon medicament
és la pura primavera
de l'esperit i la dent.

i el premi viu que m'espera
és un monstre replendent,
mirall on sóc com no era.

Enric Casasses. Tots a casa, al carrer. Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears, 1992. (Col·lecció poesia de paper, 15)