La crosta i la barra
Els partits polítics, tots els partits polítics, tenen personatges com Joan Ferran a les seves files. L’engalten pel broc gros, sense filtre, i juguen deliberadament al blanc o negre i a provocar. Sempre he pensat que aquesta mena de personatges tenen una gran part de culpa de l’actual desprestigi de la política. Amb les seves declaracions mig obliguen l’altre a situar-se al mateix nivell i converteixen el debat polític en un vulgar combat per veure qui la diu més grossa. Ara bordo jo, ara bordes tu.
Joan Ferran no és un qualsevol: és diputat portaveu adjunt del PSC al Parlament, membre de l’Executiva Nacional i primer secretari del partit a Barcelona. Del partit que acumula més poder des del restabliment de la democràcia: gairebé tot el poder disponible. Però ja se sap que com més tens, més vols, i els darrers comentaris públics de Joan Ferran fan pensar que la seva ambició és de les de 'sense aturador', que diu el seu company ministre.
L’endemà d’una manifestació multitudinària que hauria de fer reflexionar qualsevol polític mínimament assenyat, Ferran es va despenjar dient que la marxa havia estat un 'totum revolutum' i que tampoc no n’hi havia per a tant: fet i fet, 6.900.000 ciutadans no hi havien assistit. Que això ho digui algú que es qualifica d’esquerres i que pertany a un partit que proclama la seva proximitat a les lluites del carrer, em sembla una autèntica vergonya. El diari El País, abans independent i ara global, va fer un editorial trinxant la manifestació i qualificant-la de 'frau polític' i, a Joan Ferran, li va faltar temps per a subscriure’l. Hi ha nervis, hi ha nervis a can PSC-PSOE.
La festa va continuar. Potser per distreure una mica el debat públic sobre la manifestació i l’augment de gent que reclama el dret de decidir, a banda els qui reclamen directament la independència, Joan Ferran va tornar a la càrrega amb una entrevista que duia per títol 'Cal arrencar la crosta nacionalista de Catalunya Ràdio i TV3'. Una crosta nacionalista amb noms i cognoms: Antoni Bassas, Miquel Calçada i els homes i dones del temps. Senyor Ferran: es va oblidar vostè de la Mònica Terribas! A McCarthy, això no li hauria passat mai.
El tema de la crosta és d’una barra impressionant. És vox populi que el PSC sempre ha estat molt més hàbil que no pas CiU a l’hora d’intervenir en els mitjans de comunicació, tant públics com privats. Intervenir, controlar, manipular, supervisar, aconsellar..., que cadascú utilitzi el verb que més li plagui. David Madí va plegar perquè, suposadament, se li van cremar unes enquestes mentre les cuinava. Toni Bolaño continua de responsable de Comunicació del president Montilla, malgrat haver amenaçat d'una manera escandalosa el cap de política de La Vanguardia.
A Joan Ferran, el molesta que les emissores de la Generalitat siguin antigovernamentals (sic), que es dediquessin a atiar la manifestació de l'altre dia (sic), que no hi aparegui la paraula Espanya, que el mapa del temps mostri el país sencer i que hi hagi massa tertulians sobiranistes. Als qui formem part del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ens molesten els entrevistadors que es passen al castellà, que quan ho fan no hi hagi subtítols, ni que sigui per respecte als espectadors de la Catalunya Nord, que es qualifiqui el govern de Madrid de 'central' quan el nostre centre no és allà, que el 3/24 no transmetés la manifestació en directe i que la manera de mirar el món dels telenotícies cada cop sigui més espanyola. El got mig ple, el got mig buit, mentre el CAC diu que són emissores plurals, creïbles i ben valorades.
Les declaracions de Joan Ferran arriben, a més, en un moment especialment inoportú, tot just aprovada la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i quan els partits estan començant a negociar-ne el desenvolupament i els noms que l’hauran de liderar. Si la idea que té el PSC del pluralisme i la independència dels mitjans és la de Joan Ferran, anem ben servits. De moment, la part de crosta corresponent a TV3 ja no arriba al sud del país, del país que ensenyen els homes del temps i que no és el del portaveu adjunt del PSC.
Joan Ferran no és un qualsevol: és diputat portaveu adjunt del PSC al Parlament, membre de l’Executiva Nacional i primer secretari del partit a Barcelona. Del partit que acumula més poder des del restabliment de la democràcia: gairebé tot el poder disponible. Però ja se sap que com més tens, més vols, i els darrers comentaris públics de Joan Ferran fan pensar que la seva ambició és de les de 'sense aturador', que diu el seu company ministre.
L’endemà d’una manifestació multitudinària que hauria de fer reflexionar qualsevol polític mínimament assenyat, Ferran es va despenjar dient que la marxa havia estat un 'totum revolutum' i que tampoc no n’hi havia per a tant: fet i fet, 6.900.000 ciutadans no hi havien assistit. Que això ho digui algú que es qualifica d’esquerres i que pertany a un partit que proclama la seva proximitat a les lluites del carrer, em sembla una autèntica vergonya. El diari El País, abans independent i ara global, va fer un editorial trinxant la manifestació i qualificant-la de 'frau polític' i, a Joan Ferran, li va faltar temps per a subscriure’l. Hi ha nervis, hi ha nervis a can PSC-PSOE.
La festa va continuar. Potser per distreure una mica el debat públic sobre la manifestació i l’augment de gent que reclama el dret de decidir, a banda els qui reclamen directament la independència, Joan Ferran va tornar a la càrrega amb una entrevista que duia per títol 'Cal arrencar la crosta nacionalista de Catalunya Ràdio i TV3'. Una crosta nacionalista amb noms i cognoms: Antoni Bassas, Miquel Calçada i els homes i dones del temps. Senyor Ferran: es va oblidar vostè de la Mònica Terribas! A McCarthy, això no li hauria passat mai.
El tema de la crosta és d’una barra impressionant. És vox populi que el PSC sempre ha estat molt més hàbil que no pas CiU a l’hora d’intervenir en els mitjans de comunicació, tant públics com privats. Intervenir, controlar, manipular, supervisar, aconsellar..., que cadascú utilitzi el verb que més li plagui. David Madí va plegar perquè, suposadament, se li van cremar unes enquestes mentre les cuinava. Toni Bolaño continua de responsable de Comunicació del president Montilla, malgrat haver amenaçat d'una manera escandalosa el cap de política de La Vanguardia.
A Joan Ferran, el molesta que les emissores de la Generalitat siguin antigovernamentals (sic), que es dediquessin a atiar la manifestació de l'altre dia (sic), que no hi aparegui la paraula Espanya, que el mapa del temps mostri el país sencer i que hi hagi massa tertulians sobiranistes. Als qui formem part del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ens molesten els entrevistadors que es passen al castellà, que quan ho fan no hi hagi subtítols, ni que sigui per respecte als espectadors de la Catalunya Nord, que es qualifiqui el govern de Madrid de 'central' quan el nostre centre no és allà, que el 3/24 no transmetés la manifestació en directe i que la manera de mirar el món dels telenotícies cada cop sigui més espanyola. El got mig ple, el got mig buit, mentre el CAC diu que són emissores plurals, creïbles i ben valorades.
Les declaracions de Joan Ferran arriben, a més, en un moment especialment inoportú, tot just aprovada la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i quan els partits estan començant a negociar-ne el desenvolupament i els noms que l’hauran de liderar. Si la idea que té el PSC del pluralisme i la independència dels mitjans és la de Joan Ferran, anem ben servits. De moment, la part de crosta corresponent a TV3 ja no arriba al sud del país, del país que ensenyen els homes del temps i que no és el del portaveu adjunt del PSC.
Martí Estruch Axmacher, Mail Obert, 12-12-2007
Etiquetes de comentaris: articles
posted by Lau at 11:09 p. m.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home