El progrés i la tradició

Com cada any, pel dia de la festa nacional, a la nostra ciutat s'organitzava una desfilada. El governador sortia al balcó i la població desfilava a baix. I no hi havia problemes.
Però enguany va arribar la democràcia i amb la democràcia van començar els problemes.
De fet a partir d'ara és la població que hauria de ser al balcó i el governador qui hauria de desfilar a baix. Però no podia perquè havia deixat de ser governador i formava part de la població.
Així que va sorgir el problema de qui havia de desfilar davant de la població.
D'acord amb el principis de la democràcia, la població hauria de desfilar davant de si mateixa. Però ¿com fer-ho? Només mitjançant una representació. De manera que es va acordar que desfilarien els diputats del Parlament, és a dir els representants de la població democràticament elegits.
Però el balcó va resultar ser massa petit per poder contenir la població. Així que es va decidir col·locar els representants al balcó i la població a baix. Al cap i a la fi, si els representants representen la població, tant és que la població desfili davant dels representants o els representants davant de la població.
Va arribar el dia de la festa. Els respresentants de la població es van posar al balcó. Aquells que no havien aconseguit obrir-se pas a empentes fins a situar-se a primera fila s'amuntegaven a la porta, i uns quants, de braços excepcionalment forts, penjaven dels costats. Va començar la desfilada.
I tot hauria anat bé si no s'hagués enfonsat el balcó. Ja que estava podrit. Abans aguantava, perquè només hi pujava el governador, però quan va arribar la democràcia es va enfonsar.
No es pot negar que els canvis han arribat. Però també continua la tradició. Ja que igual que no hi havia diners abans, tampoc n'hi ha ara. El que passa és que abans n'hi havia prou d'apuntalar el balcó amb qualsevol cosa i ara se n'ha de construir un de nou.

Mrozek, Slawomir. Joc d'atzar. Barcelona: Quaderns Crema, 2001. 108 p. (Biblioteca mínima; 96). ISBN 84-7727-325-1