Culerisme patològic

Potser perquè vaig anar a una escola que no tenia pati, el cas és que no tinc incorporat el futbol a la meva experiència personal d'una manera agonística i dramàtica. Jugàvem a pilota amb una considerable innocència, allò de jugar per jugar, els tres o quatre dies a l'any que anàvem d'excursió, xino-xano, a la font de les Canyes, el Dijous Gras i alguna altra festivitat lectiva. I, a diferència d'altres companys que hi tenien més afició perquè hi devien jugar al carrer, la meva posició al camp era relegada als espais de poca rellevància, potser perquè no fes nosa.

VALGUI AQUESTA CONFESSIÓ D'INFÀNCIA per justificar l'estranyesa, i la fredor emocional, amb què observo el final de temporada del Barça. Estranyesa no tan sols pels resultats insòlitament dolents per a un equip de presumptes bons professionals, sinó sobretot per la carnisseria contra la direcció del club que ha provocat. Sóc, tanmateix, un culer sociològic, tal com he explicat alguna altra vegada, a l'estil d'aquells catòlics també sociològics que n'eren per, diguem-ne, influència ambiental, potser sense conviccions fortes i amb una pràctica dominical limitada a les grans festivitats socials, però alhora sense crisis de fe.

MALGRAT TOT, QUAN JOAN LAPORTA VA ACCEDIR a la presidència del club, me'n vaig fer soci. Va coincidir amb uns temps propicis a les eufòries de canvi en molts terrenys i, després d'uns anys d'estancament en les direccions de tota mena d'institucions, tot es tornava a moure. Jo estava a punt d'entrar a la cinquantena i, amb el Forever young del Bob Dylan als llavis, em vaig deixar endur il·lusament per tota una colla de transformacions que, en molts casos, han acabat anant pel pedregar. En aquest sentit, puc dir que sóc un barcelonista més formal que passional, que paga la quota de soci sense esperar-ne cap contraprestació en forma d'acumulació de victòries successives. Per a mi, el futbol només és un joc, on perdre no porta a fer saltar el tauler de joc i totes les fitxes. I d'esports, m'agraden els esports no competitius, on el desafiament és en la pròpia superació, com ara la bicicleta en solitari i l'excursionisme.

PERÒ VET AQUÍ QUE AQUESTA NO ÉS LA FORÇA que mou el món de l'esport. I tota una gestió econòmica i cívica brillant com la que han fet Joan Laporta i la seva junta es poden escolar pel forat de l'aigüera a causa d'uns mals resultats esportius, conseqüència tant de l'atzar propi de tot joc, com de la naturalesa precària d'una activitat confiada a criatures immadures que paguem a sou de banquer amb tradició familiar. Certament, Laporta no es va saber anticipar a la caiguda dels déus que tenia al camp, i, tot i que no es pot qualificar d'error, perquè no és previsible, sí que s'acaba pagant, perquè se n'és responsable.

EN ALLÒ QUE AVIAT PODREM ESTUDIAR als manuals de gestió empresarial com a cas Laporta, hi haurà pesat com una llosa el fet que el futbol, com a producte o servei empresarial, en la seva composició, hi hagi un 25 per cent de joc al camp -un 10 per cert del qual és resultat de planificació i un 15 per cent pendent de l'atzar- i un 75 per cent d'emoció a la grada -un 30 per cent derivada d'una particular psicologia de l'espectador i un 45 per cent induïda pel famós entorn, que és tot allò que viu per al Barça, amb el Barça, contra el Barça i, sobretot, del Barça. Poques activitats socials viuen sotmeses a tanta pressió informativa i tants experts espontanis. Com a molt, podria ser que, als Països Catalans, el futbol disputés la primera plaça als debats lingüístics, tema per al qual també disposem de tota una gernació d'experts sense especialització.

ESTIC CONVENÇUT, PERÒ, QUE L'ENVESTIDA a Joan Laporta no només té a veure amb la seva gestió esportiva. Ho dic perquè, molt abans que les coses acabessin malament, era evident que molts barcelonistes dels que tenen veu pública ja li desitjaven el pitjor. La successió de fracassos d'aquesta temporada no és altra cosa que un cas com un cabàs d'autocompliment de profecia. Només cal recordar quin ambient es va crear abans d'anar a jugar el darrer partit amb el Reial Madrid, convertint el passadís en una humiliació vergonyosa i, a causa d'aquesta rara psicologia culer -que hauria de figurar entre les patologies psiquiàtriques descrites al DSM4-, desitjant la derrota de l'equip propi, per castigar-lo, i per tal que una hipotètica derrota no ens pogués sorprendre. Parlo d'aquesta psicologia d'escorpí que, abans de ser derrotat, ja es clava el verí mortal al propi cos.

DEIA QUE HI HAVIA D'HAVER MÉS COSES, en el cas Laporta. Entre d'altres, no se li ha perdonat ni la seva catalanitat radical, ni que faci bandera d'una civilitat patriòtica compromesa. L'espanyolisme naturalitzat, i per tant invisible de qualsevol altre directiu, és disculpable. Però no el catalanisme desacomplexat del president. Som un país trist, desagraït. Tanmateix, com a culer anòmal que sóc, que no necessita la victòria per gaudir del joc, que no viu l'adhesió al club -ni a cap altra cosa- de manera espasmòdica i agonística, vull dir que segueixo confiant en el projecte de Joan Laporta. I estic segur que, per a bé i per a mal, les victòries del curs vinent ho esborraran tot.

Salvador Cardús, Avui, 16-05-2008