"He llegit no sé on ...

que un condemnat a mort, una hora abans de l'instant fatal, diu o pensa que si hagués de viure en un indret elevat, dalt d'un penyal, en un espai tan esquifit on només pogués col·locar els peus, i al seu entorn hi hagués precipicis, l'oceà, les tenebres, la solitud, la tempestat per sempre, i que li calgués romandre d'aquesta guisa, en un espai d'una arxina, tota la vida, mil anys, una eternitat, fóra millor viure així que no pas morir tot seguit! Viure, viure, viure i res més que viure fos com fos! Senyor, i que n'és, de veritat! L'home és un brètol! I brètol aquell qui a causa d'això l'anomena així!"

Dostoievski, Fiòdor. Crim i càstig