Per l'article 29

Llegeixo les columnes dels amics Jordi Cortada i Salvador Sostres, que alerten de l'última, sòrdida maniobra del nuñisme residual per descavalcar l'actual junta directiva del FCB i el seu president, i no puc sinó afegir-me al seu diagnòstic: l'odi mal dissimulat a l'adversari, el ressentiment per haver perdut la possibilitat d'aconseguir el control de la institució amb més projecció pública i mediàtica del país, han tornat a posar el FCB en l'ull de l'huracà i amenacen de convertir-lo, una vegada més, en el barret de rialles de tothom. No fa gaire, el barcelonista de cor assistia complagut a l'esperpent en què s'ha acabat convertint el procés electoral del seu gran rival esportiu, el Reial Madrid C F. ¿Qui hauria dit que, pocs dies després, la presidència interina del senyor Calderón podia tenir el seu correlat blaugrana? Una vegada més, el pare Saturn devora els seus fills, i uns socis anònims (al servei de qui?; al servei de què?) han posat el seu número de carnet en una denúncia per incompliment dels estatuts en matèria electoral. És obvi que no n'hi ha prou que el club estigui vivint, des del 15 de juny de 2003, un dels períodes més feliços de la seva història. Perquè si bé en tot mandat hi ha llums i ombres, l'acció de govern de Joan Laporta i la seva junta ha estat exemplar. El bon criteri, la responsabilitat, la gestió eficaç s'han vist recompensats per una allau de títols que el més optimista no s'hauria pogut ni imaginar. Ara, la interpretació "extrema" de l'article 29 dels estatuts amenaça de posar fi a aquest insòlit període de bonança i, si un soci presenta demanda d'inhabilitació al TEC, junta i president podrien afrontar una sanció d'entre un any i a perpetuïtat i no es podrien presentar a les eleccions que, a instàncies del jutge, han de convocar.

Curiosament, l'article 29. El mateix que va servir la llengua popular per designar el rigorós compliment d'una insensatesa, d'un disbarat. No altra cosa vol dir fer fer a algú una cosa "per l'article 29". Que no es pensi el lector que darrere la "interpretació extrema" d'aquest article 29 hi ha la voluntat de servir la democràcia, de defensar l'esperit dels estatuts. No. Darrere d'aquesta acció abjecta no hi ha altra voluntat que derrotar als despatxos qui va guanyar netament, aclaparadorament, unes eleccions. Com diu Cortada, aquí l'únic que val és fer fora l'enemic, i no importa el mal que es faci al club. Tant és que la institució funcioni, que sigui respectada, que hagi recuperat el prestigi i l'elegància, que la seva llengua torni a ser el català. Una vegada més, la fi justifica els mitjans.

A l'horitzó es perfilen novament els tenebrosos personatges que van fer la llarga nit del nuñisme equiparable als anys més negres de la dictadura franquista. Quanta raó té Sostres quan diu que torna el malson d'aquella indecència, d'aquella mediocritat. Tornen l'opacitat, la misèria moral. Torna la prepotència, torna la ignorància. Torna la violència dels morenos, dels energúmens que van amenaçar de mort el president Laporta i la seva família. Ara, la caverna aprofita l'ambigüitat d'uns estatuts per invocar-ne el compliment escrupolós, i vol convertir un error, o una lleugeresa, de l'actual junta en la interpretació d'aquests estatuts en una falta greu per expulsar-los del club i impedir-los portar a bon port el seu projecte. Sostres l'encerta de ple quan diu que allò que el nuñisme o els seus nostàlgics reclamen "no és justícia, sinó que es valen dels equívocs de la justícia per aconseguir els seus propòsits sinistres". I encara més quan afirma que "no hi ha en joc unes eleccions o una candidatura, sinó una manera d'entendre el futbol i sobretot el món".

Jo tinc l'honor d'haver treballat -d'una manera modesta, però entusiasta- en la candidatura de Joan Laporta i la seva junta perquè creia en la il·lusió i en l'alegria, perquè creia en la intel·ligència i en la generositat, perquè creia en una nova manera d'entendre l'esport i el món. I tornaré a posar-hi el coll, si cal. No en va la seva victòria electoral va representar per a mi la primera vegada que una opció que jo votava guanyava unes eleccions. Que el lector no vegi en aquesta defensa pública del president i la seva junta una adhesió incondicional, tant del gust dels qui ara es postulen per ocupar la poltrona. Però és que és molt dur pensar que, una altra vegada, l'opacitat i la hipocresia poden passar per davant de la decència i la vergonya.

Josep Maria Fulquet. Professor de la Universitat Ramon Llull
(Avui, 24-07-2006)