El País, diari de Madrid, a Catalunya

Sobre el diari El País i Catalunya s'ha escrit poc, i ben mesuradament, però verbalment, a la conversa col·loquial se n'ha parlat molt més, i les tendències, segons la ideologia de l'interlocutor, han esdevingut polèmiques; és a dir, s'ha pres partit, fins i tot la indiferència s'ha convertit, en ambients intel·lectuals, en el partit pres. Veritablement, la trajectòria, especialment política del diari, no ha ajudat que des de Catalunya hom el pugui entendre com un pont de comprensió o bé una plataforma de debat ideològic. A Catalunya no li agrada que es malparli d'ella, sigui amb fonament o sense. Han estat, però, les absències de contingut el que han validat precisament les informacions crítiques d'El País més que els atacs directes habituals a la premsa de Madrid, d'El Progreso a ABC passant per El Imparcial.

Quan, per posar un exemple de mitjan anys vuitanta, l'Avui no esmenta els atacs populars, per l'afer de les presons, al conseller de Governació, i en canvi, el diari El País hi dedica la informació central d'una pàgina sencera, hom pot entendre-ho de moltes maneres, però difícilment es pensarà que a l'Avui se li ha "escapat" la notícia o que El País ho fa per atacar Catalunya.

És des d'aquí estant, que convé ja situar els esdeveniments per arribar a entendre, per una banda, el predicament del diari madrileny a Catalunya, i per una altra, el dubte que es plantegen els lectors que accepten el diari per seccions com ara les de política espanyola i internacional, etcètera, però que discrepen del tractament que tot sovint es dóna als fets de Catalunya.

Per aquesta raó quan el ministre d'Interior ataca el diari, des de Catalunya poques reaccions d'adhesió suscita l'agressió, mentre que l'enjudiciament d'Els Joglars a València esdevé un crit per la llibertat d'expressió. Sigui en grans editorials, com veurem amb detall més avall, o en simples notes breus, hom contempla sovint com el diari és fet massa asèpticament i des d'una posició que "distorsiona" la realitat per manca de lligams, de vertebració social, de penetració ideològica, allò que potser l'Avui té en excés.

Des d'una posició nacionalista s'entén, lògicament des d'una fórmula ben esquematitzada, que el diari El País no combrega amb els valors "tradicionals" de la identitat de Catalunya. Des de les pàgines redaccionals o de col·laboradors el que predomina en el diari és un criticisme sense alternatives catalanes, considerant, òbviament des d'un àmbit polític, el partit socialista català com un simple epígon del PSOE. Es converteix, doncs, l'edició catalana d'El País respecte de l'edició central, en el mateix símil que el partit socialista català (PSC) amb el partit socialista estatal (PSOE). Des de la banda del diari i sectors afins s'entén com es produeix una identificació per part del partit majoritari en la coalició governamental en virtut del següent esquema: Catalunya és igual a la Generalitat, aquesta és igual a CiU, per tant, el que sigui una crítica contra qualsevol element de la terna, és injustificable per a un autèntic nacionalista. I l'edició catalana d'El País mai no es traurà el llast de ser centralista, com ho és l'edició de Madrid o la general.

Certament, l'absència d'un contrapunt -per exemple d'un Avui crític, no hipercrític, envers el poder central, autonòmic, provincial i municipal- o millor, d'un segon diari en català alternatiu, és de doldre per evitar que el paper del dolent recaigui en El País. Quan l'Avui denuncia, posem per cas, un catàleg de llibres catalans amb errades i el conseller, en aquella època, Max Cahner, guillotina l'edició, tret del malestar conjuntural, aquesta iniciativa periodística és perfectament legítima, socialment necessària i políticament convenient. Que en comptes del diari Avui sigui el diari El País qui l'efectuï, és quan es produeix el problema de la doble lectura, o lectura distorsionada en funció de la ideologia del lector. Quan el diari El País denuncia qualsevol fet hom ja hi veu una jugada política d'intent de destrucció de Catalunya seguint l'esquema anterior. S'ataca CiU, per tant, s'ataca la Generalitat i, finalment, per tant, s'ataca la nació catalana. El diari té però responsabilitat en la creació d'aquesta imatge en els ambients nacionalistes. No tot és tan senzill com opinar que és un diari de Madrid i, naturalment, contrari als interessos nacionals de Catalunya. Hi ha una política de desconeixement del substrat ideològic català que els redactors, sovint joves, espanyolitzats, progressistes i amb esperit crític ultrasensibilitzat, no han sabut copsar pel predomini d'una línia de model periodístic més afí a un diari, modern, de combat, polític, que a un diari de cohesió grupal d'ajuda a la reconstrucció nacional de Catalunya després de la desfeta produïda pel franquisme. Han considerat que es començava des de zero.

Quan El País escriu sobre institucions o entitats de Catalunya ho fa com a notícia escandalosa, amb corrupcions subterrànies que cal que aflorin, i immers en un ambient en què la "màfia" catalana sembla imperar. Tan se val que es tracti de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), que només apareix quan hi ha un conflicte amb el diccionari Fabra i les filles del mestre amb l'editorial Edhasa, oblidant el grandiós esforç, l'enorme utilitat i els seus valors útils, que de tot hi ha a la GEC, o bé que es parli de l'Hospital General de Catalunya; seran només els problemes conjunturals, millor si són financers o laborals amb, idealment, implicacions polítiques de lligams amb CiU, els que s'esbombaran sense tenir present, per exemple, que l'esmentat hospital és un model d'hospital popular, amb un nombrós percentatge d'accionistes atípics que paguen a terminis mensuals la seva única acció.

Aquesta actitud del diari ha fet forat, i sembla que senzillament fer glossa, divulgació i visió de la realitat catalana seria retornar a l'època del Tele-estel, de "l'entre tots ho farem tot", que amb cultureta i victimisme no lliga en un ambient d'anys vuitanta, de professionalitat eminentment crítica. El País, amb aquesta actitud, ha fet un salt a Catalunya en un buit que li ha tret el suport de les capes mitjanes i l'ha reduït als lectors de caire intel·lectual (estudiants, professors, funcionaris, polítics, professionals liberals, etc.); i, per tant, la composició demogràfica dels seus lectors és molt afí amb els quadres dirigents del partit socialista. És evident que la situació ideològica té tots els elements per a ser explosiva, i atès el perill de la qüestió, qui s'enfronta a El País s'ha mantingut en una prudent hivernada permanent del debat dels papers periodístics.

En el cas del diari Avui, la polarització ideològica de la propietat amb CiU, al marge del paper de directors, sotsdirectors, caps o redactors, ha fet concentrar el contingut en una fàcil identificació: allò que no és bo per a CiU no és bo per a Catalunya, i sigui la LOAPA, la llei d'aigües, de sanitat o els problemes de TVE, es posa en el mateix sac amb situacions com la gestió sanitària, la gestió esportiva o la gestió avalística, que han estat tabú en el diari català d'abast general. Sembla clar, doncs, que per a un sector de catalans, el diari de Madrid és la cobertura ideològica del centralisme crític, i una falca, un degoteig, en la imposició d'una mentalitat en què s'identifica mimèticament la modernitat i el futur amb la marginació del nacionalisme. I aquí podem incloure les tongades d'articles sectorials, el reguitzell d'editorials profundament crítics amb la gestió convergent, etc. Així, el 1984, any de l'esclatant victòria de Pujol al Parlament, en el diari de Madrid es publiquen diversos editorials sobre Catalunya dels quals destaquem quatre: "Elecciones en Catalunya" (6-III-1984), "La victoria de Pujol" (30-IV-1984), "Por las sendas del populismo catalán" (31-V-1984) i "La financiación de las autonomías" (27-IX-1985), que sintetitzem en els seus eixos ideològics centrals.

Partint d'una indiscutible validesa democràtica, en el vot majoritari es reconeix l'èxit polític ("más del 47% de los votantes") però es deixen sense demostrar una sèrie d'afirmacions que exposem, sense ordre d'importància: "mayoría conservadora (CiU, AP, CDS... i ERC)", "[...] populismo (de Pujol) siempre rentable [...] y siempre peligroso", "ambigüedad programática de CiU", "distorsiones afectivas respecto al mapa genérico de España, por cuanto se superpone a la dicotomía derecha-izquierda la que se deriva del fenómeno nacionalista".

En definitiva, el que combat el diari El País és una concepció del nacionalisme diferenciador. L'ús d'expressions amb valors afegits, com "La Generalitat Catalana, un Estado dentro del Estado" implica, sense altre comentari, uns valors de visió deformadora de la realitat quan s'analitzen amb tota cura els poders reals (economia, ordre públic, justícia...) d'una autonomia que està al nivell d'un estricte regionalisme, d'una descentralització amb singularitats específiques.

Arribem, aleshores, al punt central de la polèmica. Què entén per nacionalisme la direcció d'El País:

"Siempre he pensado que los nacionalismos como tal han sido una lacra de las sociedades. Su capacidad de separación y de agresión está probada por la historia. Cada nacionalismo es la cuna de un militarismo y cada militarismo la base de una guerra. Los nacionalismos no son, por lo demás, fenómenos aislados, se construyen por referencia a otros nacionalismos y late en ellos un enfrentamiento fruto de su deseo diferenciador. Cuanto más poderoso es el aparato administrativo y la organización de poder que tienen a su alcance, más peligrosos resultan, como es obvio, para los otros nacionalismos. El imperialismo no es, en definitiva, sino un nacionalismo en expansión."

Posteriorment, el director del diari confon la unitat de la llengua en tots els Països Catalans amb la demostració que el primer pas, la vinculació lingüística, és el preàmbul de "que todo nacionalismo tiende a ser expansivo y a convertirse en instrumento de dominación".

En el diari El País, com escriu Ymbert, trobem un gènere híbrid entre el periòdic populista i la premsa d'elit; això és, la conjunció d'elements que el fan eina imprescindible, per la documentació aportada (qualitativament i quantitativament), per la seva funció essencialment ideològica (pàgines d'opinió), etc., i per la tonalitat d'intencionalitat popular (llenguatge, cartes al director, entreteniments, etc.), essent construït com un diari anomenat de referència. És des d'aquesta perspectiva que cal entendre els comentaris d'Amando de Miguel, Vidal-Beneyto, Pep Subirós, Aranguren... en contestar el paper de caire dominant que ocupa i intenta d'extendre el periòdic. Des d'aquestes coordenades és des d'on cal veure que la definició de nacionalisme que té El País combrega amb la majoritària de l'Estat i divergeix de la majoritària en les nacionalitats històriques com Catalunya.

En tots els noms esmentats es palesa un reguitzell d'elements que conformen un denominador comú: la constatació de la força d'El País com a resultat d'una qualitat triomfant en vendes i l'ús que té la ideologia com a motor d'unió quan és compartida amb una posició d'identificació. J. L. Aranguren arriba a insinuar la possibilitat que el diari pugui ser el germen d'un futur partit polític.

Per tant, amb el cas Banca Catalana i l'inici d'una crítica sistemàtica contra determinades iniciatives lligades al nacionalisme català, és quan el lector pot situar el corpus informatiu dins d'un periòdic amb alguna de les característiques esmentades -qualitat, prestigi, solvència, independència...- i que el lector encuriosit pot augmentar acudint a les referències citades a peu de pàgina. Cabana, vinculat del 1959 al 1982 a Banca Catalana amb càrrecs directius, publicà un llibre, Banca Catalana. Un capítol de la seva història, que es podia titular molt bé "Com el diari 'El País' atacà i destruí Banca Catalana", ateses les explicacions que atorga en la propagació de rumors, en una primera fase, per la divulgació dels pactes entre Suárez-Pujol -crèdits a Banca Catalana a canvi de suport polític-, informació aquesta facilitada per altres diaris després de l'inici de la campanya desenvolupada per Alfons Quintà; i en segona fase, el ressò al comunicat d'Europa Press anunciant la suspensió de pagaments del banc. De la lectura d'aquest llibre queda perfectament clara la situació d'un banc que és hostilitzat en allò que li és més preuat, com és la confiança dels impositors, i que no pot respondre -periodísticament, judicialment...- com qualsevol empresa, atès que la continuïtat en els titulars de premsa, per motius no econòmics, és una invitació a l'especulació i la retirada de fons si s'anuncien problemes financers. El diner és molt poruc...

Curiosament, en un darrer llibre sobre aquesta qüestió, pràcticament no s'esmenta aquest diari i es comenta com fou Europa Press, el circuit català de TVE, etc. i no El País, els qui encetaren el tema. Es reconeix això sí, el gran mèrit de Quintà al servei d'un diari que ataca el catalanisme convergent:

"Desde su puesto de delegado en Catalunya -Alfons Quintà- del influyente rotativo El País publicó más de veinte artículos durante el año 1980, después de la elección de Pujol como presidente de la Generalitat, vinculándole a Banca Catalana y especialmente a sus numerosos problemas."

És possible que el diari, com s'ha afirmat, deixés discrecionalitat als seus redactors, en aquests cas el delegat de Catalunya, per escriure allò que volgués, però que després d'impulsar les fugides de dipòsits dels clients, el diari arribés a guanyar mercat i poder a Catalunya, és una doble iniciativa que molts sectors polítics i socials del nacionalisme convergent mai no li perdonaran.

Aquesta acció del diari amb relació a Banca Catalana significà una declaració de guerra entre uns col·lectius ben singularitzats. Darrere el diari El País hi ha uns elements que representen tot allò de més dinàmic del centralisme espanyolista en les estructures industrials de la cultura, sigui la indústria editorial, d'ensenyament, etc., així com allò de més viu i inquiet dels intel·lectuals aposentats, com diu Amando de Miguel.

L'estudi financer del control del periòdic és analitzat profusament per Enrique Bustamante; els noms catalans hi són pràcticament absents (germans Salvat Dalmau és l'excepció) i el percentatge que tenen és insignificant. En el desenvolupament del que es coneix com "La querella" el diari continua prodigant editorials sobre el tema arran les preses de posició de Jordi Pujol, que fan exclamar a El País: "No ha estado a la altura que cabe exigir a un presidente de Gobierno en un Estado de derecho" (5-IX-1984), i manifesta també la seva preocupació per la "lentitud y trabajosidad con que se lleva a cabo el procedimiento (jurídico)" (23-V-1985); i finalment, en el balanç d'un any després reconeix la importància que tindrà per a l'esdevenidor de l'Estat aquest enfrontament, tot fent constar que: "El diálogo entre Madrid y Catalunya se deterioró gravemente, y puede decirse que nunca, desde el final de la dictadura, se habían producido tensiones tan graves entre ambas administraciones" (23-V-1985).

Amb aquests antecedents, sembla conseqüent que puguem afirmar que és contradictori que un diari que aspira a ser un model d'opinió no sigui ponderat informativament en una zona en la qual la ideologia dominant és precisament la que ataca amb més incidència, amb tocs constants a tot el teixit social que l'envolta, precisament, el coixí popular de suport d'aquesta ideologia. El criticisme, comprensible des d'una visió de normalitat política, per exemple amb transferències fetes d'anys i un funcionament de dècades que garantís el desenvolupament normal, seria observat també com més legítim i útil pels valors que arreu del món té la premsa; però en un context de lluita constant amb el centralisme per la reivindicació d'una identitat amenaçada i atacada des del mateix Estat central, és perfectament comprensible que el col·lectiu intel·lectual, en aquesta situació, no arribi a fer que a Catalunya en venguin, proporcionalment, els mateixos exemplars que en altres zones de l'Estat, tenint present la xifra total de diaris venuts així com la població absoluta.

Ediciones El País publicà el 1984 el volum 300 primeras páginas, en el qual es pretén reproduir les cobertes més "interessants" al llarg dels vuit primers anys de vida del diari. A la taula que podem veure a continuació, hem observat el nombre de vegades que apareix alguna notícia referida a Catalunya, així com la seva temàtica. Fem una diferenciació cronològica l'octubre del 1982, data de l'inici de l'edició catalana. Com indicava el director del diari, les 300 pàgines que l'editorial reprodueix són "las más significativas de El País en sus primeros ocho años de vida" i, per tant, ens possibiliten observar quina és la presència de Catalunya en la primera pàgina del diari.

El gruix de les notícies de portada són de política internacional o estatal. Per comprovar si Catalunya hi és ben reflectida, caldria fer l'acarament amb un altre diari, de Barcelona, o bé amb publicacions com el Llibre de l'any (Edicions 62), que ofereixen una visió més representativa de la realitat catalana. Per contemplar també quina és la tipologia extrema d'altres notícies aparegudes, podem veure algun títol de portada: "Se gestiona un indulto para 'El Lute'" (26-IV-77); "Fallece el Tte. Gral. Fernández" (29-IV-77); "Las tarifas de los taxis de Madrid suben" (7-IX-78); "Ha muerto en Madrid el pintor Palencia" (17-I-80); "Cesa el entrenador del Atlético de Madrid" (12-VIII-81), o "La grúa madrileña reducirá su actuación [...]" (4-V-82).


9-IX-1976 "El Consell dispuesto a negociar" 1 col.
9-XII-1976 "Contactos oficiosos entre el Gobierno y el presidente de la Generalitat" 2 col.
11-XII-1976 "Tierno y Pujol pedirán hoy audiencia" 2 col.
20-I-1977 "Ha muerto el Dr. Trueta" 1 col.
4-VIII-1977 "Nuevo proyecto para restablecer la Generalitat" 1 col.
18-VIII-1977 "Parlamentarios catalanes aceptan los acuerdos Tarradellas-Gobierno" 1 col.
3-XI-1977 "Acuerdo Tarradellas-Gobierno" 1 col.
13-IX-1977 "Millón y medio de personas" [Diada] foto + 3 col.
30-IX-1977 "Restablecida la Generalitat" foto + 4 col.
25-X-1977 "Tarradellas juró ante Suárez" foto + 3 col.
26-1-1978 "Unánime condena [...] asesinato ex-alcalde de Barcelona" foto + 3 col.
12-VII-1978 "Cerca de 140 personas mueren en Tarragona" foto + 4 col.
27-VII-1978 "Nuevas transferencias a la Generalitat" 2 col.
18-II-1979 "J. Pau niega haber participado en el incendio de la refinería" 1 col.
21-III-1980 "Los nacionalistas de Jordi Pujol vencen en las elecciones del Parlamento" foto + 4 col.
10-III-1981 "Homenaje a Quini" 1 col.
26-III-1981 "Quini fue liberado" foto + 3 col.
25-V-1981 "[...] asaltantes del Banco Central [...] ultra derechas" foto + 5 col.
8-IX-1981 "Posible dimisión de Heribert Barrera" 1 col.
15-XII-1981 "Detenido [...] del Banco Central" 1 col.
29-V-1982 "Exigencias [...] traspaso de Maradona" 2 col.
9-VI-1982 "La editorial Bruguera suspende pagos" 1 col.
5-VIII-1982 "Admitidos a trámite cinco recursos de inconstitucionalidad contra la LOAPA" 1 col.
5-XI-1982 "Continúa la retirada de depósitos de Banca Catalana" 2 col.
26-XII-1983 "Joan Miró muere" foto + 3 col.
25-1-1984 "E. Salomó teme que el asesinato [...]" foto + 3 col.
24-II-1984 "Detenido un ex militante anarquista" 1 col.
24-II-1984 "Jordi Pujol obtiene la mayoría absoluta" 4 col.
10-V-1984 "Dos cirujanos barceloneses realizan el segundo trasplante de corazón" foto + 3 col.
24-V-1984 "Conmoción en Cataluña por la acusación de apropiación indebida contra Jordi Pujol" foto + 4 col.
Nota: El 6-X-1982 apareix l'edició catalana.

Font: 300 primeras páginas, Ediciones El País, Madrid, 1984

Josep. M. Figueras, professor d'història del periodisme a la UAB. Text extret del llibre Premsa i nacionalisme (Pòrtic, 2002)