Veritats com a temples

Eneas, damunt l'alta popa, decidit ja a anar-se'n, gaudia del son després de deixar-ho tot degudament preparat. Se li presentà en somnis la imatge del déu, que tornava amb el mateix posat d'abans, semblant en tot a Mercuri, en la veu, el color, els cabells rossos, els membres radiants de joventut, i li semblà que l'advertia novament així: "Fill d’una deessa, ¿com pots estar dormint en unes circumstàncies com aquestes, sense veure els perills que t’envolten encara, insensat, sense sentir els Zèfirs que bufen favorables? Dido medita enganys en el seu cor i un crim espantós, decidida del tot a morir, i fluctua entre onades tempestuoses de ressentiment. ¿Per què no fuges ràpidament d’aquí mentre tens possibilitat d’apressar-te? Veuràs com aviat el mar és un remolí de naus, com brillen les torxes cruels, com aviat la costa s’omple de focs, si l’Aurora t’arreplega retardant-te en aquestes terres. Apa, doncs, no t’entretinguis! La dona és sempre un ésser variable i canviant." Després de parlar així, es barrejà amb la fosca de la nit.

L'Eneida. Llibre IV. Versos 541-556