Miquel Calçada a TV3, tant de bo!

L'altre dia, un article de Quim Monzó oferia una solució al director de TV3 per remuntar el telenotícies vespre: fitxar Miquel Calçada. Tenint en compte la trajectòria de l'articulista, convé d'aclarir que la proposta era seriosa. I tot i que hi ha una norma no escrita que diu que la millor manera d'aconseguir que algú no arribi a un càrrec és de publicar-ho als diaris, seria una excel·lent notícia que aquesta fos una excepció. Parlo, és clar, pels qui voldríem que la nostra televisió ens expliqués el nostre país i la resta del món des d'una perspectiva nacional, i no pas anacional, o postnacional, o encara pitjor, importada.

TV3 necessita de manera urgent no pas un Miquel Calçada, sinó uns quants. I no pas per remuntar el telenotícies vespre, que també, sinó per recuperar la raó de ser de la cadena. Certament, als serveis informatius, hi calen periodistes, caps de secció, editors i presentadors que siguin conscients que treballen a la televisió nacional de Catalunya i no a la televisió nacional a Catalunya. Vet aquí el petit matís d'una preposició. En l'àmbit radiofònic, aquesta ha estat la diferència històrica entre Catalunya Ràdio i Ràdio 4, tal com queda patent als respectius eslògans. El de Catalunya Ràdio, per cert, va sobreviure al pas de Montserrat Minobis per l'emissora, que el va voler suprimir.

Miquel Calçada i alguns altres periodistes saben que el govern central no és el de Madrid, perquè saben també que el dia que el centre del nostre país sigui realment Madrid, ja no ens caldrà TV3. I saben que València i Palma són més a la vora de Sant Joan Despí que no Terol i Sevilla. I creuen que els ciutadans d'aquest país també tenen dret de saber què passa a París i a Berlín, fins i tot si és en detriment de la darrera batalleta política de la capital del regne. I parlant de regnes, saben també que quan una infanta borbònica es casa, o es passeja pel món, o plora, la infanta no és nostra, sinó d'ells, i per tant potser no cal que TV3, la nostra, se'n faci ressò com si ho fos.

Com més va, més TV3 fa igual que la resta de cadenes, però en català i, si molt convé, en castellà, per assemblar-s'hi del tot. L'any 1983, quan va començar a emetre, TV3 va ser una eina indiscutible d'inclusió social i lingüística. Actualment, la qualitat de l'idioma va de baixa i la presència del castellà va en augment. Algú hauria d'explicar a Júlia Otero, per exemple, que no serà pas menys ciutadana del món si convida algun personatge catalanoparlant al seu programa, i que l'Ondas segurament que li donaran igual. Però, sobretot, hauria de saber que entrevistant els Estopa en espanyol, quan ells fan l'esforç inicial de respondre en català, es carrega de cop la tasca de totes les campanyes de conscienciació hagudes i per haver. Això, no ho salva ni la Queta! Ja poden anar pagant campanyes els mateixos que paguen TV3 i el sou de la Sra. Otero. El missatge és clar: el català, cosa de pocs. I si ets nouvingut, no cal que l'aprenguis, perquè, si un dia et conviden a TV3, tampoc no te'l deixaran parlar.

Però no és sols amb la llengua que TV3 va de mal borràs. Salvador Cardús ha insistit sovint en la importància de TV3 i de la resta de mitjans de la CCRTV a l'hora de construir el marc de referència nacional. El nostre imaginari col·lectiu, els herois de la quitxalla i els ídols dels adolescents, la qualitat de la nostra parla, els nostres referents esportius i les nostres actituds i opinions són determinats en bona part, aquí i a tot arreu, pels grans mitjans de comunicació nacionals. Doncs bé: ara i aquí, la crua realitat és que TV3 ha degenerat, o l'han fet degenerar, fins a convertir-se en un instrument més d'espanyolització. Una espanyolització a voltes subliminal i sovint descarada, a voltes producte de la inèrcia i sovint induïda.

D'exemples, n'hi ha cada dia. Víctor Alexandre hi ha reflexionat i va tenir la paciència d'aplegar-ne alguns al llibre 'TV3 a traïció', però n'hi ha prou d'engegar el televisor per a fer-ne una nova llista. De debò necessitem un enviat especial a Jaca per informar de l'assassinat de l'alcalde de Fago? Les picabaralles entre Zapatero i Rajoy han de passar al davant de les de Montilla i Mas? El punt de referència sempre ha de ser Madrid? No pot ser mai París, Londres o Berlín? Després de la inevitable informació diària sobre el Barça ens han d'explicar també com ha anat l'entrenament del Reial Madrid? El 3/24 ens ha d'obsequiar cada setmana amb la transmissió en directe de la conferència de premsa posterior al consell de ministres del govern espanyol? No podríem reduir una mica la sobredosi de sang i fetge limitant-nos a les carnisseries autòctones? I gira i tomba. Dels darrers mesos, la meva perla preferida és una que porta per títol 'CDC s'expandeix per primer cop fora d'Espanya constituint una seu a la Catalunya Nord'. La tinc guardada: és del 3 de desembre de l'any passat.

Si hi hagués alternativa, la solució seria canviar de canal, però la persecució a la qual sotmetem el castellà al nostre país fa que les alternatives siguin majoritàriament en aquest idioma. No defallim, però. Mentre hi hagi debat, hi ha esperança. Sempre ens queda el consol de considerar-nos afortunats en comparació amb els nostres compatriotes que han de sofrir IB3 i Canal 9. O bé podem veure el got mig ple i pensar en la Mònica Terribas, el mapa del temps i programes com 'Caçadors de paraules'. I potser fins i tot, algun dia, la pluja fina arribarà als despatxos de la CCRTV i de Sant Joan Despí.

Martí Estruch Axmacher, Mail obert