El franquisme dels antifranquistes

“Qui passa la vida lluitant contra el drac, acaba tornant-se drac”. Aquesta la va deixar dita Nietzsche. Com que és en alemany, la traduirem: “Qui va passar els anys lluitant contra el franquisme, es va tornar franquista”. I com que és una sentència intel·ligent, a fer punyetes els qui s’escandalitzin.

En el temps de la dictadura descarada, quan el cap de l’Estat era el general F. Franco, als qui no eren de la seva corda els faltaven dues coses: una, la llibertat i els seus efectes secundaris, com democràcia, llibertat d’expressió, inviolabilitat del domicili i la resta.

L’altra cosa que els faltava era la tan humana oportunitat de manar, de tenir càrrecs, d’arribar a batlle, regidor, ministre, director general, conseller amb sou, usuari de cotxe oficial, convidat oficial a les festes oficials, i entrar als casals oficials del Poder –Pardo, Moncloa, Zarzuela, Albéniz.
Un cop desaparegut, biològicament, el franquisme, una anàlisi angelical va fer que es considerés arribat el moment de la llibertat i dels seus efectes secundaris com la democràcia, la llibertat d’expressió, la inviolabilitat del domicili i la resta. L’angelicalitat de l’anàlisi va fer, també, que s’oblidés l’altra mancança de l’antifranquisme: l’oportunitat, per als antifranquistes, de manar, de tenir càrrecs, d’arribar a batlle, regidor, ministre, director general, conseller amb sou, usuari de cotxe oficial, convidat oficial a les festes oficials, i entrar als casals oficials del Poder –Pardo, Moncloa, Zarzuela, Albéniz.

Vuit anys després, és clara la grolleria de l’anàlisi de 1975: efectivament, la mort biològica del franquisme donà oportunitat als antifranquistes de manar, de tenir càrrecs, d’arribar a batlle, regidor, ministre, director general, conseller amb sou; d’usar cotxe oficial, de ser convidat i més encara, de convidar a les festes oficials: com d’entrar i més encara, de fer entrar als casals oficials del Poder.

El desencís, la desmobilització, la lluita per mantenir les cadenes del consumisme, les hores extres, l’estatalització (nacionalització en diuen, els poca-vergonyes) i la planificació cultural han substituït la llibertat i els seus efectes secundaris.

El nostre germà gran Gabriel Ferrater ens deia, als seus germans petits, que havíem tingut una educació pèssima i que a partir del moment que ens n’adonéssim ens caldrien deu anys per treure’ns-la de sobre. I que, al cap d’aquells deu anys, podríem començar a veure la llibertat i els seus efectes secundaris. Des de 1975 ençà tot el que fem és vomitar. Satisfer passions insatisfetes, aviar instints innobles, ensenyar nafres, escampar el pus amagat: exercir, al preu que sigui, el poder reprimit, accedir a càrrecs per damunt de tot.

Nets de l’horrible lepra de l’antifranquisme franquista, mort el drac antidrac, potser llavors podrem començar a viure la llibertat i els seus efectes secundaris.

Ramon Barnils, El Món, 24 de juny de 1983

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart