13 de març 2010

L'Iraq de Pius Alibek

Lingüista i cuiner, ha escrit en català ‘Arrels nòmades’, la seva autobiografia literària de joventut: una joia

Us presento Pius Alibek (Ankawa, 1955). Com que sé, estimats lectors, que teniu una certa obsessió amb la llengua catalana, d’entrada us diré que parla i escriu el català millor que vosaltres. Ho puc dir amb coneixement de causa, perquè ahir vaig dinar amb ell i aquesta setmana he llegit el seu llibre Arrels nòmades (La Campana), una petita joia literària autobiogràfica escrita en la nostra llengua, que també és la seva. Hi narra els 26 primers anys de la seva vida, fins al 1981, a l’inici de la guerra amb l’Iran, quan va marxar de l’Iraq i es va instal·lar a Barcelona: casat amb una siriana, té dues filles –Aya Maria i Lara– i el trobareu sempre al restaurant Mesopotàmia, a Gràcia, una creació personal. Tota la decoració és feta a mà per ell. També és el mateix Pius qui cuina. I és allí on ha escrit el llibre.

Però tornem a les llengües. La materna és l’arameu –“el parlen poc més de tres milions de persones al món i va ser la porta d’entrada a la cultura grega”–. La primera llengua d’educació, el kurd. A part del català, domina amb fluïdesa l’àrab, l’anglès i el castellà. En quina llengua pensa? “Doncs depèn de en què o en qui penso; si penso en l’Espinàs, ho faig en català”. A les filles s’hi adreça en arameu i català, amb l’esposa en àrab. Lingüista de formació i polifacètic per vocació, tant et pot il·lustrar sobre els 65 milions de palmeres datileres que hi havia a l’Iraq fins no fa gaires anys, com sobre les rutes de la seda, la Bíblia –als 25 anys ja s’havia llegit més de 25 cops els Evangelis i 6 vegades l’Antic Testament–, la cria de granotes, com cuidar l’hort o la vida al desert. Però sobretot és savi a l’hora d’explicar històries.

Això és el que fa al llibre, amb una precisió poètica “concreta i reveladora”, tal com diu l’editora Isabel Martí. Són històries de joventut en un Iraq pròsper i culte, multiètnic i multireligiós. Ho fa sense nostàlgia ni mitificació, amb bones dosis d’empatia i sinceritat. Membre d’una família de la minoria assiriocaldea cristiana del nord, envoltada de kurds, de petit els seus es van traslladar al sud, a Bàssora. Va ser un nen entremaliat, que es menjava les albergínies de l’hort de la mare i a l’escola es defensava a cops de puny. Té una màgia especial quan explica l’anada als aiguamolls d’Al-Ahuar –destruïts després per Saddam– amb el seu pare, contra la voluntat del qual acabaria entrant al seminari dels jesuïtes a Bagdad. Allí es va formar intel·lectualment i va confirmar la tendència a la desobediència. Va entrar a la universitat en els primers anys de Saddam. Era un estudiant alt amb cabells llargs rossos, que mai es va fer del partit baasista. En una primera sortida d’estudis a Londres, va conèixer la Tònia, de Lleida, la primera xicota. La guerra de l’Iran va arrencar 24 dies després que acabés la mili, perdut dos anys en el desert. Poc després sortia del país. Volia tornar a Londres, però va venir a parar aquí. Arribava amb la lliçó apresa: “L’essència de la llibertat és ser tu mateix i explicar les coses com creus que són”. Per exemple: diu que les potències occidentals són les veritables causants de l’auge de l’integrisme islàmic i qualifica de “crim de la humanitat” l’embargament de 9 anys iniciat el 1991: “Van morir 5 milions de nens iraquians”.

Ignasi Aragay, Avui, 11-03-2010