La divertida fascinació dels escàndols medievals

Adulteris. Marits enverinats. Amos que abusen dels seus esclaus. El cas de fra Ramon d'Empúries, "sodomita actiu". Una hecatombe de poncelles. Aquests casos i d'altres trobaran els lectors en un llibre fins ara difícil de localitzar i servit amb tota mena de traves que n'aigualien el contingut. "Vaig descobrir Sempre han tingut bec les oques gràcies al corrector Andreu Rossinyol", deia Jordi Raventós, editor d'Adesiara, durant la presentació del quart títol de la col·lecció De Cor a Pensa , que recupera llibres descatalogats d'autors catalans. Una dècada després de quedar enlluernat "per un assaig que tothom coneixia però que ningú havia llegit", Raventós s'ha decidit a publicar-lo amb la intenció d'oferir un text a l'abast del lector mitjà. "El llibre original estava farcit d'actes de judici en català medieval i de lleis citades directament en llatí", recordava.

Per aquest motiu ha comptat amb l'edició d'Alba Dedeu, que ha adaptat el llenguatge medieval de la cort i el codi judicial, si bé ha mantingut algun arcaisme que realça l'humor que esquitxa el text. A més, Enric Pujol ha escrit una introducció presentant les particularitats de l'obra i del personatge: "El compromís de Joaquim Miret i Sans es fa evident quan es repassa la seva trajectòria. Va ser un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Catalans, va signar les normes ortogràfiques del 1913 i va ser un impulsor de la introducció del català en les publicacions de la Reial Acadèmia de Bones Lletres".

El descobridor de les 'Homilies'

Nascut l'any 1858 a Barcelona, l'historiador, acadèmic i literat va descobrir les Homilies d'Organyà l'any 1904, va localitzar la tomba d'Anselm Turmeda i va escriure estudis pioners sobre la història i la societat medievals de Catalunya. Sempre han tingut bec les oques neix d'una de les seves fixacions menys acadèmiques, el sexe, divulgades als dietaris Cafè i quilombo . "L'historiador hi anotava totes les despeses que feia durant els nombrosos viatges que duia a terme, també hi consignava les partides derivades de la seva estada als prostíbuls", escriu Pujol, que no es pot resistir a citar alguna de les anotacions de Miret: " Por la noche estoy en Kensington Wood (Lambeth) en quilombo con joven irlandesa ".

Al primer i més extens capítol del llibre, Joaquim Miret i Sans fa una panoràmica sobre prínceps, barons, monjos i ciutadans: "Portem un aplec de noves inèdites per contribuir a l'estudi d'aquesta qüestió històrica, posant de manifest la maldat, el rebaixament moral, la brutalitat de la gent de la citada època". Entre totes les depravacions presents al llibre, Jordi Raventós destaca Les darreres branques d'un arbre vell , en què es detalla el procés per sodomia contra el comte Hug d'Empúries. Alba Dedeu reconeix haver-s'ho passat millor llegint els capítols dedicats a l'enverinament que el cas de pederàstia del senyor Albertí de Barcelona. Enric Pujol, per últim, recorda el cas de l'hostalera mallorquina Bartomeua, que cometia el pecat de "carnalitat i adulteri" i que és acusada d'haver causat la mort al seu marit, Berenguer de Magarola.

Jordi Nopca, Ara, 09-02-2013

#7

Murakami, Haruki. Kafka a la platja. Barcelona: Empúries, 2006 . 428 p. (Narrativa, 248). ISBN 978-84-9787-209-6

#6

Dostoievski, Fiòdor. Crim i càtig. Barcelona: Proa, 2003. 602 p. (A tot vent, 108). ISBN 84-8437-600-1

#5

Rodoreda, Mercè; Ràfols Casamada, Albert. La plaça del Diamant. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2008. 235 p. ISBN 978-84-9803-278-9

#4

Collins, Max Allan; Piers, Richard. Camino a la perdición. Palma de Mallorca: Dolmen, 2005. 304 p.

#3

Dragon, Pierre. RG. 2. Bangkok-Belleville. Bilbao: Astiberri, 2008. 112 p. (Sillón orejero). ISBN 978-8496815-58-2.

#2

Dragon, Pierre. RG. 1. Riyad-sur-Seine. Bilbao: Astiberri, 2007. 112 p. (Sillón orejero). ISBN 978-84-96815-32.

#1

Zweig, Stefan. Moments estel·lars de la humanitat. Barcelona: Quaderns Crema, 2004. 285 p. (D'un dia a l'altre, 19). ISBN 84-7727-421-6.

El sermó del xeic Xakir

El jove Taha Aix-Xadhili volia ser oficial de policia, però no el van acceptar a l'acadèmia perquè ocultà que era fill d'un porter, del porter de l'edifici Iaqubian. Llavors, decebut, es matricula a la Facultat de Ciències Polítiques del Caire, i allà coneix un estudiant islamista que el porta a la mesquita d'Anas Bin Malik, el lloc on predica el xeic Muhammad Xakir. La mesquita, i el pati adjacent, estan plens d'estudiants, seguidors del xeic Xakir. És un matí de divendres, els estudiants reciten l'Alcorà devotament, i de sobte s'eleven crits i lloances a Déu: ha aparegut el xeic. El xeic es frega les dents ritualment amb un branquilló, ressonen encara les lloances a Déu, i comença el sermó.

QUE AQUESTA VIDA MUNDANAL no té importància, que només hem de pensar en l'altra i en el premi que ens espera. Que el veritable creient no tem la mort sinó que la desitja. Que la jihad, la lluita sagrada, és una obligació de l'Islam, igual que la pregària i el dejuni. Que quan els musulmans van abandonar la jihad es van convertir en esclaus de la vida terrenal, covards i temorosos de la mort, i els seus enemics els van derrotar i humiliar i Déu els va sentenciar al fracàs, al retrocés i a la misèria. Que els nostres governants són traïdors a l'Islam perquè permeten una legislació francesa laica, que tolera l'alcohol, la prostitució i l'homosexualitat. "I nosaltres els diem alt i clar: no volem una nació socialista ni democràtica, la volem islàmica, islàmica. Lluitarem i sacrificarem la vida fins que Egipte esdevinga islàmic. L'Islam i la democràcia són antagònics i no s'ajuntaran mai. Com és possible unir l'aigua amb foc o la llum amb la foscor? La democràcia vol dir que les persones es governen elles mateixes i l'Islam només reconeix el govern de Déu". Etcètera.

ELS JOVES S'ENTUSIASMEN, canten l'himne de la jihad, i criden "Islàmica, islàmica, ni oriental ni occidental!", i el xeic conclou el sermó: "Per Déu, que veig aquest lloc pur i beneït, envoltat d'àngels. Per Déu, que veig renàixer l'Estat de l'Islam fort i altiu a través vostre i veig els enemics de la nació tremolant de por davant la força de la vostra fe. Els nostres covards i traïdors governants, servidors de l'Occident croat, trobaran la seua justa fi a les vostres mans pures i netes, si a Déu plau". El jove Taha es commou, la paraula de Déu li arriba al fons de l'ànima, i comença a pensar que la nòvia, els estudis, qualsevol cosa, ja no té cap valor al costat de la glòria de Déu. Ja no estudia, doncs, es deixa barba, vesteix amb gel·laba, i habilita un racó, al costat de l'ascensor, per proclamar la pregària amb un company estudiant d'enginyeria.

I DIU L'AUTOR DE 'L'EDIFICI IAQUBIAN': "Es va entrenant a aprendre a estimar o a odiar la gent en relació amb Déu. Ha après del xeic que les persones són insignificants i menyspreables per estimar-les o odiar-les per les seues qualitats seculars, i que els nostres sentiments envers elles s'han de determinar d'acord amb l'observança de les lleis de Déu. Per això, la seua percepció de les coses ha canviat. Abans estimava alguns veïns perquè el tractaven bé i eren generosos; ara en canvi els odia perquè han abandonat la pregària i alguns beuen alcohol". Ja poden imaginar com acaba el jove Taha: el detenen després d'una manifestació, el torturen, i jura que es venjarà dels seus torturadors. S'entrena en un camp clandestí prop del Caire, els germans musulmans el casen amb la viuda d'un jihadista mort, i ell mateix acaba morint en un atemptat.

LA DOCTRINA DEL XEIC ÉS inexpugnable: la ideologia política, l'antiamericanisme, l'odi a Occident i als jueus, la visió de la història, del món, de l'opressió, de la lluita, de la vida personal, emocional, quotidiana, són part d'un tot rigorosament teològic i formen un cos compacte, indissoluble. Hi ha la llei de Déu, la paraula de Déu, la voluntat de Déu, i fora d'això no hi ha res ni compta res. I ací, en aquest "Occident" tan odiat, encara pensem que tot això és només una reacció comprensible contra els nostres grans pecats històrics o presents, que Al·là no hi entra per res. Per a ells, però, Al·là és la base i la raó de tot el que fan i el que pensen: ho diuen, ho repeteixen, no se'n cansen, i ací no els volem creure.

'L'EDIFICI IAQUBIAN' (EDICIONS DEL 1984) és una novel·la deliciosa, o, més ben dit, un conjunt de narracions en paral·lel, on la vida del Caire apareix crua i despullada, i els vicis d'Egipte, la corrupció profunda, la brutalitat del govern, la misèria, els antics rics decaiguts i els nous rics prepotents, i el xoc implacable de maneres de pensar i de viure. Una comèdia tràgica. I un bestseller en àrab, potser el primer del seu gènere. L'estudiant Taha és un dels molts personatges del llibre, i a mi em sembla el més tràgic de tots: la víctima terrible de la paraula sagrada, de la doctrina del xeic, d'això que ací no volem comprendre perquè no encaixa en cap esquema nostre, i ens continuem enganyant. Ells, però, no s'enganyen, ni els botxins ni les víctimes, ni els xeics ni els estudiants. Ells saben que Déu és gran, i la resta no compta.

Joan F. Mira, Avui, 05-04-2008

La cua de palla: el retorn

Durant la II Trobada de Novel·la Negra i de Misteri de Barcelona, que es fa aquesta setmana, Ed. 62 presenta la col·lecció la Nova Cua de Palla. Propòsit: recuperar clàssics ja publicats i editar autors contemporanis. La Cua de Palla, creada els anys seixanta sota la direcció de Manuel de Pedrolo, continuada per Xavier Coma i dissenyada per Jordi Fornas, va ser la col·lecció de novel·la negra insígnia en català, que va marcar època.

El primer títol de la Nova Cua de Palla és un clàssic del gènere, El falcó maltès de Dashiell Hammett, coincidint amb els setanta-cinc anys de la publicació original. El segon títol, a punt de sortir, serà de la nord-americana que viu a Venècia, Donna Leon, Noblesa obliga, una nova aventura del comissari Brunetti. L'editora Pilar Beltran, responsable de la col·lecció, ha explicat a VilaWeb que la idea de recuperar la col·lecció ha estat recurrent a l'editorial. Alhora, 'en aquests darrers anys ha crescut molt el nombre de lectors interessats en novel·la negra en català. Tot això ens ha fet veure que era el moment de rellançar la col·lecció'.

Coincidint amb l'aparició de la Nova Cua de Palla, la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona inaugura dimarts una exposició homenatge a la històrica Cua de Palla, on es mostraran, entre més materials, tots els títols de la col·lecció. L'exposició arriba, doncs, al 1963.

La dècada dels seixanta: Pedrolo i Fornas

L'any 1962 naixia Edicions 62, amb la publicació d'un títol: Nosaltres els valencians de Joan Fuster. L'any següent, el 1963, l'editorial obria un seguit de col·leccions, entre les quals la Cua de Palla, dedicada a la novel·la negra. Dirigia la col·lecció l'escriptor Manuel de Pedrolo. Per primera vegada es publicaven en català grans autors internacionals d'aquest gènere. A més, eren llibres que sortien a un preu molt barat i la col·lecció de seguida va tenir una acollida molt bona. És per això que, segons Pilar Beltran, la Cua de Palla va marcar una fita històrica.

Paco Camarasa, responsable de la llibreria Negra i Criminal de Barcelona i comissari de la II Trobada de Novel·la Negra i de Misteri recorda que 'la intenció de Pedrolo era de traduir títols que llavors només es podien llegir en francès o anglès. D'aquesta manera la col·lecció anava adreçada als amants del gènere, però també hi havia lectors que s'acostaven al gènere perquè llegien aquests llibres en català. De fet, Pedrolo tenia la voluntat de fer normalització lingüística.

Pedrolo va dirigir la col·lecció del 1963 al 1970, i va publicar setanta-un títol (consulteu tots els títols), la majoria traduccions, però dos els va escriure ell mateix: Joc brut i Mossegar-se la cua. Van aparèixer, entre més autors, Dashiell Hammett, Georges Simenon, Patricia Highsmith, John Le Carré... 'Donada la formació francesa de Pedrolo, explica Camarasa, es van traduir molts títols francesos. El primer llibre publicat a la col·lecció va ser Parany per a una noia de Sébastien Japrisot, i quanta gent no va conèixer Simenon gràcies a la Cua de Palla!'

El disseny de les cobertes de la Cua de Palla també va ser una de les claus de l'èxit de la col·lecció. El dissenyador gràfic Jordi Fornas en va ser el creador. Fornas els anys seixanta dissenyava les cobertes de totes les col·leccions d'Edicions 62. També eren seves les cobertes dels discs d'Edigsa, el disseny de la revista "Serra d'Or"... Sobre la Cua de Palla, Fornas ha explicat a VilaWeb: 'Sí, aquest disseny va marcar un estil. El groc i el negre, amb fotos molt cremades, molt contrastades... Vaig tenir relació amb Pedrolo, ell m'explicava de què anava cada títol i em donava confiança perquè fes allò que volgués. Però, vaja, era un estil molt marcat'. Continua: 'El groc i el negre, els vaig triar perquè són dos colors que fan un contrast molt violent, que es veuen molt i, això és important, perquè una coberta no deixa de ser un disseny publicitari, ha de cridar l'atenció i fer vendre el llibre. El resultat va ser un disseny trencador i que va marcar una època. Perquè llavors les cobertes que es feien eren una mica avorrides, i el disseny que vaig proposar era nou i modern'. Fornas es va inspirar en el disseny suís i el dels nord-americans, 'que, en algunes coses no, però en publicitat són uns mestres'.

La Nova Cua de Palla manté el groc i el negre, però no és la col·lecció dels llibres grocs ni tampoc una coberta d'autor. Pilar Beltran explica:'Hi vam pensar molt. El groc i el negre havien de ser-hi, però tractats amb un aire més modern'. Tanmateix, a diferència de la primera Cua de Palla, aquesta nova proposta estètica no és signada per ningú, ha estat un 'disseny intern' de l'editorial.

Anys vuitanta: segona època protagonitzada pels nord-americans

L'any 1983 la Cua de Palla vivia una segona època que va allargar-se fins el 1995, amb el nom de Seleccions de la Cua de Palla. La direcció de la col·lecció era responsabilitat de Xavier Coma, especialista en jazz, cinema, còmic i novel·la negra. La voluntat era de recuperar els millors títols publicats durant la dècada dels seixanta i oferir els millors títols que anaven apareixent. Sota la direcció de Coma es van editar cent seixanta-quatre títols. Paco Camarasa recorda: 'Coma tenia una formació més nord-americana i, en aquesta línia, va triar els millors autors de l'època. Hem de pensar que encara ara el 40% del catàleg de la segona època no es troba en espanyol, sols en català. La Cua de Palla ha estat sempre una col·lecció de prestigi, perquè tot allò que s'ha publicat en aquesta col·lecció és bo i el lector hi ha confiat'.

La Nova Cua de Palla publicarà quatre títols l'any i combinarà la recuperació de clàssics amb la publicació d'autors contemporanis, perquè, segons Pilar Beltran, 'el gènere ha evolucionat i els lectors també'. Paco Camarasa assessora la tria de títols de la Nova Cua de Palla. La finalitat és de normalitzar les traduccions d'autors actuals, més enllà de Camilleri, Leon i Mankel.

Vilaweb, 06-02-2006