El putos amos

La divertida fascinació dels escàndols medievals

Adulteris. Marits enverinats. Amos que abusen dels seus esclaus. El cas de fra Ramon d'Empúries, "sodomita actiu". Una hecatombe de poncelles. Aquests casos i d'altres trobaran els lectors en un llibre fins ara difícil de localitzar i servit amb tota mena de traves que n'aigualien el contingut. "Vaig descobrir Sempre han tingut bec les oques gràcies al corrector Andreu Rossinyol", deia Jordi Raventós, editor d'Adesiara, durant la presentació del quart títol de la col·lecció De Cor a Pensa , que recupera llibres descatalogats d'autors catalans. Una dècada després de quedar enlluernat "per un assaig que tothom coneixia però que ningú havia llegit", Raventós s'ha decidit a publicar-lo amb la intenció d'oferir un text a l'abast del lector mitjà. "El llibre original estava farcit d'actes de judici en català medieval i de lleis citades directament en llatí", recordava.

Per aquest motiu ha comptat amb l'edició d'Alba Dedeu, que ha adaptat el llenguatge medieval de la cort i el codi judicial, si bé ha mantingut algun arcaisme que realça l'humor que esquitxa el text. A més, Enric Pujol ha escrit una introducció presentant les particularitats de l'obra i del personatge: "El compromís de Joaquim Miret i Sans es fa evident quan es repassa la seva trajectòria. Va ser un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Catalans, va signar les normes ortogràfiques del 1913 i va ser un impulsor de la introducció del català en les publicacions de la Reial Acadèmia de Bones Lletres".

El descobridor de les 'Homilies'

Nascut l'any 1858 a Barcelona, l'historiador, acadèmic i literat va descobrir les Homilies d'Organyà l'any 1904, va localitzar la tomba d'Anselm Turmeda i va escriure estudis pioners sobre la història i la societat medievals de Catalunya. Sempre han tingut bec les oques neix d'una de les seves fixacions menys acadèmiques, el sexe, divulgades als dietaris Cafè i quilombo . "L'historiador hi anotava totes les despeses que feia durant els nombrosos viatges que duia a terme, també hi consignava les partides derivades de la seva estada als prostíbuls", escriu Pujol, que no es pot resistir a citar alguna de les anotacions de Miret: " Por la noche estoy en Kensington Wood (Lambeth) en quilombo con joven irlandesa ".

Al primer i més extens capítol del llibre, Joaquim Miret i Sans fa una panoràmica sobre prínceps, barons, monjos i ciutadans: "Portem un aplec de noves inèdites per contribuir a l'estudi d'aquesta qüestió històrica, posant de manifest la maldat, el rebaixament moral, la brutalitat de la gent de la citada època". Entre totes les depravacions presents al llibre, Jordi Raventós destaca Les darreres branques d'un arbre vell , en què es detalla el procés per sodomia contra el comte Hug d'Empúries. Alba Dedeu reconeix haver-s'ho passat millor llegint els capítols dedicats a l'enverinament que el cas de pederàstia del senyor Albertí de Barcelona. Enric Pujol, per últim, recorda el cas de l'hostalera mallorquina Bartomeua, que cometia el pecat de "carnalitat i adulteri" i que és acusada d'haver causat la mort al seu marit, Berenguer de Magarola.

Jordi Nopca, Ara, 09-02-2013

El Pla F

No sé si el govern espanyol disposava, en relació al procés polític que viu Catalunya, d'un pla A. Si hagués existit, consistiria previsiblement a oferir coses inconcretes però temptadores al president Mas quan va anar a negociar el pacte fiscal a Madrid. Tampoc sé si hi havia o hi ha un pla B, que estaria centrat d'una manera gairebé inevitable en una concessió no important però sí vistosa que permetés refer ponts. Tampoc conec l'existència d'un pla C, un pla D, un pla E, etc. En canvi, els certifico que existeix un pla F. La F és la de FAES, per descomptat: la cèlebre Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, en aquests moments sota la batuta directa del mateix expresident Aznar.

No és la primera vegada que afirmo que FAES és una cosa que funciona com un rellotge (val a dir, però, que el pressupost econòmic de FAES té poc a veure amb el de la majoria de think tanks espanyols, articulats entorn de la vell divisa "Pobrets però alegrets"). A banda d'un bon finançament, FAES és eficaç perquè té des de la seva mateixa fundació un únic i concretíssim objectiu: l' aggiornamento del llenguatge del nacionalisme espanyol i la reescriptura de la història d'Espanya des d'un revisionisme tan desacomplexat que, si baixes la guàrdia, et pot arribar a semblar quasi modern i europeu. La llàstima és que aquí ens coneixem tots, i encara sabem percebre la diferència entre la ronya ideològica del franquisme i la modernitat europea, entre les ínfules poètiques del falangisme i la prosa de la democràcia liberal del segle XXI. No cola, però l'intent mereix una felicitació. De fet, recorda aquells esforçats japonesos que, per devoció al flamenc, es fan passar per gitanos de Triana. Ho fan bé, de vegades fins i tot molt bé, però no cola. Aznar és l'equivalent polític de la Niña de Osaka o de Camarón de Kyoto. Repeteixo, en tot cas, que l'esforç té mèrit.

El pla F va ser anunciat fa pocs dies a l'editorial de la revista de FAES. Acostumats a anàlisis i prescripcions d'una certa volada, sovint molt interessants, el missatge que recull aquest text resulta decebedor. De fet, resulta desconcertant. Per entendre'ns: és com si ara li expliquen que surten flames de casa seva i vostè, parsimoniosament, es posa a meditar sobre la tasca social del cos de bombers o a fer algun aforisme sobre les sorpreses que ens dóna la vida. Creuen que exagero? Llegeixin, llegeixin: "Somos «objetivamente españoles» quienes compartimos la suerte y la responsabilidad de España, de la que no tenemos derecho a abdicar porque España es nuestra obra, sean cuales sean nuestros deseos y sentimientos al respecto. En un alma noble esto constituye un límite nítido a cualquier aspiración". Aquesta idea de la unitat de destí és franquista, aquesta apel·lació a la noblesa de l'ànima en un context polític és pur nacionalcatolicisme, aquest to dolorista i engolat sona exactament igual que qualsevol plana de José Antonio, i aquesta fal·làcia de l'objectivitat podria ser present en qualsevol article de Pemán de la dècada del 1950. Tot és vell, tronat, buit, ideològicament inservible. Més endavant llegim: "Nación española es redención de los humildes" (així, sense article al començament). Sembla una paròdia grotesca d'una pel·lícula de Cifesa de començaments dels anys 40, una broma passada de voltes, però és l'editorial del think tank del PP i ha estat redactat fa ben pocs dies.

A banda d'aquestes frases antediluvianes, no existeix cap discurs articulat contra la creació d'un estat propi a Catalunya, ni encara menys un discurs propositiu i suggeridor a favor de la unitat d'Espanya. Després de llegir un text d'aquesta mena -cosa que, de veritat, els recomano- fins i tot els catalans contraris a l'autodeterminació, i fins i tot molts votants del PP, s'ho repensarien, perquè veurien quin és realment el pa que s'hi dóna. Més i tot: per a molts espanyols, el projecte que aquí es planteja, llòbrec i desil·lusionant, no pot resultar atractiu de cap manera. Encara aniré una mica més enllà i tot, si m'ho permeten: un discurs així torpedina l'acció de govern de Mariano Rajoy i el situa en una radicalitat que ell, per pragmatisme, ha defugit. El govern de Rajoy potser no té un pla A o un pla B, però estic convençut que, de cap manera, per pur sentit comú, pot arribar a assumir com a pròpia aquesta mena de veu en off del No-Do. És un fet insòlit que Espanya sigui l'únic país d'Europa sense un partit d'ultradreta amb representació parlamentària. Aquesta excepció, ja ho veuen, té una explicació ben senzilla.

Ferran Sáez Mateu, Ara, 24-10-2012

Qüestions sobre la grip A i la sanitat en general

Singulars. Dr. Josep-Ramon Laporte. 18-10-2010

Inspira

Curtmetratge del Marçal Solé Piqué on he tingut l'honor de col·laborar-hi.

The Passenger - Iggy Pop and The Stooges

Aprofitant que The Stooges van ser inclosos al Rck'n'Roll Hall of Fame, posem-nos dempeus (llàstima que no hi és tot, el video):



Concert a Manchester, Apollo, 1977

A qui defensi el Garzón